Aquest és un treball realitzat sobre el llibre "El codi i altres lleis del ciberespai" de L. Lessig, per a l'assignatura "Cultura Digital" de la UAB (puntuat amb Matrícula). 
   El llibre tracta de com el mercat i l'Estat acaben per regular (controlar) la Xarxa, introduint tota mena de modificacions i controlant el codi per a poder dominar el ciberespai. Lessig ofereix, també, les seves propostes per a que el ciberespai no esdevingui un espai totalitari.
 

ÍNDEX:

- Regulabilitat.
- El codi i altres reguladors.
- Aplicacions.
- Respostes.
- Breu reflexió personal.
 

REGULABILITAT.

   Sobre el ciberespai s'ha parlat molt, i s'hi parlarà encara més. Una primera generació de pensadors va afirmar que aquest nou espai seria un lloc realment lliure, sense les lleis rígides exteriors ni el control de l'Estat. Es creia que l'Estat no podria regular el ciberespai, que les lleis que s'hi donessin serien diferents perquè no hi hauria govern, que estaria construït de baix a dalt, que la naturalesa del ciberespai era la llibertat.
   Però Lawrence Lessig creu que el més probable que succeeixi és que l'Estat acabi sent el que creï, o garanteixi la llibertat en el ciberespai. La llibertat es construeix sobre uns acords, sobre una "Constitució". De fet, ens diu l'autor, el propi terme "ciberespai" evoca control, i no llibertat. El terme prové de la novel·la "El neuromant" de W.Gibson, i significa control a distància. La cibernètica busca la "regulació perfecta", la millor manera de dirigir. Tot el contrari, doncs, al que han afirmat aquesta generació de pensadors que veien el ciberespai com un possible model llibertari o comunista (també hi ha qui el veu com un sistema liberal absolut construït "lliurement" pel comerç).
   Veiem, així, que Lessig ens parla d'una "Constitució"; però no es refereix a un text legal, sinó a una arquitectura -una forma de vida-, que pretén protegir alguns valors fonamentals, uns "principis i idees".
   Entén que el ciberespai abandonat a si mateix no portarà a un espai alliberador, sinó a una eina perfecta de control; pel control que acaba establint-se quan el comerç i l'Estat predominen. I Lessig afirma que escriu el llibre per parlar-nos de com podem evitar aquest control absolut al que porta l'aliança del diner amb l'Estat.
   Per Lessig hi ha una premissa fonamental: "El codi és la llei". El ciberespai està constituït pel codi, pel hardware i el software, que fan que sigui tal com és. Podem usar-lo per desenvolupar i codificar perquè en ell es desenvolupin els valors de llibertat que es defensaren o per construir una eina de control al servei del poder. I som nosaltres qui el construïm, per això cal una constitució que estableixi els principis que hi ha d'haver en aquest espai, què s'ha de protegir i què volem construir al ciberespai. Segons Lessig hem de protegir el codi, perquè l'estructura crea la substància. Si s'aconsegueix mantenir un codi obert, les formes de control seran menors.

   Per a poder examinar aquesta temàtica, estructura-substància, control i llibertat, l'autor ens parlarà del funcionament del ciberespai i els problemes que tenen les lleis del món real per adaptar-se a ell; els conflictes que es troben actualment entre ambdós móns.
   Trobem així els afers de: la "Regulabilitat", on l'Estat té problemes per regular, controlar, a les persones perquè la ubicació que ocupen en el ciberespai pot no estar dins dels límits territorials del país; la "Regulació mitjançant el codi", on ens diu que és el codi el que regula el ciberespai, en alguns llocs el codi està molt controlat i en d'altres és molt lliure. L'Estat, per això no té tanta força al món virtual, per això intentarà (intenta ja) afavorir certes formes de codi, per controlar millor; la "Competència de sobiranies", on afirma que dins del ciberespai hi ha un comportament, unes normes diferents a les exteriors, es poden realitzar actes que no es poden fer sota les normes del lloc on viu la persona -publicar textos, imatges... que serien perseguits, jugar a casinos tot i que siguin virtuals, apostar...-; i "Ambigüitat Latent", on diu que certes lleis -com la Quarta Esmena a la Constitució dels EEUU-, són ambigües i poden aplicar-se de diferents formes, i més quan s'intenten aplicar-les al ciberespai, que encara no està totalment regulat.
   Així, ens diu Lessig, que intentarà, a partir d'aquests quatre temes, analitzar  el ciberespai, i respondre a la cada vegada més restricció i forma de control en què s'està tornant la Xarxa ("evolucionarà: des d'un món de relativa llibertat com era, fins a convertir-se en un món de control relativament perfecte."1 ).

   Com dèiem, en la primera generació dels que usaren Internet es veia acomplerta una espècie d'utopia positiva. La creació per l'home d'un espai lliure, sense control. De fet, aquests, defensaren la idea que aquesta era la seva naturalesa, la seva essència. Lessig opina, contradient aquesta teoria, que precisament perquè és una creació humana internet no té ni essència, ni naturalesa... sinó que serà el que els homes (i les dones) en fem d'ell 2 . Hi ha diferents arquitectures i, per tant, unes més regulables que altres.
   Per exemple, quan Internet eclosiona durant la dècada dels 90, a la Universitat de Xicago els alumnes tenien absoluta llibertat per connectar-se, mentre que a la Universitat de Harvard l'ús estava condicionat (controlat) a saber la identitat de l'usuari. Per tant, mentre a la Universitat de Xicago era impossible conèixer la identitat ni l'ús que es feia d'Internet a Harvard la conducta dels usuaris era més controlable, regulable (actualment continua succeint el mateix).
   Però veiem, doncs, com la diferència pel que fa a la regulació és deguda a una qüestió de codi, de software: "la regulabilitat no està determinada per la naturalesa essencial de cadascuna de les xarxes, sinó per la seva arquitectura" 3 , el que significa, de moment, que el control depèn dels elements de regulació que s'afegeixin a la pròpia Xarxa. Als protocols normals de la Xarxa (TCP/IP), s'hi afegeixen mitjans de control per regular, és el que feren des de l'inici a la Universitat de Harvard.
   Observem com es pot partir d'una Xarxa totalment lliure, irregulada, i mitjançant sistemes de control acabar regulant-la, superant el que els reguladors anomenarien "imperfeccions", com ara no poder controlar la identitat dels qui hi accedeixen (nom, sexe...), no poder controlar les dades que viatgen per la Xarxa, i, conseqüència de les dues, no poder condicionar l'accés a les dades depenent de la persona que vulgui obtindre-les (de la mateixa manera que a l'exterior un menor de 18 anys no pot fer certes coses). O sigui, quan hi ha aquestes "imperfeccions" (que no ho són considerades pas per llibertaris o altra gent d'esquerres), no es pot "zonificar" la Xarxa, limitar-la.
   Així doncs, posant-hi capes es pot controlar la Xarxa, cosa que, de fet, és el que està passant des d'un temps ençà, i és directament cap on anem, segons Lessig. Només hem de pensar que des de casa estem connectats per un telèfon particular, subscrit a un compte corrent, o que per donar-te d'alta has de donar les teves dades.

