“Qui ho havia de dir” ha estat la frase més repetida en els últims dies per part de les màximes autoritats en futbol. Cap dels dos equips havien pensat, ni tan sols en somnis, en arribar a la final de la Champions League d’enguany. Avui és un dia especial per aquests dos equips, primerencs en l’experiència de les finals europees. D’aquí un parell d’hores començarà la final més esperada, més competida i més desitjada pels amants del futbol des de aquella final jugada un mes de maig de 1994 entre el F.C. Barcelona i l’A.C. Milan. En aquella ocasió s’enfrontaven dues concepcions de futbol: mentre el Barça simbolitzava la inspiració, la improvisació, el talent i la intel·ligència, l’A.C. Milan oferia la imatge d’un equip mecànic, monòton, treballador i físicament indestructible. Aquell partit va ser la lluita simbòlica entre l’ordre i el geni, i va guanyar –més ben dit, va apallissar- l’ordre. La final d‘avui pot ser considerada com la lluita de l’individualisme contra la comunió.

   Quan fa tan sols dos anys el Papa Joan Pau II, davant l’escassa recaptació per merchandasing catòlic –gorres de bisbe, hòsties signades, crucifixos, estàtues del Vaticà o camisetes que deien “jo una al dia (de hòstia, és clar)”- va decidir inscriure al Vaticà a la UEFA i muntar una lliga de futbol professional vaticana, ningú podia pensar que l’equip que va guanyar la lliga, el Real Sant Pere (Resape pels amics), que era entrenat pel propi pontífex, es plantaria en la seva primera temporada de competició europea a la final, i més, sabent que havia de passar dues rondes prèvies difícils primer, i enfrontar-se, més endavant, als pitjors rivals de la competició.

   Joan Pau II va construir una lliga a la seva mida. La Vaticanesse, tal com era coneguda la competició, estava composada per disset equips amateurs i un de professional –el Real Sant Pere- . Tots els equips eren composats per religiosos catòlics i tenien com a únic objectiu divertir-se. L’equip del Papa però era l’únic dels equips que entrenava a diari i tenia una organització perfectament professional. A més, per si no fos suficient, es comentava en petit comitè la coacció a la que eren sotmesos els àrbitres i els organismes federatius per part del propi pontífex, el qual no dubtava amb amenaçar amb l’excomunió a tot aquell qui pogués perjudicar els seus plans. Cal deduir, doncs, que el Real Sant Pere era l’equip del govern. L’únic equip que li feia una mica d’ombra era l’A.C. Jesús, un equip format per jesuïtes ex missioners a Brasil que practicava un futbol d’enorme bellesa plàstica, però que
sempre era perjudicat arbitralment. Joan Pau II sempre comentava que als “rojos dels jesuïtes” no podia fer res més que perjudicar-los arbitralment, “als rojos rebels que no accepten la meva autoritat, ni aigua” comentava sovint. Un cop acabada la lliga, els resultats del Resape constataven que havia estat el millor: 33 victòries i un sol
empat, a casa de l’A.C. Jesús.

   L’equip es va convertir en la referència futbolística per tot el món catòlic. Van sorgir penyes del Resape per tot el món catòlic, i era habitual que algun que altre capellà oficiés una missa amb la samarreta de l’equip. El Real Sant Pere vestia tot blanc, amb l’única excepció d’una gran creu de color vermell dibuixada al dors de la samarreta en
un color vermell fluorescent.

