Ghada Aggel
                      Electronic Intifada 

                      Traduït per a La Muixeranga per KJ 

                      La situació a Gaza és increïblement espantosa. Des del dimarts 11 de maig, a milers de persones se'ls
                      nega el nat dret de tornar a les seves cases; entre elles hi ha bebès, nens, estudiants, treballadors, dones i
                      homes de totes les edats. No hi ha llei al món que impedeixi a algú tornar a casa seva, però és el que està
                      succeïnt. I és Israel, l'estat aclamat democràtic, el que du a terme aquesta greu violació dels drets humans.

                      Desenes de milers d'estudiants i empleats es desplacen des del sud de la franja (Jan Yunis i Rafah) a la
                      ciutat de Gaza per realitzar els seus estudis universitaris, treballar, i per cobrir altres necessitats
                      imperioses. Tots ells han quedat atrapats des de que Israel va tancar els passos fronterers establerts a la
                      franja, que la divideixen en tres zones aïllades unes de les altres.

                      La meva mare era una d'aquestes persones. Dilluns a la tarda va anar a visitar la meva germana a la ciutat
                      de Gaza, amb la idea de passar la nit allà i tornar a casa dimarts al matí. Però el dimarts primerenc es va
                      espantar en sentir la notícia del tancament ja que es trobava a prop del barri de Zeitun a la ciutat de Gaza,
                      proper al de Sabra on viu la meva germana.

                      Com tots els habitants de la Franja, havien seguit les notícies no només per la televisió i la ràdio sinó veient
                      i escoltant els míssils que llançaven els helicòpters de combat israelians que passaven per sobre dels
                      edificis de Sabra per bombardejar Zeitún amb míssils aire-terra i sembrar el barri de municions de gran
                      potència explosiva.

                      Per arribar al camp de refugiats de Jan Yunis, havia de creuar dos controls: el primer, al costat de la colònia
                      de Netzarim, on els tancs estaven apostats a dues enormes dunes, tancant l'accés a la carretera de la
                      costa i impedint el pas a qualsevol que intentés creuar. El segon, es troba entre Jan Yunis i Deir Al-Baleh:
                      és el pas d'Abu Holi (denominat així en memòria del nom familiar del propietari de la terra, i per recordar la
                      terra confiscada a aquesta família per Israel que va ser arrasada per establir el control fronterer).

                      Dimarts, la meva mare va decidir que creuaria el primer d'aquests controls, per resultar més fàcil d'accés
                      que el d'Abu Holi. Estava morta de preocupació pels meus dos germans i la meva germana a qui havia
                      deixat sol en el camp de Jan Yunis que havia sofert innombrables incursions els dies passats. Estava
                      terroritzada davant de la idea que l'exèrcit pogués envair-lo mentre ella era a Gaza. La por que una mica
                      més pogués passar-li a la nostra família sempre era present, per la qual cosa volia estar amb ells en aquells
                      moments costés el que costés. Era una cosa especialment important per a ella, ara que el meu pare era a
                      Egipte, i no tenint altres familiars adults que se n'ocupessin. La meva germana i jo no vam aconseguir
                      convèncer-la perquè abandonés la idea.

                      Vam convenir que prengués un taxi des de Sabra a la zona nord de Netzarim on jo em trobaria amb ella, i
                      com que no podíem utilitzar la carretera de la costa on es trobaven els tancs, vam haver d'envoltar-la a
                      través d'un quilòmetre de caminada per la platja abans de tornar a la carretera principal per prendre un altre
                      taxi. Vaig caminar mitja hora per trobar-me amb ella. Molts nens i estudiants van fer la mateixa caminada,
                      mentre l'exèrcit disparava en diverses ocasions per sobre dels nostres caps. En aquells moments, corríem,
                      jo mateixa igual que els nens i estudiants que m'envoltaven.

                      La meva família sabia que m'agradava córrer com si fos una nena, però ara ho feia perquè la meva vida en
                      podia dependre. Tanmateix, córrer a la sorra de la platja de Gaza era extremadament dificultós. Alguns,
                      amb la por i la pressa perdien les sabates mentre corrien però continuaven descalços, d'altres portaven les
                      sabates a les mans per córrer.