   Afirma Lessig que la naturalesa de la Xarxa ve donada per les arquitectures, i són aquestes les que faciliten o redueixen la regulabilitat. La tesi de l'autor és que cada vegada les arquitectures de regulació estan apartant a les de llibertat. I l'element fonamental que ho està fent possible és el comerç, i el com s'està produint és pel fet que aquest necessita fiabilitat a l'hora de la identificació. Les arquitectures que s'estan afegint per facilitar el comerç són les mateixes que facilitaran el control, la regulació.
   Per al comerç i el control són imprescindibles dades fiables sobre la identitat (nom, sexe, lloc de residència...) i l'autentificació (procés pel qual es coneixen alguns aspectes de la identitat d'una persona). En el ciberespai la cosa és més complicada que en l'espai real on amb els sentits es pot comprovar ràpidament les dades d'una persona: sexe, edat...
   Els que van dissenyar Internet es van preocupar més de la funcionalitat del sistema que del control social. Per a la comunicació entre dues màquines, en principi, només es necessita que posseeixin una sèrie de protocols -el bàsic és el TCP/IP- que serveixen per a intercanvis de dades en la Xarxa. I aquests protocols no requereixen cap dada personal per a que funcionin, ni tan sols geogràfica.... En el ciberespai, en principi, el sistema garanteix l'anonimat; això, lògicament, redueix la seva regulabilitat ("A internet és tant fàcil ocultar que ets un gos com difícil provar que no ho ets"  4).
   Per això s'han anat incorporant a Internet arquitectures d'identificació, com són: la clau secreta (password), i el Nom d'Usuari, que s'han d'introduir a l'entrar a la Xarxa i a diverses seccions d'ella; els "cookies" que són petits arxius que s'instal·len al disc dur i registren l'activitat i la identitat de l'usuari -generalment sense que l'usuari ho sàpiga o coneixi com desprendre's d'ells-, i les signatures digitals, que són una mena de passaports per moure's per Internet on estan recollides totes les teves dades i et controlarien a l'hora d'accedir a Internet, basades en l'encriptació. L'encriptació és un sistema que permet que els documents no siguin visibles a terceres persones quan no es vol, com una mena de camuflatge, el que permet la comunicació amagada o restringida. Per una banda afavoreix la privacitat i la certesa que les dades són reals, per l'altra, si es falsifica pot esdevenir una eina perillosa.
   Gràcies a aquests elements de control més fiables, el comerç està començant ja a implantar-se per tota la Xarxa i a canviar l'estructura. En un principi Internet es va crear per a la investigació, no pel comerç (fins el 1991 la NSF -National Science Foundation- prohibia l'ús de la Xarxa per al comerç). Els protocols eren oberts i insegurs, i, per tant, les dades corrien perill.
   Però mica en mica, el comerç s'hi ha anat introduint, i pressionant perquè es fessin les transaccions comercials de manera més segura. És aquí on sorgeix de forma estesa l'encriptació que protegeix les dades enviades. Dos protocols de seguretat foren desenvolupats per a millorar la seguretat, el SSL (Secure Socket Cayer), amb el Netscape Enterprise Server 2.0, i el SET (Secure Electronic Transaction), que és l'estàndard adoptat per les empreses comercialitzadores de targetes de crèdit.
   És així com tenim ja una estructura de control al servei del comerç a la xarxa; un comerç que demana, doncs, una arquitectura que doni: autentificació, autorització, privacitat, integritat i no repudi, per tal d'assegurar-se que es desenvolupen amb seguretat les transaccions.
   Una seguretat fonamentada en l'encriptació i en els certificats digitals, que segons l'autor no haurien d'ésser imposats sinó "incentivar" a la gent a que els accepti: "Quan les arquitectures s'acomodin als usuaris que posseeixin un certificat instal·lat al seu ordinador i compliquin la vida a aquells que es neguin a tenir-lo, aleshores la certificació s'estendrà veloçment" 5. Els que acceptin els certificats, que seran eines de control absolut, ho tindran molt més fàcil per moure's per la Xarxa. Aquests incentius són els elements amb els que el comerç pot regular la Xarxa, sense que calgui la presència de l'Estat.