   De cara a la seva primera participació a la Champions League, Joan Pau II va hipotecar la basílica de St. Pere per realitzar una colla de fitxatges de renom que li permetessin competir per guanyar la tan preuada Copa d’Europa. Va fitxar un capellà espanyol, anomenat Apel·les, que jugava de davanter. Aquest era un jugador ràpid i hàbil amb la pilota als peus, però destacava sobretot per la seva llengua viperina molt a l’estil d’Hugo Sánchez, el seu ídol de tota la vida; Apel·les provocava als defenses contraris amb enfrontaments dialèctics i insults diversos i això feia que els seus rivals es desconcertessin. Va fitxar també un gran porter, dos mitjos i el que anava encaminat a ser l’ídol dels resapes (és així com és coneguda l’afecció del Real Sant Pere) de tot el món : Louis Figocabronzette. Conegut en el món del futbol com a Zette, aquest era, sense cap mena de dubte, el millor fitxatge que podia haver fet el pontífex, ja que es tractava d’un, fins aleshores, admiradíssim rabí d’origen portuguès. Zette provenia d’una família jueva de gran prestigi en la seva comunitat, ja que molts antecessors seus havien estat perseguits i expulsats de diferents països: Espanya, França, Itàlia, Anglaterra, Escòcia, Luxemburg, Alemanya, Dinamarca, Finlàndia, Suècia, Noruega, EUA , Irlanda, Gales, Portugal, un altre cop Espanya, un altre cop França, de nou Alemanya i per primera vegada d’Àustria i Suïssa. La seva família va ser perseguida i expulsada de tots aquests països des del 1492 fins al 1892, i només va poder instal·lar-se, després de quatre segles de persecució, en l’únic país que no perseguia la religió jueva, que era Holanda. Més tard, cap al 1933, tota la seva família fou deportada a Auschwitz, on la gran majoria va morir en els crematoris. Només van sobreviure dos joves, que eren cosins entre ells; dos anys més tard
d’acabada la guerra, van casar-se i anaren a viure a Portugal; a la capital del país, Lisboa, van tenir un únic fill, en Louis. Els pares van morir poc després del seu naixement i no li van poder donar germans. En Zette, orfe des dels tres mesos d’edat fou educat per la comunitat jueva de Lisboa. Amb el fitxatge d’en Louis, i la seva conversió al catolicisme, es posava punt i final a una de les nissagues jueves més importants de la història; generació rera generació, els Figocabronzettes havien estat protagonistes principals de la majoria de les tragèdies patides pel judaisme, eren sens dubte un referent històric, un exemple a seguir. L’ambició econòmica d’en Zette –li
pagaven tres milions de dòlars al dia i un pis a Marbella- havia ocasionat una pèrdua històrica per la religió jueva. Louis Figocabronzette era un mitja punta d’enorme qualitat que compensava perfectament la línia mitja i davantera, ja que defensava intensament i executava la pressió amb gran intel·ligència –sovint marcava a l’organitzador de l’equip contrari, i l’anul·lava completament- ; pel que feia a l’atac era un jugador complet, molt ràpid i hàbil amb la pilota als peus, amb un gran xut de fora l’àrea, i molt bona capacitat per donar assistències de gol.

   El Papa també va buscar un patrocinador per l’equip. Després de considerar diferents marques (Malboro, JB, Durex, Calces Princesa, Matutano, Iberia, Marbella, Madrid 2012, Cadires elèctriques Bush,...). Finament va decidir-se per un doble patrocini aprofitant la creu dibuixada en la seva samarreta. En el pal horitzontal, el més curt,
portarien el patrocini de la marca Coca-cola, i en el pal vertical, el més llarg, hi durien El Corte Inglés. 

   La primera ronda prèvia de la Champions League van jugar-la contra un equip georgià i no van tenir cap problema. El partit d’anada, a fora, va acabar amb un 0-3, i el de tornada amb un 6-0; un contundent resultat global de 9-0 a favor del Resape va despertar una gran il·lusió entre els seguidors de l’equip. Un dels efectes d’aquesta
primera eliminatòria va ser la creació d’un nou diari esportiu propietat del grup mediàtic de L’observatore Romano, que es va dir L’observatore di calcio.