                      Moltes ancianes cridaven en caure al terra i mullar-se la roba amb l'aigua del mar: era humiliant però encara
                      així vaig continuar corrent. Quan em vaig reunir amb la meva mare en l'altre costat vaig començar a
                      preocupar-me per com podria portar-la sana i estàlvia a l'altra vora: ella no podia córrer, no podia caminar
                      més de tres minuts sense fer una parada per descansar. Llavors vam veure els carros de burros que venien
                      per traslladar la gent. Paguem quatre shekels[1] i ens pugem al carro. L'amo del carro ens va demanar que
                      ens col·loquéssim amb compte a les vores, i si se'ns disparava que ens ajaguéssim al terra, perquè caldria,
                      accelerar el pas.

                      Era una bogeria però en la nostra situació actual res no és normal, així que ens asseiem. El conductor
                      corria al nostre costat. Vaig tancar els ulls, vaig plorar en silenci, i per un instant vaig desitjar que la meva
                      mare no m'hagués portat al món. El guia de 14 anys va veure les meves llàgrimes i em va animar: "almenys
                      -va dir- no ets a Zeitun on s'està massacrant la gent, tens una oportunitat de sobreviure". Només faltaven
                      uns altres dos minuts, va afirmar, perquè arribéssim. I, al cap i a la fi, si passava alguna cosa, allà hi havia
                      un periodista per fer fotos. Pel que sembla, no tots s'havien quedat bloquejats en el control d'Erez mentre es
                      dirigien a Gaza, òbviament, alguns havien arribat abans del tancament o es trobaven amb la premsa
                      palestina.

                      Malgrat totes les dificultats aconseguim creuar. La meva mare era feliç i jo, per uns minuts, em vaig sentir
                      feliç amb la seva dita. Arribem a casa meva: la primera etapa del viatge s'havia realitzat, així que decidim fer
                      una parada curta abans de continuar cap al control d'Abu Holi.

                      Mentre sentíem la ràdio, escoltem que les Forces Armades Israelianes havien obert Abu Holi. Ràpidament,
                      Nasser, el meu marit, va agafar els nostres dos fills i vam córrer cap al cotxe; jo vaig ajudar la meva mare
                      que anava més a poc a poc. Vam conduir el més ràpid que permetia el motor. La meva mare era feliç en
                      cas de poder tornar a casa, però la seva felicitat no va durar gaire. Arribem dos minuts després del
                      tancament del control. Les Forces Armades Israelianes l'havien obert només 20 minuts escassos. Esperem
                      durant quatre hores abans de tornar a casa. La meva mare se sentia defraudada.

                      No va poder dormir en tota la nit, així que el dijous a les 8 del matí la vaig portar de nou al control. Feia
                      molta calor i milers de persones estaven esperant allà. Tots demanaven que l'exèrcit els deixés creuar. La
                      gent escoltava les notícies i coneixien més detalls sobre la destrucció de Zeytun quan els immensos danys
                      van quedar en descobert després de la retirada de les FAI. Es van assabentar també de l'atac d'un
                      helicòpter Apache a Rafah que va produir 13 morts. Dues noies, familiars d'un dels assassinats, es van
                      deixar portar per la histèria i els sanglots, mentre la gent que esperava en el control tractava de calmar-les.

                      Hi havia allà una dona que havia deixat al seu bebè de 5 setmanes i anava a veure el metge a la ciutat de
                      Gaza i que no podia tornar a casa seva, o un jove que anava a recollir el seu certificat per a un lloc de treball
                      i s'havia quedat atrapat.

                      Els rostres d'aquelles persones estaven cremats per la implacable força del sol, molts havien passat la nit
                      sota els arbres o dormint als seus taxis. Molts d'altres van tornar als camps de la capital de Gaza per
                      dormir amb amics. Els estudiants, que havien gastat tots els seus diners en el transport, anaven i venien del
                      lloc de control i s'asseien sumits en la desesperació sense tenir res a fer.