   Però, per desgràcia de la 1ª generació d'usuaris i creadors de la Xarxa, l'Estat també hi juga un paper regulador a Internet.
   Com pot regular l'Estat? El més eficient és controlar el codi, en comptes de limitar l'ús individual, fet que sense dubte crearia protestes i revoltes (encara que fossin digitals). És a dir, posar limitacions i controlar, per exemple, les companyies o creadors de codi de manera que aquestes necessitin certificats i dades dels individus. Com que a l'Estat li és difícil regular directament, el que es pretén és regular les arquitectures (com veiem en el cas de la certificació en el comerç). Fa lleis que obliguen a l'usuari a identificar-se (com ensenyar el document espanyol d'identitat en el món real).
   Fa que les seus demanin la documentació a l'usuari, de manera que es necessitin credencials (veiem com la regulabilitat depèn, principalment, de la identitat): "La lliçó és senzilla: es tracta d'incentivar l'ús de documents oficials d'identificació fins al punt que l'Estat no tingui necessitat d'ordenar-ho explícitament" 6 . En resum, obliga als proveïdors a fer una mena de feina d'intermediaris entre ell i els individus, fent que els proveïdors demanin certificats als usuaris. Això fa que la Xarxa cada vegada esdevingui un lloc més controlat. (El mateix que l'FBI va fer amb les companyies de telèfons mòbils, fent que aquestes haguessin de posar un dispositiu per controlar el lloc on es troba el mòbil, sota l'excusa de l'emergència en cas de problema o accident, quan es podria haver creat un codi que permetés la localització únicament quan hi hagués una emergència, no sempre...).
   Així, el procés que tenim és que empreses que abans eren les promotores d'un internet obert, ara s'han convertit en productores de tecnologies que faciliten el control, perquè l'Estat està darrera exigint que el facilitin; això és que ha succeït amb empreses que es dediquen a tecnologies d'encriptació com Netscape, IBM o Network Associates.
   L'Estat ha esdevingut un element més, doncs, a la Xarxa, creant normes i comprant productes, fent i influint en el funcionament de la Xarxa, amb l'interès de regular-la.
   Controlar el codi és controlar la Xarxa, controlar també als individus. I la millor manera, com veiem, és a través dels certificats digitals. La col·laboració entre els estats per controlar les conductes esdevé primordial; cada Estat pot ajudar-ne a un altre posant limitacions a l'accés de les persones d'aquell l'Estat a aquells servidors als quals la llei de l'Estat no permet la implantació en el seu territori. Per exemple, si a Minessota juguen per Internet a un servidor d'Illinois, l'Estat d'Illinois col·labora amb el de Minessota obligant a que el servidor de joc instal·lat a Illinois no deixi entrar als ciutadans residents a Minessota, i això és possible amb aquests certificats digitals on estan incloses totes les dades. La col·laboració entre estats esdevé imprescindible, i tots els estats tenen quelcom restringit o alguna conducta censurada.
   La llei, per tant, necessita tres elements per tenir-ho tot regulat: cal una forma simple de verificar la residència d'un ciutadà, una altra forma perquè els servidors discriminin als usuaris basant-se en la residència, i un compromís federal (legal) que recolzi aquesta discriminació. Cal legislar, lògicament, sobre això 7.
   Veiem fins a quin punt la llibertat originària d'Internet està greument amenaçada. El comerç i l'Estat l'acaben ofegant, com en el món real, tot i que altres, potser la majoria consideren que precisament el que fa és garantitzar-la, oi? (A l'Estat espanyol la majoria vota al PP...).
   Tenim, doncs, que el model d'Internet cap al qual ens dirigim/ens dirigeixen vertiginosament és el de la "zonificació" del ciberespai depenent de les qualificacions de l'individu (edat, residència...). Tot això pot semblar una mica massa orwellià, i potser es creu que és exagerat, però com diu l'autor "el fet que el control perfecte no sigui possible no significa que no ho sigui el control efectiu. Els panys es poden forçar, però això no indica que aquests no resultin útils (...) funciona a la perfecció un principi boví fonamental: petits controls exercits de forma coherent resulten suficients per a dirigir animals de gran mida" 8, com les tanques electrificades per tancar els ramats.
   Al mateix temps, continuen evolucionant les tecnologies per tal d'assegurar la identitat i el control, per exemple en la investigació d'aparells biomètrics per tal de facilitar la identificació, lectors de dades dactilars, de retina...
   Seguint aquest camí la Xarxa esdevé el sistema de control més salvatge mai realitzat, al servei del comerç i de l'Estat. Lessig, és partidari que la gent s'impliqui políticament en la defensa dels seus drets i de la seva llibertat, recordant que "la política és el procés mitjançant el qual els ciutadans decidim col·lectivament el mode en què volem viure", cita bastant optimista, per cert.
   En aquest món, a l'Internet que ens ve, doncs, els autors del codi són els creadors de les lleis. Ells decideixen com serà internet: si estarà la privacitat protegida, el grau d'anonimat que es permetrà... sembla clar que l'Estat acabarà apropiant-se de la Xarxa.
 

EL CODI I ALTRES REGULADORS.

   Veiem com en la 1ª part Lessig ens ha fet veure que el ciberespai serà allò que els homes i les dones en fem. Si la seva naturalesa és el codi, els qui disposen del codi tenen totes les facilitats per organitzar la Xarxa i dirigir-la cap on ells vulguin.
 Tot i el que succeeixi, actualment a Internet hi ha diferents espais que s'organitzen de diverses maneres depenent del codi i les normes que utilitzen. Hi ha diferents espais i modes de funcionament, però veurem, en aquesta segona part, com la regulació va augmentant assimilant-se al món real, i com pot limitar-se el poder de l'Estat (amb un codi obert), que pretén una regulació excessiva i opressiva.

   Lessig ens mostra com la Xarxa està formada per diversos espais. Hi ha comunitats més jeràrquiques i més horitzontals, més grans i més petites (des de milions de membres fins a desenes), que són privades o són públiques, que et coneixen i et fan un seguiment o simplement t'ofereixen un espai per moure't o jugar... "Comunitats" com America Online (AOL), proveïdor de serveis amb dotze milions de membres, força jerarquitzat; Counsel Connect (CC), una espècie de cooperativa, en la Xarxa, de juristes on cadascú exposa els seus criteris, menys jerarquitzada però igualment centralitzada; o LambdaMOO, una realitat virtual composta per sis mil persones on aquestes participen de la realitat virtual, força "democràtica" horitzontal.
   Internet bull de llocs, espais, on ara per ara es poden trobar diferents formes d'organització, encara és més lliure que la realitat, on a Occident només hi ha una forma política d'organització possible, la "democràcia" representativa, amb un fort pes de les multinacionals (el mateix comerç que s'està introduint a la Xarxa).
   L'èxit d'Internet fou en els principis, el fet que només és necessités text per a comunicar-se. Aquesta limitació feu que s'afavorís a la gent que en la vida real queda més desfavorida, segons l'autor. Per exemple, els sords, els cecs i els lletjos (que l'autor assenyala com a quelcom, en part, subjectiu i subjecte a arquetipus socials) estaven a Internet al mateix nivell que qualsevol altra persona, gràcies als mitjans tècnics  pels discapacitats. Ningú sabia com eres realment (és el que succeeix en el xat de text) 9. El ciberespai afavoria als desfavorits en el món real, premiava més a "les persones cultes i intel·ligents" i menys a les "persones simplement atractives físicament" (tot això ho afirma Lessig partint de la idea que al món real els més atractius ho tenen molt més fàcil que els menys atractius, però potser la intel·ligència també hi té bastant a dir...). És aquest un exemple clar de com les arquitectures delimiten el món en el que ens movem. 
   Actualment, amb les càmeres digitals, les imatges... el ciberespai és també en aquest sentit quelcom més semblant a la realitat. Per tant, hem de tenir clar que els dissenyadors, els qui controlen el codi també afavoreixen unes determinades "formes de vida" que es donen el ciberespai. Si els que ho controlen són l'Estat i el comerç crearan un Internet, lògicament, a la seva mida.
   De moment, a la Xarxa encara és possible trobar diferents espais, regulats de diferent manera, amb una "política" diferent, però caminem cap a una homogeneització.