   La segona ronda prèvia de la Copa d’Europa va enfrontar el Resape amb el Hapoel de Jerusalem, l’equip que simbolitzava millor la ultradreta israeliana. Era composat per ultraortodoxos jueus, no gaire bons jugant a futbol, però amb una gran fe i lluita en cada partit. D’aquest equip deien que era un dels pitjors de la competició, però es
comentava que la seva motivació i sobretot la seva fe movia muntanyes. El partit d’anada es jugava al Vaticà i el de tornada a Jerusalem. El primer matx es va jugar enmig d’unes grans mesures de seguretat; l’ambient estava molt crispat, les graderies de l’estadi del Vaticà eren plenes de pancartes ofensives contra la religió jueva, i fins i
tot es va retirar una esvàstica poc abans de començar a jugar. En aquell partit Figocabronzette no va poder jugar per una petita lesió muscular, però si que va poder jugar el de tornada. I aquest partit serà recordat com un dels millors de tota la història. El resultat del primer matx va ser d’empat a un, amb un gol a l’últim minut de Coen, un dels defenses centrals de l’equip israelià. El Resape ,doncs, havia d’anar a Jerusalem a guanyar o empatar a més d‘un gol. El públic d’Israel estava indignat amb Zette, i s’havien preparat diferents possibilitats de rebuda ( apedregar-lo, xiular-lo o disparar-lo directament). El dia del partit, Zette va ser l’estrella del partit; la seva actitud, però, va ser certament provocadora. Després de saber-se que només seria xiulat, Louis va decidir canviar, només per aquell dia, el número 10 de la seva samarreta pel 88 (crípticament aquest número correspon a la vuitena lletra de l’alfabet H, i significa Heil Hitler). Aquest detall va provocar l’ira dels espectadors, que van saltar al camp a per ell. La invasió del terreny de joc va comportar la suspensió del partit durant unes dues hores, que va ser el temps que es va trigar a desallotjar les graderies. Així, doncs, el partit va jugar-se a porta tancada, i tot i que va sobrevolar més d’una granada pel camp, el Resape va poder jugar amb molta tranquil·litat. El resultat final va ser de 0-2 a favor del l’equip catòlic amb dos gols del propi Zette, un després de regatejar a sis contraris, i l’altre fet amb la mà. Encara avui és terriblement perillós en una xerrada entre cristians i jueus esmentar aquest partit, ja que això genera automàticament baralles, amenaces i morts (és famosa la baralla, primer a cops de puny, després amb bats de beisbol entre George Bush Jr i ArielSharon al despatx oval de la Casa Blanca).

   La primera ronda de la Champions League va resultar aparentment difícil pel Resape; s’havia d’enfrontar al Goteborg suec, a l’Inter de Milà i al Barça. El Resape va quedar primer de grup, després de guanyar els seus partits a casa i empatar els tres de fora. El va acompanyar a la posterior ronda l’Inter, ja que el Barça, com cada any, va fer el ridícul i va acabar fora d’Europa. Més endavant, en la segona ronda, l’equip del Vaticà va eliminar al Liverpool i el Porto, i es va classificar pels quarts de final junt amb el PSV Endhoven, el València, l’AC Milà, el Glasgow Rangers, el Bayern de Munic, el Manchester United i el Real Madrid. Les eliminatòries van quedar de la següent forma: en el grup A s’enfrontava l’ AC Milà amb el València, en el grup B el Glasgow Rangers contra el Bayern, en el grup C el Real Madrid amb el Manchester i en el D el PSV Eindhoven contra el Resape. Les semifinals també van quedar vistes per a sentència: qui guanyés del grup A s’enfrontaria al guanyador del grup B i qui obtingués la victòria en el grup C es jugaria la final amb l’equip que s’imposés del grup D. El Resape va guanyar a Eindhoven 0-2 en un partit que serà recordat per la brillant actuació del porter vaticà, mossèn Giuseppe Mortadelo, d’origen italià. El partit de tornada va ser el partit més avorrit de la temporada i va acabar amb un 0-0.
El Resape arribava a les semifinals sense haver perdut cap partit i amb la impressió col·lectiva de ser un dels favorits per guanyar la Copa d’Europa. L’última eliminatòria abans de la final se la van jugar contra el Madrid, que havia eliminat al Manchester després d’haver empatat a Madrid a 0 gols i guanyar a Manchester 0-2, amb dos gols
il·legals: el primer el va fer Raul amb les mans (va córrer amb la pilota a les mans durant trenta metres i va deixar-la només quan va ser dins de la porteria contrària) i el segon el va marcar l’àrbitre després de rematar un còrner amb els punys.

