SOBRE L'EXÈRCIT.

   Si se’m permet voldria fer uns comentaris relatius a l’article de na Montserrat Nebreda publicat el passat dijous 22-10-2005 a El Punt, titulat “La prova del 9 era el 12”, on defensava la idea que rebutjar les forces armades espanyoles és una idea “carrinclona” i pròpia de temps passats:

  • Al meu entendre defensar una desfilada militar de qualsevol exèrcit, i una exaltació armamentística, és més aviat propi del segles XIX i XX; segles predominantment bèl·lics i on el diàleg i la “democràcia” han estat força escassos (guerres entre estats, i I i II Guerres Mundials, Guerra del Golf, d’Iraq...).
  • Precisament les armes són l’antítesi dels valors democràtics i de respecte a les persones ja que serveixen per matar. Vagi en compte amb la frase “Alguns som conscients que certes forces sols es combaten amb la força” perquè són les mateixes que utilitzen grups “terroristes” (altres en diuen lluita armada) per justificar la seva força (també dita “violència”).
  • No és cert que “la vergonya d’Occident ha estat no intervenir amb les armes per evitar genocidis atroços...” ja que desgraciadament, els europeus, i concretament els espanyols, intervenen directament en les guerres, precisament participant en aquests genocidis atroços venent armes a aquests països en guerra i conflicte; com denuncia reiteradament la Càtedra UNESCO sobre la Pau i els Drets Humans (de la UAB): per exemple, Espanya ven armes a la Índia, Turquia, Marroc... i més del 35% de la venta d'armes van a parar a països que incompleixen el codi de Conducta de la UE.
  • Una postura moderna i pròpia del segle XXI podria ser més aviat demanar la dissolució de l’exèrcit espanyol, per sempre, o la incorporació d’aquest en un exèrcit europeu (com més lluny millor), ja que actualment l’Estat espanyol no és més que una regió d’Europa i no té sentit continuar amb un exèrcit regional (com no ho té el demanar un exèrcit català dins el marc espanyol).
  • No cal entrar a parlar el que suposa l’exèrcit espanyol pels catalans històricament i en l’actualitat (recordi les manifestacions en contra de la desfilada militar per Barcelona durant el mandat del PP, majoritàries en tot l’àmbit social i polític català). L’exèrcit espanyol és el garant de la unitat de la pàtria dels espanyols (a la que estem sotmesos catalans i bascos des de fa 300 anys per ocupació militar d’aquest exèrcit).

   Per tant, agrairia que persones com vostè, que ens volen donar gat per llebre, sàpiguen que els catalans estem molt ben documentats i sabem exactament què representen els exèrcits, les armes i l’exèrcit espanyol en concret, i preferim no tenir-ne res a veure amb tot aquest món bèl·lic. Si no vol guerres i vol intervenir per evitar conflictes comenci per evitar que Espanya vengui armes a països on són usades, lògicament, per fer guerres i matar. I lluiti perquè els catalans puguem despertar-nos un dia sense l’exèrcit espanyol amenaçant la nostra llibertat.

D.G. D, Barcelona.
01-11-06, EL PUNT.

-SUMARI.
-ALTRES TEXTOS.
.

FORA L'OTAN, de Joan Surroca i Sens.

Membre de Justícia i Pau

opinió

Els militars de l'OTAN s'han d'entrenar, diuen, per a missions humanitàries. És una mentida, com és una mentida que el perill sigui el terrorisme, l'altre terrorisme, que els va la mar de bé per atemorir la gent i permetre la retallada de llibertats sota el pretext de la seguretat

Aquest mes de setembre sis-cents militars de l'OTAN, procedents de diversos països, continuaran unes maniobres iniciades el mes de maig passat. L'OTAN és el braç armat d'un reduït grup de persones sense escrúpols que utilitzen tot tipus de professionals: polítics, periodistes, clergues, etc., per mantenir i incrementar la seva insaciable voracitat de riquesa, privilegis i poder. L'OTAN és la màxima estructura de força per situar les coses al lloc que han d'estar per no desbaratar els plans funestos d'una colla de delinqüents que mai no van a la presó. Evidentment, reserven la intervenció de l'exèrcit només per quan fallen els sistemes de persuasió que exerceixen a través dels grans mitjans de comunicació de masses i altres mètodes subtils que tenen al seu abast.