   Lawrence Lessig afirma que l'element principal sobre el que pot recaure, o que pot provocar, aquesta homogeneització és el codi, com veiem: "El regulador és el codi", però també l'Estat, el mercat i les normes. Els quatre elements són importants alhora, actuen sobre la llibertat, regulen, controlen l'espai i els individus: "les normes limiten mitjançant l'estigmatització que una comunitat pot dur a terme; els mercats mitjançant el preu que cobren; les arquitectures, per la seva part, limiten mitjançant els gravàmens físics que imposen; i la llei mitjançant les penes que preveu" 10 . Això és tant en l'espai real com en el ciberespai.
   Observem com a Internet la llei actua sobre la propietat intel·lectual, l'obscenitat..., les normes (de cada servidor) fan que no sigui gaire lògic parlar de política per exemple en un grup de notícies dedicat a receptes de cuina, els mercats posen limitacions a l'accés a la Xarxa mitjançant les tarifes, la classe de cable..., i l'arquitectura -el codi-, el software i el hardware, són els que construeixen el ciberespai i imposen les restriccions de com comportar-se en ell.

   De tots els elements que participen de la regulació, Lessig destaca el codi. Del codi, diu, depèn la llibertat a la xarxa. Un codi obert (lliure per la població) és un mecanisme de control del poder de l'Estat; per contra, un codi tancat permet una major regulació i un control molt més eficaç per part de l'Estat.
   Si l'espai d'aplicacions està dominat per un codi obert (una arquitectura oberta, un hardware i software que puguin ser creats i articulats per la gent) l'Estat té més dificultats per regular. Perquè el codi pot ser modificat constantment pels propis usuaris i esdevé més lliure, també més creatiu. És el cas, la batalla, dels sistemes operatius com GNU o Linux (que posteriorment es va fusionar). Són sistemes transparents que evolucionen i són constantment modificats, construïts, per milers de persones arreu del món, i que a més, el Linux resultant, té enorme qualitat. A partir d'un nucli obert al públic (que és el que fa que un sistema sigui considerat com a codi obert) aquest, els hackers, poden treballar i crear sobre ell.
   També altres sistemes operatius que han optat per un codi més obert, com el navegador Netscape que va fer públic el seu codi el 1998, de manera que el públic pot millorar-lo. Fins i tot IBM ha prestat ajuda a Linux, el que ha fet que la lluita pel codi obert tingui força empenta.
   L'Estat davant això, com vèiem més amunt, pot posar límits. Obligant a les empreses, per exemple a les telefòniques, a dissenyar de certa manera les xarxes, a modificar el software de xarxes... Com ens diu l'autor: "El codi és regulable únicament perquè els autors de codi es poden controlar" 11. De fet, sembla que l'Estat, com a espècie d'Òrgan suprem de decisió sempre pot tenir l'última paraula, podria perseguir a tots els qui creessin codi obert, però seria una batalla força cara, tant pels recursos materials com per la imatge que comportarien. És, per cert, una lluita on l'usuari sembla tenir un paper força passiu. És una lluita entre els creadors de codi (i els hackers) i l'Estat, perquè seguint l'exemple del control de l'Estat sobre les companyies telefòniques, l'usuari tan sols pot acceptar el que li ve donat pel sistema telefònic. Tot i això sempre queda pressionar, denunciar públicament...
   Veiem, doncs, com l'arquitectura, el codi, és l'element fonamental per a la regulació del ciberespai. Si el codi es manté obert el control per part de l'Estat és molt més reduït.
   De tota manera Lawrence Lessig afirma que ell no és partidari de la creació d'un codi que impossibiliti el control per part de l'Estat, sinó que aquest no pugui controlar-ho totalment: "(...) a l'Estat li ha d'estar reservat un paper, no certament un paper de protagonista, però un, al cap i a la fi", perquè, segons ell, "alguns principis [només] poden quedar garantitzats si l'Estat hi intervé" 12. 
 

APLICACIONS.

   Un dels problemes amb que es troba la justícia i l'Estat a l'hora d'encarar el tema del ciberespai és que aquest és, en principi, un espai no regulat per la llei; una mena de món nou. Per Lessig aquest afer no resulta gaire preocupant i proposa utilitzar la tècnica que ja s'ha utilitzat altres vegades als EEUU, la "traducció", que no és més que posar en context el missatge de la llei del passat, actualitzant-lo en el present.
   D'aquesta manera, per exemple, la privacitat en el ciberespai queda oberta, igual que el telèfon, a tot allò que tu fas dins de la Xarxa, i no només al que hi ha o fas al teu domicili, com diu en origen el text de la Quarta Esmena de la Constitució dels EEUU, que posteriorment amplià el terme de privacitat a tot allò confidencial per a tu (utilitzant la "traducció").
   La traducció, per tant, suposa actualitzar, segons el context, la llei passada al present. És la base per a poder defensar-se (o també controlar) els nous instruments tecnològics. Tot i això, una nova tecnologia també implica noves situacions, i ambigüitats ("latents"), que s'han d'intentar resoldre.

   Un altre dels afers rellevants amb que ens trobem és el de la propietat intel·lectual. Segons l'autor, el codi pot tendir cap a formes que protegeixin absolutament la propietat intel·lectual de manera que no es permeti la còpia ni el fair use (utilitzar material protegit pel dret d'autor, per fer comentaris, citacions, copiar fragments... que permet la llei dels EEUU).
   Segons Lessig el control del codi permetrà una major defensa del dret a la propietat intel·lectual, cosa que fins ara semblava impossible al ciberespai perquè el codi permet la còpia perfecta i il·limitada, pel que la llei de defensa de la propietat intel·lectual pot ser burlada absolutament.
   Es pensa en fer que el codi pugui fer un seguiment i control de les còpies que es creen, que es pugui pagar per còpia feta (com quan es fa una fotocòpia)... o sigui, fer una arquitectura que permeti vendre el material protegit pels drets d'autor a l'igual que succeeix al món real. Per tant, dissoldre la llibertat que hi ha avui en dia de moure, copiar, utilitzar... tot allò que entra al ciberespai. Aquesta arquitectura es basa en "sistemes de confiança", un codi de control i la garantia de compliment de contracte (acceptar la llei).
   El disseny del codi, veiem, permet arribar on la llei tenia dificultats per arribar. Modificant l'arquitectura es permet el control. El mateix codi farà que no sigui possible fer circular còpies lliurement sense que es pugui perseguir a l'infractor.
   Aquest control implica un seguiment de les activitats que es fan a la Xarxa; però el preocupant per Lessig no és que el sistema sàpiga que "14AH342bd7" llegeixi tals llibres, sinó que "aquest número estigui vinculat amb el meu nom". S'ha d'evitar una monitorització (control) que faci que la persona pugui veure alterada la seva llibertat per consultar, llegir i accedir on vulgui.
   Però amb un codi tan regulat, i tenint milers d'exemples d'excessos en el control de la privacitat per part de l'Estat, cal pensar que podem veure'ns sotmesos a un control total de les activitats que fem a la Xarxa. De fet ja hi ha sistemes d'espionatge (com l'Echelon 13) que vigilen el nostre correu electrònic utilitzats per les "forces de seguretat" i per l'espionatge de diferents estats.