   El partit d’anada es jugà al Vaticà i va finalitzar amb un 1-2 a favor de l’equip merenga. El partit de tornada és segurament la millor actuació d’un equip contrari a l’estadi Bernabeu en molts anys. El Resape va guanyar per un contundent resultat de 3-6, gràcies a una completíssima actuació de tots els seus jugadors. El partit va començar mogut, ja que en el minut 3 Zette ja havia marcat el 0-1; aleshores el Resape va tancar-se a la seva àrea i va sortit al contracop. En els vint minuts següents, el Resape va marcar dos gols més, fets per Apel·les (tots dos després de
distreure a Fernando Hierro plantejant-li preguntes del tipus “de quin color és el cavall blanc de Santiago?” o “quin és el 25% de 25?”. Aquestes preguntes deixaven garratibat al defensa madridista, que es quedava quiet reflexionant una llarga estona, situació que aprofitava el davanter del Resape per aconseguir els gols). La primera
part va finalitzar, amb un ajustat 2-3, després de que el Madrid ataqués de valent i aconseguís transformar dos penals injustos, que van indignar fortament a Joan Pau II. La segona part va ser antològica; després de que el porter Mortadelo aturés tres penals injustos consecutius assenyalats en els tres primers minuts, el Resape va
marcar tres gols consecutius en els minuts 8,15 i 21. Aleshores, l’àrbitre va tornar a xiular penal, aquest cop perquè va considerar que rascar-se l’orella abans de fer la sacada de porteria era pena màxima. Va ser aleshores quan el Papa va decidir saltar al camp i excomunicar a l’àrbitre francès, que era catòlic de tota la vida. Un cop tornava a la banqueta amb una targeta groga de més i un feligrès de menys, el públic li va començar a cridar aquell cant famós entre les afeccions espanyoles de “es polaco el que no bote”, i amb l’emprenyamenta que portava el pontífex, va excomunicar a tot el públic madridista amb un gest que consistia en aixecar el puny i estirar el dit del
mig de la seva mà dreta. L’àrbitre es va comportar decentment després de ser apartat del catolicisme i només va assenyalar un altre penal injust a favor del Real Madrid (aquest cop cal dir que fins i tot semblava penal), que l’equip més blancament obscur va marcar. En total el partit va acabar amb un 3-6 final i la conseqüent celebració per part del Resape, contentíssim després d’arribar per primer cop, en la seva primera participació, a la final de la Champions League. Un cop als vestidors, es va produir un fet lamentable. Una dona, que havia assistit al partit, de malucs amples i ment estreta, acompanyada d’algú que deia ser el seu marit, baixet, amb el llavi superior recobert d’un bigoti horrorós i aspecte de palestí, va entrar al vestidor del Resape, identificant-se com la presidenta del govern, i va demanar-li a Joan Pau II que retirés l’excomunicació a ella i el seu marit, ja que tot allò havia arribat massa lluny . El pontífex no només no li va fer cas, sinó que s’emprà amb excessiva violència, quan li va prendre la “peineta” que duia als seus cabells i li va clavar al bigoti del seu marit. Més tard els va fer fora a patades i va decidir excomunicar a tots els afeccionats del Madrid.

   Ens trobem a l’estadi Arena d’Amsterdam quan tan sols queden quaranta minuts per al començament de la gran final. Els jugadors estan escalfant a la gespa, i veiem que part del públic resa i l’altra part també. Encara no hem explicat com ha arribat a la final el rival del Real Sant Pere, un equip també inexpert en les finals europees, però
de molt més història i prestigi internacional. Ens referim, com vostès ja sabran al Glasgow Rangers.

