LA CONSTITUCIÓ RECONEIX EL DRET A L'AUTODETERMINACIÓ.


ISIDRE LLUCIÀ*

 En el marc de la nova era que ens ha tocat viure i amb el rerefons de l'allau de mesures, disposicions, lleis, decrets, acords i actituds i declaracions neoespanyolistes, “reformadores”, totalitàries i involucionistes del govern del PP [actualment del PSOE], hi trobem una constant: les referències a la Constitució i/o constitucionalitat d'això, d'allò i d'allò altre. És una obsessió que no parem de sentir, insistentment i diàriament, en ocasions de forma asfixiant i inoportuna. És evident, que la Constitució s'ha convertit en les Sagrades Escriptures, intocables i inalterables, de tots aquells fidels a “los Principios Fundamentales del Movimiento” i al “Fuero de los españoles”. Individus que en el seu moment van votar en contra d'aquesta Constitució que, ara, gràcies als prodigis inescrutables del poder, i a l'autocràcia de la majoria absoluta, l'han adoptada, com a dogma diví, se n'han apoderat i s'hi han atrinxerat..., tot i que, segons sembla, encara no l'han llegit!

   I no cal que llegeixin gaire, no, només amb el preàmbul i l'article I n'hi ha prou: la Constitució emana de la sobirania del poble. Conclusió: la Constitució ha de ser, sempre, el resultat de la voluntat del poble i no a l'inrevés. No es pot utilitzar la Constitució com amenaça  i com a coacció per acabar imposant, en el seu nom, normes i preceptes molt allunyats del seu text i, sobretot, del seu esperit inicial. El ciutadà s'ha de sentir protegit i emparat per la Constitució i ha de saber que el seu contingut només pot ser, sempre, el resultat de la seva voluntat. Per tant, reformar la Constitució per adaptar-la a les necessitats i realitat del moment que vivim, hauria de ser el més normal, sense traumes ni estirabots.

   L'article 10.2 de la Constitució espanyola diu literalment: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s'interpretaran d'acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre els drets humans ratificats per Espanya.”

   La Declaració Universal dels Drets Humans del 10 de desembre del 1948, i posteriors pactes internacionals del 16 de desembre de 1948, i posteriors pactes internacionals del 16 de desembre de 1966, estableix, en el seu article 1, el dret d'autodeterminació dels pobles.

   El Consell de Ministres de 23 de juny de 1976 (revetlla de Sant Joan), presidit per Adolfo Suárez, va autoritzar la signatura del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Posteriorment, el 13 d'abril de 1977 l'Estat espanyol va ratificar el Pacte Internacional de Drets Civils i Polític, de 16 de desembre de 1966, mitjançant el corresponent Instrument de Ratificació, i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC) de 16 de desembre de 1966, ratificat també, mitjançant Instrument de Ratificació, el mateix 13 d'abril de 1977.

   És cert que l'article 2 de la Constitució diu: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix els dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.”

   Veiem que hi ha una contradicció entre el redactat dels articles 2 i 10.2. Tanmateix cal considerar que els Drets Humans estan per damunt de la Constitució i més si aquesta reconeix que les normes relatives als drets fonamentals s'interpretaran d'acord amb l'esmentada Declaració Universal dels Drets Humans. En aquest sentit, no ofereix cap dubte el que estableix l'article 5 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals de 16 de desembre de 1966, pel qual es desenvolupa la Declaració Universal dels Drets Humans:

1.Cap disposició del present Pacte podrà ser interpretada en el sentit de reconèixer cap dret a un Estat, grup o individu per escometre activitats o realitzar actes encaminats a la destrucció de qualsevol dels drets o llibertats reconeguts en el Pacte, o la seva limitació en una mesura més gran que la que s'hi preveu.

2.No es podran admetre restriccions o menyscabament de cap dels drets humans fonamentals reconeguts o vigents en un país en virtut de lleis, convencions, reglaments o costums, amb el pretext que el present Pacte no els reconeix o els reconeix en menor grau.

   A la vista de tota aquesta exposició, podem concloure que:

   Primer. Queda prou clar que el dret a l'autodeterminació dels pobles és un dret fonamental i que considerant que cap disposició dels Drets Humans no podrà ser interpretada en el sentit de reconèixer cap dret (la Constitució) a un Estat per escometre activitats o realitzar actes encaminats a la destrucció de qualsevol dels drets o llibertats reconeguts en el Pacte, o la seva limitació en una mesura més gran que la que s'hi preveu, i que no es podran admetre restriccions o menyscabament de cap dels drets humans fonamentals reconeguts o vigents en un país en virtut de lleis, convencions, reglaments (la Constitució) o costums, l'article 2 de la Constitució resta neutralitzat atès que entraria dins d'aquesta categoria de lleis i reglaments amb limitacions, restriccions i menyscabaments.