   Tenim, així, un ciberespai força regulat ja, i el control va en augment. Un control que afecta a la privacitat també. De la mateixa manera que  als aeroports, estacions de trens i metro, bancs, autopistes... estem observats (en direm monitoritzats) també pot succeir el mateix al ciberespai amb empreses (i l'Estat) que observen allò que fem; coneixem per exemple els cookies (i l'Echelon) que anomenàvem més amunt.
   Allò que visitem va sent registrat... amb aquestes dades es fan escrutinis que les empreses poden utilitzar per crear perfils, vendre millor, millorar el seu rendiment i tècniques de marketing.
   Pel que respecta a la nostra privacitat hi ha tres maneres d'encarar l'afer, segons el jurista nord-americà: la "privacitat per minimitzar el gravamen", que és una concepció utilitarista, volem que ens deixin en pau, volem una protecció que no alteri la nostra tranquilitat; la "privacitat com a dignitat", tot i que no ens adonem que se'ns està fent un escrutini o se'ns està monitoritzant, si això succeeix sense el nostre consentiment això comporta una ofensa ala nostra dignitat; i la "privacitat com a concepte substantiu", la privacitat com a principi, com a forma de limitar el poder de l'Estat per a controlar, que en els nostres dies és molt gran (targetes de crèdit, gravacions telefòniques, videocàmeres... com dèiem).
   Les tres concepcions tracten el problema de la privacitat, l'enfoquen de diferent manera i són vàlides per analitzar aquest afer.
   De moment, a falta de dades dels serveis d'espionatge i d'informació dels estats, sabem que són les empreses comercials les que més recullen dades: al voltant d'un 92% recullen dades personals, les classifiquen i arxiven.
   I això ja succeeix. Per això, Lessig, afirma que com que no es pot canviar, el que cal és fer que el codi sigui capaç de controlar als que regulen; o sigui, "retornar a les persones individuals el control sobre les seves dades personals que estan sent recopilades i examinades per les arquitectures del ciberespai" 14.
   Per això caldria millorar l'encriptació, i fer que qualsevol inspecció que sigui feta es faci de forma descoberta, notificant-ho als individus, fent, per exemple clàusules de privacitat que informessin als individus del fet que poden ser registrats.
   Vivim en un món on les dades es recullen, es classifiquen i es venen. Els que estan en contra d'aquesta mercantilització, segons Lessig, ja no hi tenen res a fer; ell proposa donar a les persones el control sobre el que es fa amb les seves dades privades. Per tant, proposa introduir en el codi mecanismes de control de l'ús que es fa amb les dades dels usuaris.

   La llibertat d'expressió i la seva relació amb el codi i les lleis és un altre dels elements a tenir en compte quan es parla d'Internet. Segons la llei dels EEUU el dret a la llibertat d'expressió és el dret a no ser castigat pel que diguis (sempre i quan no amenacis o acusis injustificadament...). El ciberespai tal i com ha estat construït fins ara presenta un allunyament radical de les lleis del món real, pel fet del relatiu anonimat que hi havia i per la seva capacitat d'expandir text i imatge ràpidament.
   L'arquitectura del ciberespai ha facilitat una expressió totalment lliure, però també provoca problemes, per exemple el de l'accés dels menors a llocs per adults (pornografia...). Per això la Xarxa també comença a estar regulada per aquest costat15.
   Hi ha, segons l'autor, dues possibilitats a l'hora de regular l'accés a la Xarxa; una que consisteix en la "zonificació", localitzar en zones determinades els emissors on els menors estarien exclosos, i l'altre que s'anomenaria "filtració", on els receptors poden bloquejar els llocs que vulguin. Ambdós sistemes són complexos, però l'autor es decanta cap a la zonificació perquè la filtració, tot i ser més popular perquè sembla que només es tracta d'escollir allò que no vols que pugui consultar-se, suposaria que "els desitjos de filtrat poguessin traspassar els límits del que és constitucional" 16, de la mateixa manera que filtrant s'aparta la vista de llocs que poden tenir interès de forma general (seria com intentar eliminar als pobres, o la seva visió per no sentir-nos malament); en canvi, la zonificació semblaria més una delimitació de llocs, que no "deixarien d'existir", simplement es demanaria als menors una identificació. Clar, que cal que la gent s'identifiqui. Però l'autor prefereix aquesta opció tot i que és conscient que molts veuen en la identificació, control per part de l'Estat (de fet, ell, més amunt en parlava força del control al que estaríem sotmesos). Però Lessig prefereix una Xarxa zonificada on es demani la identificació a una Xarxa on es filtrin i "desapareguin" certes parts d'aquest món (encara que sigui individualment; sembla confiar, doncs, més en l'Estat que en les persones i la seva decisió per a filtrar lliurement).
   Remarca també pel que fa a la distribució d'informació a la xarxa el fet que no s'ha de crear arquitectures que redueixin la capacitat de crear espais per a la difusió, fet que succeeix, per exemple, a la radiodifusió, on l'Estat regula les llicències que acaben donant-se als grups que tenen més poder econòmic, quan, segons l'autor, només canviant els receptors de ràdio (el codi) podrien haver tantes ràdios com es volguessin (fent que el receptor seleccionés i rebés nítidament l'emissió); de la mateixa manera com succeeix a la Xarxa amb els milers de webs que hi ha. Comparant la Xarxa amb la radiodifusió controlada per l'Estat afirma que "una arquitectura distribueix el poder i facilita l'expressió; l'altra concentra el poder i augmenta el preu de l'expressió", dient-nos que els mateixos pares de la constitució  dels EEUU van fer les lleis més pensant en un model centralitzat i lliure com Internet que en un model centralitzat i controlat pel poder. És la pròpia constitució dels EEUU la que posa límits a l'Estat a l'hora de regular Internet de la mateixa manera que ja controla la xarxa de radiodifusió.
   Hem vist com Lessig es situa, així, pel que fa a la propietat intel·lectual contra un codi que controlés tot allò que llegeixen o consulten els usuaris; pel que fa a la privacitat es situa a favor de l'encriptació i del control per part dels usuaris del que es fa amb les seves dades, i pel que fa a la llibertat d'expressió opina que no s'ha de crear un codi que filtri la informació individualment. Els primers àmbits són, com veiem, contra la centralització, el tercer contra una individualització irresponsable, ens diu.