L’equip escocès ha arribat a aquesta final després de mantenir una trajectòria més irregular que el Resape, però també meritòria. Han eliminat a equips de la categoria de la Juventus, el Galatasaray, l’Ajax o el Paris Sant Germain i més recentment al Bayern Munic primer i l’ AC Milà després. La història del Rangers en aquesta copa d’Europa té un punt d’inflexió, que es dóna quan l’església protestant anglicana, després de veure l’èxit del Resape i les connotacions religioso-propagandístiques de la seva victòria davant del Hapoel de Jerusalem jueu, decideix fer-se càrrec de l’equip. Van escollir al Glasgow Rangers i no a cap equip anglès, perquè l’equip escocès representa el màxim exponent de religiositat protestant de totes les Illes Britàniques; conegut de sobra l’enfrontament amb el seu gran rival, el Celtic de Glasgow (equip catòlic de la ciutat), les màximes autoritats eclesiàstiques britàniques van veure en aquest a l’equip ideal per representar la seva religió. Reunits en el mes de setembre el bisbe de Canterbury amb la reina Isabel II, van determinar que es farien càrrec del club i el convertirien en l’equip de tots els protestants, igual que el Resape ho era de tots els catòlics. Isabel II va encarregar-se de l’aspecte tècnic, que caigué en mans de la seva progenitora, la reina mare. Isabel II, segons fonts de gran solvència, li va dir: “Mare, com que t’avorreixes molt aquí a casa, et proposo que et facis càrrec del Glasgow Rangers i el duguis a conquerir la Copa d’Europa. Sé que t’agrada molt el futbol i sempre havies volgut ser entrenadora d’un equip; ara ho podràs ser. Només et poso una condició: dóna-li un càrrec al meu fill gran, l’inútil d’en Charles, més que res perquè es distregui. Aquest fill meu es passa tot el dia pensant en el mateix i cal que li traiem aquesta obsessió del cap. L’altre dia, per exemple, vaig entrar a la seva habitació i el vaig trobar mirant un concurs de dones en banyador; quan s’excita, les seves orelles s’enrogeixen i s’inflen de manera horrorosa. Així que, després d’una estona observant-lo aquella nit, vaig veure com les orelles envermellides i inflades provocaven que s’enlairés en contra de la seva voluntat i que xoqués contra el sostre de la seva habitació. De fet, encara no li ha marxat el nyanyo que es va fer aquell dia. Això sí, no el posis de massatgista, perquè toqui la carn que toqui s’excita igual. A casa, fixa’t fins on arriba la cosa, no li deixem tocar als animalons perquè s’excita tant que minuts més tard ens el trobem sobrevolant pels jardins” . El príncep Charles, finalment, va ser anomenat segon entrenador de l’equip; tenia prohibida l’entrada al vestidor, havia de prendre bromur cada vuit hores i dutxar-se amb aigua freda cada cop que se li notava algun símptoma sospitós.

   Quan es va saber els dos equips que arribaven a la final, les seves respectives afeccions, a través dels mitjans de comunicació, van començar a enviar-se missatges que en pocs dies van derivar en greus insults; uns recordaven als Borgia i els altres Enric VIII, uns parlaven d’ètica Kantiana i els altres de Tomisme, uns els deien corruptes i els altres explotadors capitalistes. Uns i altres, en definitiva s’insultaven a tort i a dret, i allò semblava clar que no podia continuar així. La gota que va fer vessar el vas va ser la designació arbitral. Quan es va considerar que l’àrbitre del partit seria l’italià Colonesse (un reconegut catòlic que, fins i tot, havia estat rebut pel propi pontífex en audiència privada feia pocs dies) el Rangers va muntar en còlera. Quan la UEFA va decidir canviar el trio arbitral i va designat l’anglès Bean (devot de la monarquia britànica i fill d’un pastor protestant), aleshores el Resape va amenaçar amb retirar-se de la competició. Finalment, per tal de no indignar a ningú, van decidir que l’àrbitre del matx seria el suec Ingmar Gustafson (un rabí ultra ortodox d’origen suec, que arbitrava a les seves estones lliures). Això va aconseguir posar d’acord als dos equips, ja que cap d’ells el consideraven apte. Uns eren catòlics i els altres protestants anglicans, però al cap i a la fi, tots eren cristians i tenien molt més en comú entre ells que amb un jueu. La UEFA va considerar que el rebuig dels dos equips determinava l’equanimitat en el partit i, per tant, va deixar-ho així. Pel que fa al lloc de la final, es va descartar el Camp Nou de Barcelona per afinitats dels culès
amb el Resape ( que havia eliminat al Madrid) i va buscar-se una seu neutral. Va determinar-se que la ciutat ideal seria Amsterdam, una de les úniques ciutats històricament tolerants i que no estava totalment compromesa amb cap de les dues religions ( tot i que s’inclinava lleugerament pel protestantisme). Tenint en compte la qualitat de l’estadi principal d’Amsterdam (l’Amsterdam Arena), i que l’Ajax, propietari de l’estadi, tenia un origen jueu –ni catòlic ni protestant- va considerar-se que aquesta seria la millor opció.