Quan els polítics, en nom de l'Estat, per mantenir-se en el poder, actuen al servei d'aquestes minories i en detriment de la resta de la població, els resultats són devastadors, particularment per a les capes més febles i per als països que s'han anat empobrint fins a quedar reduïts a cendra. El nombre de morts que provoca aquest despropòsit, la quantitat de malalties, d'analfabetisme, de privacions dels drets més elementals, és tan alarmant que, tot i que les accions provocades pel terrorisme clàssic són abominables, bé podem dir que ens trobem davant d'un altre terrorisme de conseqüències encara molt pitjors: és el terrorisme d'estat. Ens hauria de fer basqueig que l'OTAN, servidora dels interessos de la minoria de la qual parlava, vingui a entrenar-se prop de casa. Sembla que no ens commou tant com si a les nostres comarques tinguéssim grups terroristes de l'estil de l'11-S, el 14-M o el 7-J preparant una nova massacre. Qualsevol tipus de violència ha de merèixer no solament el nostre rebuig, sinó també la nostra denúncia sense contemplacions.

En les darreres dècades, la història de la humanitat ha dilapidat el que amb tant d'esforç diverses generacions havien aconseguit. Els principis dels il·lustrats, la igualtat de dret, la distribució equitativa dels béns del planeta, l'equilibri entre les nacions, etc., han estat escombrats pel nou ideari defensat per la nova pirateria mundial i plasmat en el conegut Consens de Washington. Tot plegat ha donat pas a la llei de la selva sota la tutela d'un imperi que domina els diferents camps de l'economia i del progrés tècnic i científic. Sense la potència militar, sense l'OTAN, evidentment que es faria més difícil mantenir aquest desordre lamentable actual. Un imperi que fa el que vol en tot i també en el camp militar. Com ens expliquem que s'hagin negat a ratificar la convenció internacional que prohibeix la producció, la difusió i la venda de mines antipersones? Un imperi presidit per un solemne ignorant que el primer que fa quan arriba al poder de manera fraudulenta és anul·lar el Protocol de Kyoto, que intentava controlar les emissions de CO. Un imperi que està en contra del Tribunal Penal Internacional i que no ha firmat la Convenció de Roma de l'any 1998 per sancionar judicialment els genocidis, els crims contra la humanitat i els crims de guerra. Aquestes són algunes de les genialitats dels qui més manen dins aquesta maquinària de la guerra i de la mort que és l'OTAN.

És un error pretendre reformar a poc a poc aquest món i pensar que d'aquí a uns anys tots estarem millor. No, això no és pas així i la història més recent així ho demostra. Cada dia les diferències entre els opulents i els miserables són més grans, la qual cosa vol dir que no ho arreglarem pas posant cataplasmes. El món necessita un canvi fort, un canvi de direcció, perquè és un escàndol que les 225 fortunes privades més importants del món sumin el mateix que la renda anual dels 2,5 mil milions de persones més pobres (el 40% de la població mundial). Cinc milions de criatures moren de fam cada any i això es permet en el mateix temps històric que un senyor, Bill Gates, té una fortuna equivalent al valor del que posseeixen els 106 milions de nord-americans més pobres.

Els militars de l'OTAN, diuen, s'han d'entrenar per a missions humanitàries. Com si els civils no ens poguéssim preparar per a aquestes tasques! És una mentida, com és una mentida que el perill sigui el terrorisme (l'altre terrorisme). Precisament els atemptats terroristes els van la mar de bé per atemorir la gent i permetre la retallada de llibertats sota el pretext de la seguretat. A la vegada, als poderosos els queda justificat augmentar de manera brutal els pressupostos de guerra per donar més dividends als accionistes de les fàbriques d'armament. Necessiten l'OTAN per mantenir les arbitrarietats d'unes transnacionals mancades d'escrúpols que anteposen els seus beneficis gegantins a les primeres necessitats de milions de persones. L'OTAN forma part d'aquest nou ordre internacional dominat per l'OMC (controla més del 80% del comerç mundial, mentre que el comerç dels 49 països més pobres representa el 0,5%). Aquests lladres i assassins de guant blanc necessiten l'OTAN, el Banc Mundial, l'FMI, que és un escanyapobres a gran escala, responsable sense consciència del deute extern galopant dels països de l'Amèrica Llatina (cada habitant, comptant ancians i mainada, deu una mitjana de 2.550 dòlars als creditors del Nord!).