   Segon. L'article 2 de la Constitució utilitza els termes: “indissoluble unitat de la nació espanyola” “pàtria comuna de tots els espanyols”... Però enlloc parla, esmenta, especifica o descriu quin són els territoris considerats “Espanya”. En tot el text constitucional només es fa referència explícita a Navarra, Ceuta i Melilla, Àlaba, Guipúscoa i Biscaia!

   Tercer. Qui pot negar que Catalunya és un poble? Qui pot assegurar que Catalunya és Espanya? Com es pot demostrar la espanyolitat de Catalunya? D'acord amb què i quins arguments jurídics Catalunya és Espanya? Només pel dret de conquesta exercit ara fa 288 anys? Se'ns ha preguntat mai als catalans si volem ser espanyols?

   Quart. A la vista de la Declaració Universal dels Drets Humans, qui pot negar a un poble a decidir el seu destí.

   Conclusió final: sense cap mena de dubte -i molt a pesar seu!- la Constitució espanyola garanteix i reconeix en Dret a l'Autodeterminació dels Pobles. Tota la resta són històries, subterfugis, excuses, mentides, falsedats, tergiversacions, fal·làcies, hipocresies i eufemismes, utilitzats per tots aquells que s'omplen constantment la boca amb les paraules Constitució, constitucionalitat i constitucionalistes,  per tal de justificar conductes i actituds clarament preconstitucionals i predemocràtiques i evitar haver d'acceptar el que és una realitat irrefutable i incontestable: la Constitució possibilita exercir, legalment i jurídicament, l'autodeterminació.

   Així, doncs, amb la Constitució espanyola a la mà, l'autodeterminació de Catalunya és, sense cap mena de dubte, tècnicament possible.

*Isidre Llucià és advocat.
Article publicat al diari Regió 7 (7-04-2002).
Text picat pel Succedani, extret del llibre El dret a l'autodeterminació avui. Coordinació de Jordi Torra. Ed. Proa. Barcelona, 2004.

-SUMARI.
-ALTRES TEXTOS.
.

LA CONSTITUCIÓN RECONOCE EL DERECHO DE AUTODETERMINACIÓN.

ISIDRE LLUCIÀ, abogado.

   En el marco de la nueva era que nos ha tocado vivir y con el trasfondo de la avalancha de medidas, disposiciones, leyes, decretos, acuerdos y declaraciones neoespañolistas, “reformadoras”, totalitarias e involucionistas del gobierno del PP [actualmente del PSOE], encontramos una constante: las referencias a la Constitución y/o constitucionalidad de esto, eso y aquello otro. Es una obsesión que no paramos de oír, insistentemente y diariamente, en ocasiones de forma asfixiante e inoportuna. Es evidente que la Constitución se ha convertido en las Sagradas Escrituras, intocables e inalterables, de todos aquellos fieles a “los Principios Fundamentales del Movimiento” y al “Fuero de los españoles”. Individuos que en su momento votaron contra esta Constitución que, ahora, gracias a los prodigios inescrutables del poder, y a la autocracia de la mayoría absoluta, la han adoptado, como dogma divino, se la han apoderado y se han atrincherado..., aunque, según parece, ¡aún no se la han leído!

   Y no hace falta que lean demasiado, no, sólo con el preámbulo y el artículo I hay bastante: la Constitución emana del pueblo. Conclusión: la Constitución ha de ser, siempre, el resultado de la voluntad del pueblo y no al revés. No se puede utilizar la Constitución como amenaza y como coacción para acabar imponiendo, en su nombre, normas y preceptos muy alejados de su texto y, sobre todo, de su espíritu inicial. El ciudadano se ha de sentir protegido y amparado por la Constitución y ha de saber que su contenido sólo puede ser, siempre, el resultado de su voluntad. Por tanto, reformar la Constitución para adaptarla a las necesidades y realidad del momento que vivimos, tendría que ser lo más normal, sin traumas ni disparates.

   El artículo 10.2 de la Constitución española dice literalmente: “Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretaran de acuerdo con la Declaración Universal de los Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre los derechos humanos ratificados por España.”

   La Declaración Universal de los Derechos Humanos del 10 de diciembre de 1948, y posteriores pactos internacionales del 16 de diciembre de 1966, establece, en su artículo 1, el derecho a la autodeterminación de los pueblos.