   Lessig sempre es mou entre el control total, propi d'un Estat dictatorial o absolutista (també comunista, segons ell) i el caos total que hi hauria en un espai sense normes col·lectives. Per això afirma respecte al ciberespai que cal que l'Estat reguli (després d'haver analitzat els contres d'un control excessiu): "Arribats a aquest punt, desitjo fer una rotunda afirmació: no només l'Estat pot prendre les mesures necessàries per reafirmar el seu poder per regular sinó que ha de fer-ho. L'Estat hauria de pressionar per regular sobre l'arquitectura de la Xarxa per a facilitar la seva regulació doncs, del contrari, patirà el que únicament es pot descriure com a pèrdua de sobirania" 17. 
   Es situa, així doncs, a favor que l'Estat reguli el ciberespai, afirmant que a la Xarxa també s'hi ha de conviure seguint els principis que hi ha a la realitat. Segons ell no es pot deixar Internet a les mans del mercat, o de col·lectius o persones irresponsables, per exemple que no respectin la llibertat d'expressió o permetin la pederàstia...
   Si no hi participa políticament el col·lectiu, que ell assimila a l'Estat, el codi pot esdevenir quelcom negatiu, per exemple si l'acaben controlant les multinacionals (però de fet, més amunt ens advertia que el mateix Estat pressiona a les empreses perquè facin codi tancat per controlar millor el ciberespai).
   És així com entén que ens hem de convertir en ciutadans del ciberespai de la mateixa manera que ho som en el món real, i decidir mitjançant les lleis que garanteix l'Estat, com volem que funcioni políticament la Xarxa. És conscient, ens diu, que alguns l'acusaran d'imperialisme a la Xarxa a l'intentar exportar l'Estat a ella, però afirma que és l'única manera que el ciberespai no acabi sent absoluta i totalment regulat; col·lectivament hem de prendre decisions polítiques sobre com volem que funcioni la Xarxa, de manera similar a l'Estat amb el que funcionem en l'espai real.
   No podrem mantenir-nos neutrals davant els canvis que s'estan produint a la Xarxa (desenvolupament del comerç, regulació de l'encriptació, control de la identitat i del contingut...), perquè si les multinacionals són les que ara estan creant el codi, i el codi és llei, "quins principis han de trobar-se presents en el codi?" 18. Lessig assimila, doncs, defensa col·lectiva a Estat: "Jo no he defensat idees contràries a l'Estat. No he afirmat que haguéssim de crear, per aquest espai, una arquitectura que impossibilités el control col·lectiu. De fet, he afirmat justament el contrari" 19. Però, assenyala tot seguit, que ell no defensa l'Estat de forma que suposi un govern imposat de dalt a baix, sinó que allò col·lectiu i allò individual han d'estar en equilibri. Hem de participar en les decisions que es prenen, en el disseny del ciberespai. La seva visió és que a l'Estat el deuen controlar els ciutadans, segons la llei, clar està; sense ciutadans no hi ha Estat.
   L'autor, però, acaba justificant totalment el paper de l'Estat: "Es més, l'Estat resulta necessari per ajudar a establir les condicions necessàries perquè la llibertat existeixi. Això es deu a que existeixen principis col·lectius que, actuant com individus aïllats, no captaríem. (...) La llibertat per firmar contractes, per posseir propietats, per viatjar, per votar... tots aquests drets requereixen un fort suport per part de l'Estat" 20. És, doncs, l'Estat, per Lessig, el que acaba garantitzant la llibertat i la convivència entre les persones. El dubte pot sorgir quan parlem del ciberespai que hi ha hagut fins ara, que el propi Lessig afirma que ha funcionat força bé, lliurement, sense cap control per part de l'Estat.
 

RESPOSTES.

   L'afer del control i de la creació de codi és, com podem observar, força complexa. Hi ha una gran pressió per a que el ciberespai canviï, i aquest evolucionarà cap a un espai altament regulable, de poder estatal i comercial.
   L'Estat és, aquí, un element fonamental perquè tant pot fer del ciberespai un lloc totalment controlat, com establir criteris que restringeixin aquesta regulació. Clar està que darrera les decisions de l'Estat hi ha interessos privats (a EEUU sembla que és quelcom corrent, doncs fins i tot són les multinacionals les que financen les campanyes electorals), i que tot indica que el ciberespai anirà dirigit més cap a la restricció que cap a un espai obert (de codi obert).
   Hauríem de prendre decisions de com volem que sigui el ciberespai però, diu Lessig, que no estem preparats per a fer-ho. Hi ha problemes pel que fa als tribunals, que vulguem o no sempre acaben prenent decisions polítiques: "Els tribunals operen sempre en un context polític i constitueixen la branca més dèbil d'aquest context polític" 21 . Per exemple, als EEUU per molt que la Primera Esmena protegeix la llibertat d'expressió, s'ha perseguit a anarquistes i comunistes al llarg del segle XX. Així mateix davant el bombardeig de Pearl Harbor, a tots els ciutadans dels EEUU de la costa Oest d'origen japonès se'ls va internar en camps de concentració... Els tribunals sempre estan subjectes a limitacions de tipus polític (a l'Estat espanyol el jutge Garzón es dedica a perseguir ciutadans bascos que després la pròpia Audiencia Nacional ha de deixar en llibertat).
   Per tant, els tribunals estan sotmesos a la política, i realment, quan sentencien quelcom sobre el ciberespai com sobre la pederàstia, etc. Estan creant el que la Xarxa serà 22. Segons Lessig, aquest fet fa que els tribunals vagin inhibint-se a favor del poder legislatiu, ja que, al cap i a la fi, les seves decisions venen dirigides per la política.
   Pel que fa als legisladors també hi ha problemes. En principi, ens repulsa la idea que l'Estat reguli el ciberespai; veiem l'Estat com un monstre, diu l'autor, segrestat sovint per interessos particulars, privats... més que per servir al col·lectiu. Però, per exemple, en el cas dels dominis, ¿serà millor que una empresa privada amb ànim de lucre sigui la que ofereixi els dominis, o que sigui l'Estat o alguna organització de l'Estat sense ànim de lucre la que controli els dominis? Al cap i a la fi l'Estat encara pot estar controlat democràticament, mentre que una multinacional ho està molt menys. No sembla haver alternativa, o l'Estat o el mercat. A l'Estat l'odiem perquè "hem crescut cansats de l'Estat que hem conegut. Hem crescut fastiguejats dels seus abusos, dels seus jocs, dels interessos que el controlen" 23. Lessig diu que hem de creure en el col·lectiu, en principis (drets) col·lectius, i que hem de superar aquest odi perquè sinó és l'Estat el que defensa els drets (d'expressió, de privacitat, judici just, igualtat...) ningú ho farà. Si l'Estat s'aparta ocuparan el seu lloc interessos privats. S'han de prendre decisions sobre l'espai en el marc estatal, opina.
   Per últim, tenim problemes amb el codi, perquè hem de decidir qui crea el codi (que és la llei), com es regula, qui crea les lleis per regular-ho, si podem conèixer com es regula i com es pot intervindre per controlar la regulació, de manera que els usuaris també tinguin veu i vot, i la seguretat de la privacitat a l'hora d'entrar al ciberespai.