Uns pocs imposen a la majoria les regles de joc en nom de la democràcia, però és tan monstruós el que està passant, que no pot durar gaire més. Aleshores, seria plenament justificat que els responsables màxims d'aquest desori s'asseguessin davant d'un tribunal perquè el mal que estan fent a la Terra i als seus habitants no té comparació possible amb cap altre atemptat terrorista.
Joan Surroca i Sens,
El Punt, 05-09-05

-SUMARI.
-ALTRES TEXTOS.
.

 I ELS TOMÀQUETS?

   Crec que força gent pensava que a Catalunya la política faria un gir, de manera que amb un suposat tripartit d'esquerres i amb una força suposadament nacionalista es veurien complertes moltes de les demandes que els darrers anys havíem formulat molts catalans -i molts votants tant d'ERC com del PSC i d'ICV.

   Però del que s'havia dit i promès, sembla que res de res. Em pregunto constantment: on són les seleccions esportives oficials catalanes?, on són els peatges retirats de les autopistes?, on és la retirada del 40% que paguem de més els catalans que fem una segona carrera universitària?, on són els pisos per a joves?, ¿han baixat els lloguers o el preu dels pisos?, com és que tot ha pujat des de l'entrada de l'euro més d'un 40% i no s'hi fa res? En definitiva, em pregunto: ¿hi ha alguna diferència entre les esquerres i les dretes, entre el regionalisme i el nacionalisme o independentisme?

   De fet, el que em pregunto és: ¿hi ha algun diputat o parlamentari català que tingui els problemes i els desitjos que tenim els catalans? ¿O tots els polítics tenen pis, un bon sou, una bona feina i ja no representen ni formen part del poble? I em continuo preguntant, ara i sempre: com és que els tomàquets encara no tenen gust de tomàquet?

David Guinart i Díaz,
Avui, 01-09-05.
.

ESPANYA, UN POBLE PERSEGUIT.

[escrit per: Kj]

   Espanya, una terra al sud d’Europa on mai es pon el sol, va sorgir dels diferents regnes cristians que van reconquerir la Península per a resistir els temuts musulmans que volien entrar a Europa pel Sud. Un cop recuperada la península, els diferents regnes cristians es van anar integrant en la Corona de Castella. Però a una banda de la península hi havia un grup de malvats, agrupats en tribus, que eren hostils a aquest regne, i es van començar a organitzar en una mena de clans, anomenats capelletes.

   Durant uns segles els castellans no li donaven importància a aquest fet en considerar que mentre aquestes tribus marginals es barallin entre elles, mai s’atreviran a avançar més enllà dels seus límits territorials. Els castellans mai van veure Catalunya com una amenaça per la seva sobirania, de manera que van optar per desmilitaritzar-se i viure pacíficament a les terres on estaven assentats. Cap al s.XV, un noiet que a casa s’avorria va decidir anar a donar un tomb en barca, i de cop i volta, va topar amb una terra que ningú encara coneixia. Quan aquest noiet va tornar a Castella va avisar que havia descobert una altra terra a l’altra punta del món, i que havia fet molts amics allà. Va informar a la reina que els indis havien convidat els espanyols a visitar la seva casa i de pas fer un dinar de germanor amb patates i altres varietats gastronòmiques autòctones. Els espanyols van acceptar generosament la invitació i es van abocar en pasteres cap a Amèrica per a anar a conèixer els seus nous amics americans. Els indis, molt contents de la trobada i de la germanor que acabava de sorgir entre els dos pobles, van agrair molt especialment els espanyols l’ensenyança de la llengua castellana amb grans quantitats d’or que van servir per a enriquir el regne de Castella. Amb aquesta fita, els espanyols es van començar a guanyar el respecte front les potències europees, però això no va agradar tan a les capelletes de l’Est, i per fer contrapès al regne de Castella, es van inventar una nació i li van posar de nom Catalunya, amb capital a Barcelona.