   Sona ja la cançó de la Champions League, i podem veure de fons els jugadors avançant cap al centre del terreny de joc. L’ambient és magnífic, una absoluta orgia de colors i sentiments que, separats per àmplies mesures de seguretat, omplen la graderia d’apassionament. A la meva dreta es troben els afeccionats del Rangers, i a la meva esquerra els del Resape; davant meu es troben els afeccionats neutrals, entre els que s’hi troben un grup de ultra ortodoxos jueus vinguts directament d’Israel per animar a l’àrbitre.

   Un cop els jugadors s’han saludat, abans de dir les alineacions, sembla interessant descriure el que està passant en aquests moments al terreny de joc. Els jugadors del Rangers s’han posat la mà dins dels pantalons i han extret, com en cada prèvia de partit, unes minúscules bíblies de les quals en tenen assenyalat un fragment que es
posaran a llegir individualment. Mentre els jugadors de l’equip protestant, escampats per diferents zones del camp, interpreten un fragment bíblic prèviament escollit –cadascú llegeix un fragment diferent- , els jugadors del Resape es reuneixen al voltant del pontífex per rebre la benedicció prèvia al matx. L’àrbitre, en companyia dels ortodoxos israelians més propers a la seva posició –davant de la graderia central de l’estadi- també resen per un bon partit. A la banqueta del Rangers no resen pas, sinó que gaudeixen de l’espectacle; la reina mare duu una d’aquelles gorres amb dues obertures laterals destinades a inserir-hi alguna llauna o ampolla. Efectivament, hi porta dues ampolles de whisky escocès, de les quals en surten dues canyes que finalitzen la seva trajectòria a la seva boca. Beu alternativament de l’ampolla de l’esquerra i de la dreta. El príncep Charles, mentrestant, té les mans ficades a la butxaca i es frega poc dissimuladament l’entrecuix a la vegada que les orelles se li van enrogint.

   Les alineacions són les de gala de cada equip. El Rangers juga amb el porter Morrison; els defenses són Dickinson, Morter, Altimore i Blair; els mitjos són McAllister, McDurham, McCagun i McCarroni ; per últim els davanters són Paulson i Peterson. L’equip escocès juga amb un sistema netament britànic, joc aeri i per les
bandes, i mig del camp agressiu. La novetat respecte l’estil clàssic es troba en la forma de defensar, que és a l’home i no en zona. Això es deu a una idea personal de la reina mare que digué: “si som protestants assumim que la responsabilitat és individual i, per tant, cadascú haurà de defensar a un jugador i ser-ne l’únic responsable. El que no pot ser és que ens recolzem en la zona per no assumir la nostra vertadera responsabilitat”. El Resape, en canvi, juga en zona, que és la millor manera de defensar sense demanar responsabilitats; cadascú defensa un petit espai
del terreny de joc i si falla sempre pot justificar-se dient que la culpa no és només seva sinó de tot l’equip, perquè la zona estava mal feta. L’alineació de l’equip catòlic està composada pel porter Mortadelo acompanyat d’una defensa de cinc: Ricotti, Bastardi, Assessini, Manchanski i Renatus; la línia mitja la formen tres jugadors
purament defensius com López, Fornicuer i Radmunsenovic ; per últim, Zette es troba a la mitja punta acompanyant al punta Apel·les. L’estil del Resape és ultra defensiu, amb vuit jugadors per darrera la pilota; s’aprofiten del talent de Zette i dels errors de l’equip contrari. El Resape és un equip que genera poques ocasions de gol però que les amortitza molt bé; ens trobem, doncs, amb un estil de joc purament italià, que aprofita els espais que li deixa el contrari, però que pateix força quan ha de dur la iniciativa del joc.