   El Consejo de Ministros de 23 de junio de 1976 (noche de San Juan), presidido por Adolfo Suárez, autorizó la firma del Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales y Culturales, y el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos. Posteriormente, el 13 de abril de 1977 el Estado español ratificó el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos, de 16 de diciembre de 1966, mediante el correspondiente Instrumento de Ratificación, y el Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales y Culturales (PIDESC) de 16 de diciembre de 1966, ratificado también, mediante Instrumento de Ratificación, el mismo 13 de abril de 1977.

   Es cierto que el artículo 2 de la Constitución dice:” La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”
   Vemos que hay una contradicción entre el redactado de los artículos 2 y 10.2. Sin duda hace falta considerar que los Derechos Humanos están por encima de la Constitución y más si esta reconoce que las normas relativas a los derechos fundamentales se interpretarán de acuerdo con la citada Declaración Universal de los Derechos Humanos. En este sentido, no ofrece ninguna duda que lo que establece el artículo 5 del Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales y Culturales de 16 de diciembre de 1966, por el cual se desarrolla la Declaración Universal de los Derechos Humanos:

1. Ninguna disposición del presente Pacto podrá ser interpretada en el sentido de reconocer ningún derecho a un Estado, grupo o individuo para acometer actividades o realizar actos encaminados a la destrucción de cualquier de los derechos o libertades reconocidos en el Pacto, o su limitación en una medida más grande que la que se prevé.

2. No se podrán admitir restricciones o menosprecio de ninguno de los derechos humanos fundamentales reconocidos o vigentes en un país en virtud de leyes, convenciones, reglamentos o costumbres, con el pretexto que el presente Pacto no los reconozca o los reconoce en menor grado.


   A la vista de toda esta exposición, podemos concluir que:

Primero. Queda suficientemente claro que el derecho a la autodeterminación de los pueblos es un derecho fundamental y que considerando que ninguna disposición de los Derechos Humanos no podrá ser interpretada en el sentido de reconocer ningún derecho (la Constitución) en un Estado para acometer actividades o realizar actos encaminados a la destrucción de cualquier de los derechos y libertades reconocidos en el Pacto, o su limitación en una medida más grande que la que se prevé, y que no se podrán admitir restricciones o menosprecio de ninguno de los derechos humanos fundamentales reconocidos o vigentes en un país en virtud de leyes, convenciones, reglamentos (la Constitución) o costumbres, el artículo 2 de la Constitución resta neutralizado puesto que entraría dentro de esta categoría de leyes y reglamentos con limitaciones, restricciones y menosprecios.

Segundo. El artículo 2 de la Constitución utiliza los términos: “indisoluble unidad de la nación española” “patria común e indivisible de todos los españoles”... Pero en ningún lugar habla, menciona, especifica o describe cuáles son los territorios considerados “España”. ¡En todo el texto constitucional sólo se hace referencia explícita a Navarra, Ceuta y Melilla, Álava, Guipúzcoa y Vizcaya!

Tercero. ¿Quién puede negar que Catalunya es un pueblo? ¿Quién puede asegurar que Catalunya es España? ¿Cómo se puede demostrar la españolidad de Catalunya? ¿De acuerdo con qué y cuáles argumentos jurídicos Catalunya es España? ¿Sólo por el derecho de conquista ejercido ahora hace 288 años? ¿Se nos ha preguntado nunca a los catalanes si queremos ser españoles?

Cuarto.  A la vista de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, quién puede negar a un pueblo a decidir su destino.

Conclusión final:  sin ninguna duda –¡y muy a su pesar!- la Constitución española garantiza y reconoce el Derecho a la Autodeterminación de los Pueblos. Todo el resto son historias, subterfugios, excusas, mentidas, falsedades, tergiversaciones, falacias, hipocresías y eufemismos, utilizadas por todos aquellos que se llenan la boca con las palabras Constitución, constitucionalidad y constitucionalistas, por tal de justificar conductas y actitudes claramente preconstitucionales y predemocráticas y evitar tener que aceptar lo que es una realidad irrefutable e incontestable: la Constitución posibilita ejercer, legalmente y jurídicamente, la autodeterminación.

   Así, pues, con la Constitución española en la mano, la autodeterminación de Catalunya es, ni ninguna duda, técnicamente posible.
Isidre Llucià es abogado.
Artículo publicado en el periódico Regió 7 (7-04-2002).

Traducido por la revista Succedani, del libro El dret a l’autodeterminació avui. Coordinació de Jordi Torra. Ed. Proa. Barcelona, 2004

-SUMARI.
-ALTRES TEXTOS.