                      La gent cridava a la Creu Roja, a la UNRWA[2], a l'oficina del representant d'Egipte i a la Mitjana Lluna
                      Vermella per demanar-los que intentessin entrar en contacte amb els israelians i els pressionessin perquè
                      obrissin el control. Llavors, al migdia, dos homes d'edat madura es van apropar als soldats israelians, es
                      van treure les camises i amb les mans al cap, van intentar parlar amb ells.

                      Després d'explicar-li la situació des d'una gran distància- una cosa que, sens dubte, no necessitava cap
                      altra explicació que no fos fer una ullada als rostres de la gent que esperava-, el soldat va prometre obrir si
                      romaníem callats. Vam romandre callats durant sis hores amb l'esperança que obririen. Eren les 4 de la
                      tarda quan la gent va començar de nou a apropar-se al control per a un intentar parlar de nou amb els
                      soldats o fins i tot creuar.

                      De sobte, els soldats van començar a disparar gasos lacrimògens i foc real. Els tancs i els jeeps es van
                      dirigir cap a nosaltres. Vaig treure la meva mare del taxi, on havia estat asseguda durant vuit hores, i
                      comencem a córrer. Cada un de nosaltres intentava escapar. Amb una mà portava el meu fill petit Tarek i
                      amb l'altra ajudava la meva mare, mentre la meva filla petita Ghaida cridava des d'algun lloc proper.

                      La meva mare- la meva mare!- va caure al terra i unes persones la van aixecar. Jo estirava Tarek i corria per
                      allunyar-nos del gas. Vaig cridar cridant a Ghaida, ella cridava cridant-me des d'algun lloc proper que no
                      podia veure. Com a mare, aquests van ser els pitjors moments.

                      Cinc persones van resultar ferides i unes 10 van quedar inconscients pel gas. Es va començar a sentir les
                      sirenes de les ambulàncies però encara no havia pogut localitzar Ghaida. El tiroteig continuava encara
                      mentre el camp de blat que hi havia al costat del lloc de control cremava.

                      No existeixen paraules per expressar la por i la humiliació d'aquells minuts. Un se'n preguntava quina classe
                      de vida és aquesta? no mereixem viure com éssers humans? 

                      Fins i tot malgrat el succeït, la gent encara mantenia l'esperança en la qual les FAI obririen el control, i de
                      nou ens asseiem callats i en fila; centenars de rostres ombrívols que esperaven. Vaig intentar convèncer la
                      meva mare perquè tornés a casa meva però ella confiava que obririen, ja que el soldat havia promès a
                      aquells dos homes que anaven a obrir i hauria de complir la seva paraula. Però ara, havia trobat a Ghaida,
                      qui amb vuit anys, i Tarek, a punt de complir-ne quatre, estaven tan cansats que seus rostre estaven
                      groguencs.

                      Vam estar asseguts durant unes altres quatre hores per la meva mare. Els bulldozers i els tancs van
                      començar a moure's una altra vegada. Traslladaven sorra i van començar a tancar la carretera. Nosaltres
                      pensàvem que estaven netejant o anivellant la zona però estaven tancant la carretera. La gent es va posar a
                      cridar alhora: "Si us plau, no tanqueu, deixeu-nos passar". No es va produir cap acció violenta per part dels
                      que esperaven, ni de paraula ni de fet, però ells van començar a disparar de nou.

                      Ara són les 7 de la tarda i s'ha repetit la mateixa situació d'abans. Però aquesta vegada escapem sense
                      esperança- amb gran desesperació- després de 10 hores d'espera. Gairebé totes les dones i els nens
                      xisclaven i cridaven, mentre els homes ens ajudaven i jo no podia mirar el rostre de la meva mare. No tenia
                      paraules per dir. De nou em vaig adonar del cansat que semblaven estar els meus fills. El nostre camí de
                      tornada es va realitzar en un silenci absolut. Fins i tot les nostres llàgrimes s'havien esgotat. Desitjava que
                      la meva mare parlés o cridés per descarregar la seva tensió nerviosa i la seva angoixa però no ho va fer.

                      La mateixa espera extenuant va tenir lloc divendres, però en aquesta ocasió no vam estar allà. Decidim, en
                      lloc d'anar, cridar gent que vam conèixer al lloc de control per tenir notícies.