   I, Lessig, també té respostes, quelcom que podem utilitzar com a guies per resoldre aquests problemes.
   Pel que fa al poder judicial afirma que els jutges dels tribunals ordinaris haurien de ser més forts i arriscar-se més. Quan es tracta de "traducció" (que veiem més amunt) els jutges haurien de desenvolupar arguments ferms que defensessin els principis constitucionals. Quan la traducció no fos tan senzilla haurien de deixar clars els seus criteris i facilitar als demés una exposició i comprensió clara perquè pogués ser discutida, deixant clar que el cas és ambigu i no està resolt en la Constitució, de manera que pogués ser revisada posteriorment.
   Pel que fa al codi l'autor afirma que particularment creu que s'hauria de potenciar el codi obert perquè facilita el control de les regulacions, oferint més transparència -les regulacions es poden arribar a conèixer- i més resistència -es pot resistir més fàcilment a les regulacions-. Tot i això, tampoc es mostraria en contra d'un codi tancat sempre que aquest tingués una estructura més modular, és a dir, que s'hi poguessin afegir parts noves, components, de manera que no fos absolutament tancat. Segons el jurista nord-americà, el millor codi seria una combinació del tancat i l'obert; permetria millor competència i transparència suficient. De tota manera és conscient que l'Estat ha apostat ja pel codi tancat, oferint incentius per amagar el codi, la transparència, fent un Estat encara més secret. Darrera hi ha, clar, interessos polítics.
   Per últim, també ens dona algunes "respostes per la democràcia", animant a que la democràcia esdevingui quelcom més deliberatiu i reflexiu, que els ciutadans participin més -com l'ideal dels jurats populars de Tocqueville-, fer fòrums de discussió, per dialogar, en el propi Internet contra aquesta democràcia d'enquestes, de desinformació (no es va a l'arrel dels problemes) i de sobreinformació (bombardeig continu de dades que acaben per saturar). La participació i la deliberació anirien en contra d'aquest sentiment de corrupció i control privat que tenim de l'Estat, així com contra l'excessiu cas que fa l'Estat a les enquestes que en si no són res perquè elles mateixes són poc deliberatives i estan dirigides; gent influenciada per interessos (polítics o corporatius).
   Només dialogant, reflexionant, deliberant podrà sortir la democràcia de pou on ha caigut, fent que la gent pugui participar i expressar opinions de cap on hem de dirigir-nos col·lectivament.

   El que està clar és, per Lessig, que només mitjançant la Llei i l'Estat, i el control sobre ell que s'ha de fer per part dels ciutadans, es garanteixen els principis i drets que posseïm col·lectivament. Per això ataca a Declan McCullagh, escriptor i director d'una llista de correu de caràcter llibertària dedicada a oposar resistència a la censura que aplica l'Estat. El principi de Declan és "Deixeu la Xarxa en pau", fet que com hem vist està a les antípodes del que defensa Lessig, que és partidari de la regulació de l'Estat.
   Un dels exemples que posa l'autor és el de l'Efecte 2000. Gràcies a la no regulació per part de l'Estat, els creadors de codi van dissenyar el ciberespai a la seva manera, de forma que cap va pensar en el canvi de dígits que portava al temut Efecte 2000. Per combatre'l van haver de gastar-se milions de dòlars arreu del món, a més de les conseqüències de tota mena (polítiques, mediambientals...) que podia haver ocasionat: "Va ser la manca de cert tipus de regulació, i no l'excés de regulació, el que va donar origen a l'Efecte 2000" (pàg 421). Si darrera hi hagués hagut un sistema legal que s'hagués ocupat de preveure i controlar els efectes, no hi hagués hagut aquesta alarma o les possibles conseqüències negatives. Per Lessig, el fet que no es controli el ciberespai és una "bomba de rellotgeria" deixada en mans de particulars.
   És així com veiem clarament que el codi del ciberespai afecta ja de manera directa a les nostres vides. El ciberespai està aquí mateix perquè té repercussió total cap a la realitat. Per això cal que el regulem, perquè quelcom tant important no pot estar en mans irresponsables que ocasionin danys o subverteixin els principis de convivència fonamentals. Com a bon jurista darrera de tot està la Llei, la Constitució, en definitiva, l'Estat, que és la garantia de la vida col·lectiva. Sense ell, afirma, aquesta nova revolució tecnològica que es dóna mitjançant el ciberespai "tenim quelcom a perdre" (la convivència, els principis...).
   Cal doncs, regular i controlar l'arquitectura, el codi, de forma que tant l'Estat, com el mercat, com els interessos individuals estiguin subjectes a la Llei i siguin el més transparents possibles. Cal regular bé el codi perquè tot i posar límits, aquests garantiran la llibertat que farà que sigui possible un "cert espai per les decisions de caràcter individual" 24, que tindran restriccions però alhora garantiran la llibertat de tots.
 

BREU REFLEXIÓ PERSONAL.