   Comença el partit. Duu la pilota el Rangers i ataca per la banda dreta a través de McCagun un dels jugadors més interessants de l’equip escocès (...) Som al minut 15 i la cosa està com es preveia: el Rangers ataca sense parar i el Resape es defensa correctament; fins al moment encara no hi ha hagut cap clara ocasió de gol per part de cap dels dos equips. Pel que fa a l’àrbitre, no té, per ara, cap problema per conduir el partit, ja que els dos equips es comporten d’acord amb les normes del fair play (...) Primera ocasió del Resape en el minut 44 de la primera part. Zette ha aprofitat un passada errònia de Morter al porter Morrison i ha xutat la pilota violentament contra el travesser de la porteria del Rangers. Recordem, just ara quan l’àrbitre assenyala el final de la primera part, que l’equip escocès ha tingut una clara ocasió de gol en el minut 38, en la que Peterson ha enviat la bimba fora de porteria quan semblava tenir-ho tot a favor per fer pujar el primer gol al marcador (...) Lasegona part comença igual que s’ha acabat la primera. El Rangers ataca contundentment però sense excessiu perill i el Resape es defensa de forma ordenada, tapant espais, i surt al contracop amb passades llargues dels seus defenses cap a Apel·les o Zette, que corren desesperadament a la recerca d’una oportunitat de gol. En el Rangers han entrat Marlow –un extrem dret- i Jagger –un volant organitzador- per McCagun i McDurham. Són el que es diuen dos canvis naturals, ja que els que entren ocupen la mateixa posició que els que ataquen. La banqueta del Resape s’escalfa per la banda, però Joan Pau II encara no ha fet cap canvi (...) Primer canvi de l’equip catòlic. Surt Butombo –un mitja punta del Congo hàbil i intel·ligent- per López. Aquest és un dels canvis habituals, que provoca una aposta ofensiva, ja que el Resape passa a jugar amb dos davanters –Apel·les i Zette- i un enllaç entre la mitja i la davantera, que és Butombo (...) Minut 35 de la segona part. El partit sembla encaminat a la pròrroga i qui sap si als penals. El Resape ha fet els dos canvis, que no han aportat res de nou al joc. Pel que fa al Rangers, ha entrat un nou davanter de quasi dos metres, Mike Short, per Peterson, que no ha tingut una bona actuació. Ara més que mai el Rangers es dedica a penjar pilotes a l’olla contínuament, per aprofitar l’alçada de Short. Atenció, perquè Butombo roba una pilota al mig del camp, continua amb la pilota i fa una pasada en profunditat cap a Apel·les, que de taló assisteix a Zette, qui s’interna sol a l’àrea i , sol davant el porter, es disposa a xutar a porteria. Dickinson, el lateral dret, s’acosta per darrera, posa el peu i Zette cau.