                      No existeix final per a aquesta història. Demà, esperarem una vegada més. Caminarem endavant cap a la
                      nostra destinació? La meva mare, malalta del cor, caurà sense cerimònies a la terra i serà portada lluny per
                      allunyar-se del gas, de les bales, i de l'odi? 

                      Palestina, 16 de maig de 2004 
 

                      Notes 

                      1. Moneda israeliana

                      2. Agència de Nacions Unides per als Refugiats 
 

                     Gaza: un horror increíble

                      Ghada Aggel
                      Electronic Intifada 

                      Traducido para Rebelión por Felisa Sastre 

                      http://www.rebelion.org/palestina/040519aggel.htm 

                      La situación en Gaza es increíblemente espantosa. Desde el martes 11 de mayo, a miles de personas se
                      les niega el mero derecho de volver a sus casas; entre ellas hay bebés, niños, estudiantes, trabajadores,
                      mujeres y hombres de todas las edades. No hay ley en el mundo que impida a alguien volver a su casa,
                      pero es lo que está ocurriendo. Y es Israel, el aclamado estado democrático, el que lleva a cabo esta grave
                      violación de los derechos humanos.

                      Decenas de miles de estudiantes y empleados se desplazan desde el sur de la franja (Jan Yunis y Rafah) a
                      la ciudad de Gaza para realizar sus estudios universitarios, trabajar, y para cubrir otras necesidades
                      imperiosas. Todos ellos han quedado atrapados desde que Israel cerró los pasos fronterizos establecidos
                      en la franja, que la dividen en tres zonas aisladas unas de otras.

                      Mi madre era una de esas personas. El lunes por la tarde fue a visitar a mi hermana en la ciudad de Gaza,
                      con la idea de pasar la noche allí y volver a casa el martes por la mañana. Pero el martes temprano se
                      asustó al oír la noticia del cierre ya que se encontraba cerca del barrio de Zeitun en la ciudad de Gaza,
                      cercano al de Sabra donde vive mi hermana.

                      Como todos los habitantes de la Franja, había seguido las noticias no sólo por la televisión y la radio sino
                      viendo y escuchando los misiles que lanzaban los helicópteros de combate israelíes que pasaban por
                      encima de los edificios de Sabra para bombardear Zeitún con misiles aire-tierra y sembrar el barrio de
                      municiones de gran potencia explosiva.

                      Para llegar al campo de refugiados de Jan Yunis, tenía que cruzar dos controles: el primero, al lado de la
                      colonia de Netzarim, donde los tanques estaban apostados en dos enormes dunas, cerrando el acceso a la
                      carretera de la costa e impidiendo el paso a cualquiera que intentara cruzar. El segundo, se encuentra entre
                      Jan Yunis y Deir Al-Baleh: es el paso de Abu Holi (denominado así en memoria del nombre familiar del
                      propietario de la tierra, y para recordar la tierra confiscada a esa familia por Israel que fue arrasada para
                      establecer el control fronterizo).

                      El martes, mi madre decidió que cruzaría el primero de esos controles, por resultar más fácil de acceso que
                      el de Abu Holi. Estaba muerta de preocupación por mis dos hermanos y mi hermana a quienes había
                      dejado solos en el campo de Jan Yunis que había sufrido innumerables incursiones los días pasados.
                      Estaba aterrorizada ante la idea de que el ejército pudiera invadirlo mientras ella estaba en Gaza. El miedo
                      de que algo más pudiera pasarle a nuestra familia siempre estaba presente, por lo que quería estar con
                      ellos en aquellos momentos costara lo que costara. Era algo especialmente importante para ella, ahora que
                      mi padre estaba en Egipto, y no teniendo a otros familiares adultos que se ocuparan de ellos. Mi hermana y
                      yo no conseguimos convencerla para que abandonara la idea.

                      Convinimos en que tomara un taxi desde Sabra a la zona norte de Netzarim donde yo me encontraría con
                      ella, y como no podíamos utilizar la carretera de la costa donde se encontraban los tanques, tuvimos que
                      rodearla a través de un kilómetro de caminata por la playa antes de volver a la carretera principal para tomar
                      otro taxi. Caminé media hora para encontrarme con ella. Muchos niños y estudiantes hicieron la misma
                      caminata, mientras el ejército disparaba en varias ocasiones por encima de nuestras cabezas. En esos
                      momentos, corríamos, yo misma igual que los niños y estudiantes que me rodeaban.