   Hem vist com el que havia començat com una descripció  i anàlisi del creixent poder del mercat i de l'Estat dins del ciberespai, acabant amb una dècada de Xarxa bàsicament lliure, ha acabat essent una apologia de la Llei i del paper de l'Estat com a fonament dels principis de convivència que hi ha en la democràcia. 
   Tot i això, l'autor és conscient del poder de les empreses i el diner, dels interessos privats que hi ha darrera de les decisions de l'Estat en moltes ocasions; i és mostra favorable a una regulació que sigui transparent del ciberespai, per evitar que els interessos privats i particulars esdevinguin amos de la Xarxa, o que aquesta, donat el gran poder que té, pugui ocasionar desastres al món real (com l'Efecte 2000).
   El que està clar, com ens adverteix, és que el ciberespai cada vegada està més controlat, i és més fàcil perseguir i observar els moviments de les persones dissidents i rebels amb el sistema, així com els hackers... i a tot aquell a qui l'Estat pugui considerar sospitós.
   El problema de la regulació radica en qui pren les decisions de l'Estat, quins grups econòmics i privats hi pot haver darrera de certes decisions (Lessig mateix veu com s'aposta pel codi tancat i s'incentiva a les empreses per a desenvolupar-lo). Des de les visions tradicionals de l'esquerra, l'Estat s'assimila a grups econòmics forts, a les classes adinerades... i tots sabem el poder que avui tenen les multinacionals (algunes tenen més diners que alguns estats dels més pobres).
   És un assumpte molt complex, però el cert és que el ciberespai canvia, i sembla canviar a favor del mercat i la regulació (per exemple la nova llei -LSSI 25- de seguretat a la Xarxa que vol imposar el govern espanyol).
   Seria important que els usuaris preguessin consciència del que ens juguem, tant al ciberespai com al món real (si no són ja la mateixa cosa); hem de ser conscients que qualsevol sistema de convivència ha de requerir la nostra participació directa en els afers polítics que s'hi desenvolupen, perquè són molts els casos ja en què aquells que ens representen cometes abusos, corrupcions i errors que ens afecten a tots.
   La democràcia representativa sembla no ser suficient per controlar als qui ens controlen. Podríem, aquí, començar a treure dades sobre les mil corrupteles, empresonats, indultats, micròfons amagats, terrorisme d'Estat, morts a les presons... que s'han produït i es produeixen en aquest Estat. O les dades d'organismes internacionals i humanitaris sobre l'estat del món: pobresa, exilis, analfabetisme, explotació de menors... 26
   Lessig és optimista respecte al control que l'Estat pot exercir, potser el fet de ser jurista hi influeix. Però davant de certs fets, millor ser realistes.
   Només dues qüestions de realisme. Primera, des de la caiguda de la Unió Soviètica, han millorat les condicions laborals dels països democràtics o han reculat? (I no parlem del mal anomenat "Tercer Món"). Segona, en països democràtics, com es poden justificar sistemes d'espionatge a la Xarxa i Via Satèl·lit, que tenen impunitat per registrar el teu correu privat quan uses determinades paraules? 27
   No tenim dret a escriure una determinada paraula tantes vegades com vulguem sense que algú observi o registri el text que hem escrit?
   Els avantatges de la Xarxa tots els coneixem, però Internet serà la forma de control més enorme que s'haurà creat mai en la història de la humanitat, superant a la televisió (que està en cada casa) com a forma de control i regulació de la vida (i el pensament) de les persones. 

1. Lawrence Lessig: "El código y otras leyes del ciberespacio", Taurus Digital, Madrid 2001. Pàg 56.
2. "és una falàcia del "Es-isme": confondre el que és amb el que hauria de ser". Ibid., pàg 58.
3. Ibid., pàg 61.
4. Ibid., pàg 73.
5. Ibid., pàg. 87.
6. Ibid., pàg. 102.
7.  "Un Internet en la que abundin els certificats d'identitat facilitaria la zonificació internacional i possibilitaria una arquitectura del control de caràcter internacional." Ibid., pàg 112.
8.  Ibid., pàg 114.
9.   "A una habitació virtual de xat, uns ulls bells, un somriure captivador o uns bíceps d'impressió no servien per a res. L'ingeni, la simpatia i l'habilitat d'articular els propis pensaments, sí". Ibid., pàg.129.
10. Ibid., pàg.168.
11. Ibid., pàg 199.
12. Ibid.,  pàg.203.
13. Es pot obtenir informació sobre Echelon i altres sistemes d'espionatge a les web de Fronteras Electrònicas, http://www.arnal.es/free; a la revista alemanya Telepolis, http://www.telepolis.de ; o a les pàgines de defensa dels ciberdrets de l'Ecn italiana, http://www.ecn.org/lists/cyber-rights/ .
14. Ibid., pàg. 289.
15.   "les arquitectures ja estan sent reestructurades amb el fi de tornar a regular el que l'arquitectura de l'espai real feia regulable anteriorment. La Xarxa està passant de ser lliure a estar controlada". Ibid., 309.
16.  Ibid., pàg. 329.
17.  Ibid., pàg. 363.
18.  Ibid., pàg. 378.
19.  Ibid., pàg 379.
20.  Ibid., pàg. 382.
21. Ibid., pàg. 389.
22.  "Això seria quelcom anàleg a l'aplicació al terreny del Dret Constitucional del principi de la indeterminació que va formular Heinsenberg amb respecte a la matèria". Ibid., pàg 393.
23.  Ibid., pàg. 400.
24.  Ibid., pàg 433.
25.  Per a consultar informació en referència a la LSSI podeu visitar la web: http://www.kriptopolis.com .
26.  Per a consultar dades sobre la realitat en la que vivim podeu visitar la pàgina: http://usuarios.tripod.es/succedani/webdades.htm .
27.   "Cada vegada que envies una carta electrònica que conté paraules clau, com revolució, manifest o bomba, els ordinadors d'Echelon la registren. Si ho fas regularment, se't assenyala per a un seguiment humà". Així descriu un grup de hacktivistes la funció bàsica d'Echelon i també el seu punt feble, que han decidit explotar. Per això van fer una crida planetària per provocar un sobreesforç a Echelon, en una mena de mailbombing (enviament massiu de correus), el passat 21 d'octubre, dia internacional contra Echelon.
   Si es vol perturbar el sistema, es poden incloure a qulsevol text noms de polítics dels EUA, de directors dels seus sistemes de seguretat, de polítics estrangers "problemàtics" i de terroristes, d'equips tècnics sofisticats, de productes altament tòxics, denominacions d'armament moder, indrets geogràfics "calents", instal·lacions militars o bases, etc. Cal tenir present que la combinació de diverses paraules pot augmentar l'efecte. Algunes paraules interessants que criden l'atenció a Echelon són: urani, plutoni, F80, submarí, portaavions, antiaeri, subversiu, hacker,màfia, droga, guerrilla, terrorisme, ETA, HB, Nasa, UE, NSA, FBI, CIA, NATO, Hamás, Torrejón, Kennedy, Enfopol, Gadafi, Antàrtida, Comissió Europea, Vaticà, Yihad Islàmica, Brusel·les, Txetxènia, Ginebra, Pequín, Bill Gates, Microsoft..." Revista Illacrua nº76, article "Ens espien", Barcelona, 2000. 

-ÍNDEX.