   Desconeixem si hi ha hagut penal, però en Figocabronzette és a terra mirant dissimuladament de reüll a l’àrbitre, que xiula penal!. Els jugadors del Rangers s’encaren amb l’àrbitre, que consulta amb el línier. Aquest li diu que no hi ha penal; així, doncs, el rabí suec es dirigeix cap a Zette amb la targeta groga a la mà . Amonesta al crack del Resape, i com que és la segona groga, l’expulsa. Aleshores és el Resape qui rodeja l’àrbitre i l’insulta. Els jugadors del Rangers volen posar pau, però acaben originant una baralla. Els jugadors s’estan pegant. Joan Pau II salta al
camp per esbatussar als protestants, mentre la reina mare està tan borratxa que no pot fer res més que sanglotar. De cop els capitans dels dos equips es reuneixen amb els seus companys, i dedueixen que la culpa no és d’ells sinó de l’àrbitre. Tots junts s’encaminen cap a l’àrbitre amb cridant: “tu vas assassinar a Jesús”, “ets un jueu” (que per la majoria dels cristians ja és un insult en si mateix), i d’altres floretes, que provoquen la fugida immediata de l’àrbitre, que és perseguit pels dos equips, part dels membres de la banqueta, algun que altre afeccionat que ha saltat de les graderies, els propis guàrdies de seguretat de l’estadi, els qui recullen les pilotes, els de l’assistència
sanitària amb la llitera motoritzada i els càmeres de TV (no se sap si per gravar el que succeeix o per apallissar al pobre jueu). L’àrbitre es refugia entre els ultra ortodoxos israelians que l’han vingut a animar i estan disposats a protegir-lo. És per això, que comencen a treure navalles d’entre les seves trenes de cabell i es disposen a clavar-les a qui s’acosti. Però la cosa no acaba aquí, perquè alguns espectadors comencen a tirar contra la zona jueva còctels molotov utilitzant el reguitzell d’ampolles propietat de la reina mare que es troben a la banqueta del Rangers. Atenció, perquè ara acabem de perdre les imatges de la transmissió, segons sembla perquè algú ha llençat la nostra càmera contra el bàndol jueu. Així, doncs, a manca d’imatges els acomiado de la transmissió, ja que em trobo als estudis de televisió i no puc dir-los res més. Per tant, bona nit.

   Avui, el dia després de la gran batalla campal que va organitzar-se a Amsterdam, els donem les xifres dels damnificats. Tres-cents jueus ultra ortodoxos estan internats en un hospital proper a l’estadi on es recuperen de cremades de segon grau. Cinc espectadors israelians han resultat morts. Quatre jugadors del Rangers presenten diferents hematomes en diverses parts del cos. Els jugadors del Resape no han patit ferides greus, però tres d’ells estan en observació. Dos afeccionats catòlics i un de protestant es troben en la UCI de l’hospital de Roterdam a causa de diverses ganivetades. Per últim, pel que fa a l’àrbitre es troba en coma profund i no s’espera la seva recuperació; el pobre només podrà ser utilitzat com a planta, perquè quedarà fet un vegetal. Després de tot això, i tenint en compte la gravetat del que ha succeït, la UEFA ha determinat amb mesura d’urgència expulsar als dos equips finalistes a perpetuïtat de la participació en les competicions europees i multar amb tres-cents milions a cada equip. Pel que fa al guanyador de la Champions League, s’ha decidit declarar desert el títol de campió d’Europa d’enguany.

   El dia del partit es van reunir el déu catòlic (Deus), el protestant (God) i el jueu (Jhwh) amb les samarretes dels seus respectius equips (la blanca amb creu vermella, la blava del Rangers i la negra de l’àrbitre) per veure el partit per la televisió. Com aperitiu menjaven patates de xurreria, olives arbequines, fuet i formatge manxec. Bevien una budweiser i escoltaven l’últim disc d’en Jaume Sisa. Quan faltaven pocs minuts pel partit van trucar al porter automàtic. God va despenjar el telèfon i preguntà qui era. A l’altra banda del porter automàtic es va escoltar “What’s up?!!!!”. Era Alà, un gran afeccionat al futbol que venia a veure el partit. Una hora més tard, com que el matx era tan avorrit, van tancar la televisió i es van dedicar a jugar a pòquer. Qui perdia cada mànega havia de sortir al balcó i cridar “What’s up?!!!” amb totes les seves forces. I així van passar la nit jugant a pòquer i cridant
desmesuradament.