   Mentre l’existència de la tribu catalana a l’est passava desapercebuda pels espanyols, els catalans veien amb inquietud la revitalització econòmica de Castella fruit de la seva amistat amb els indis americans, de manera que van començar a reorganitzar-se i a preparar un bon exèrcit. Castella es convertiria aviat en l’enveja del món, i els catalans ho volien evitar. Després d’una intensa i acurada preparació durant anys, el 1714 un nombrós exèrcit liderat per Rafael de Casanova es va llençar a la conquesta de Castella. Els combats van ser molt intensos. L’11 de Setembre Madrid va capitular, ja que en l’assalt final, 5000 espanyols atrinxerats a la Meseta no pogueren resistir l’escomesa de 50000 soldats catalans. Per dret de conquesta, Espanya perdia definitivament la seva sobirania nacional, i per tant, les seves institucions, per mitjà del decret de Nova Espardenya. L’ús de la llengua catalana fou obligatori a tota la Península, tret de Portugal que es va autodeterminar lliurement. El castellà i la cultura castellana va començar a ser perseguida legalment en qualsevol de les seves formes.

   Avui al segle XXI Espanya continua ocupada pels catalans. En aquests anys molts espanyols han deixat la vida per a defensar els drets nacionals d’Espanya. En un trist intent de foragitar el règim català, el 1931 un grup insurgent d’espanyols es va atrevir a proclamar la República espanyola. Com que l’estat nacional català no es podia permetre aquesta vergonya, els Nacionals es van aplegar i van encetar el 1936 una revolució d’alliberament nacional amb l’objectiu de desfer la república espanyola i tornar a la normalitat catalana. La guerra civil va durar tres anys, i amb una heroica victòria de les tropes nacionals, Catalunya va tornar a la normalitat amb Lluís Companys com a president de la Generalitat al capdavant.

   A hores d’ara els espanyols han tornat a intentar dues vegades més sublevar-se contra la legalitat catalana. Primer, el 2004 amb l’aprovació del Pla Aguirre, en el que demanen un estat lliure associat per a Madrid. Barcelona l’ha rebutjat per majoria absoluta i Madrid n’haurà de tornar a fer un altre que no sigui tan exigent i que respecti la Constitució.

   El 2005, la Junta d’Extremadura ha fet també una proposta d’Estatut d’Autonomia per a Extremadura en què demanen el reconeixement de la nació extremenya i la creació d’una agència tributària pròpia. El president d’aquesta regió, Rodríguez Ibarra, denuncia que Catalunya roba els extremenys, i alhora troba injust que els extremenys siguin els únics rucs que paguin autopistes. Aquesta darrera proposta ha despertat una forta alarma política. Mentre el president Maragall es mostra predisposat a dialogar, el cap de l’oposició, Artur Mas, ha denunciat que si el parlament català tramita la proposta dels extremenys, serà una victòria política de l’organització terrorista Falange Española. Alhora, diversos dirigents convergents afirmen que la proposta extremenya és un atemptat contra la unitat de Catalunya, i denuncien que hi ha una conspiració anticatalana. Aquesta conspiració, segons fonts convergents, hauria sorgit de la reunió clandestina que van tenir fa uns mesos a Gibraltar Mariano Rajoy i la cúpula de la Falange Española.

   A més, els espanyols no ho tenen gens fàcil per accedir al seu reconeixement polític i el dret a l’autodeterminació. La Constitució Catalana defineix Catalunya pàtria indivisible de tots els catalans i reconeix l’exèrcit com el garant de la seva unitat i sobirania.

Kj

http://kj.lamevaweb.info/post/2016/36844

-SUMARI.
-ALTRES TEXTOS.