                      Mi familia sabía que me gustaba correr como si fuera una niña, pero ahora lo hacía porque mi vida podía
                      depender de ello. Sin embargo, correr en la arena de la playa de Gaza era extremadamente dificultoso.
                      Algunos, con el miedo y la prisa perdían los zapatos mientras corrían pero continuaban descalzos, otros
                      llevaban los zapatos en las manos para correr.

                      Muchas ancianas gritaban al caerse al suelo y mojarse la ropa con el agua del mar: era humillante pero aún
                      así continué corriendo. Cuando me reuní con mi madre en el otro lado comencé a preocuparme por cómo
                      podría llevarla sana y salva a la otra orilla: ella no podía correr, no podía caminar más de tres minutos sin
                      hacer una parada para descansar. Entonces vimos los carros de burros que venían para trasladar a la gente.
                      Pagamos cuatro shekels[1] y nos subimos al carro. El dueño del carro nos pidió que nos colocáramos con
                      cuidado en los bordes, y si se nos disparaba que nos tumbáramos en el suelo, porque habría que acelerar
                      el paso.

                      Era una locura pero en nuestra situación actual nada es normal, así que nos sentamos. El conductor corría
                      a nuestro lado. Cerré los ojos, lloré en silencio, y por un instante deseé que mi madre no me hubiera traído
                      al mundo. El guía de 14 años vio mis lágrimas y me animó: "al menos-dijo-no estás en Zeitun donde se
                      está masacrando a la gente, tienes una oportunidad de sobrevivir". Sólo faltaban otros dos minutos, afirmó,
                      para que llegáramos. Y, al fin y al cabo, si ocurría algo, allí había un periodista para tomar fotos. Al parecer,
                      no todos se habían quedado bloqueados en el control de Erez mientras se dirigían a Gaza, obviamente,
                      algunos habían llegado antes del cierre o se encontraban con la prensa palestina.

                      A pesar de todas las dificultades conseguimos cruzar. Mi madre estaba feliz y yo, por unos minutos, me
                      sentí feliz con su dicha. Llegamos a mi casa: la primera etapa del viaje se había realizado, así que
                      decidimos hacer una parada corta antes de continuar hacia el control de Abu Holi.

                      Mientras oíamos la radio, escuchamos que las Fuerzas Armadas Israelíes habían abierto Abu Holi.
                      Rápidamente, Nasser, mi marido, agarró a nuestros dos hijos y corrimos hacia el coche; yo ayudé a mi
                      madre que iba más despacio. Condujimos lo más rápido que permitía el motor. Mi madre estaba feliz de
                      poder volver a casa, pero su felicidad no duró mucho. Llegamos dos minutos después del cierre del control.
                      Las Fuerzas Armadas Israelíes lo habían abierto sólo 20 minutos escasos. Esperamos durante cuatro horas
                      antes de regresar a casa. Mi madre se sentía defraudada.

                      No pudo dormir en toda la noche, así que el jueves a las 8 de la mañana la llevé de nuevo al control. Hacía
                      mucho calor y miles de personas estaban allí esperando. Todos pedían que el ejército les dejara cruzar. La
                      gente escuchaba las noticias y conocían más detalles sobre la destrucción de Zeytun cuando los inmensos
                      daños quedaron al descubierto tras la retirada de las FAI. Se enteraron también del ataque de un
                      helicóptero Apache a Rafah que produjo 13 muertos. Dos muchachas, familiares de uno de los asesinados,
                      se dejaron llevar por la histeria y los sollozos, mientras la gente que esperaba en el control trataba de
                      calmarlas.

                      Había allí una mujer que había dejado a su bebé de 5 semanas e iba a ver al médico en la ciudad de Gaza y
                      que no podía volver a su casa, o un joven que iba a recoger su certificado para un puesto de trabajo y se
                      había quedado atrapado.

                      Los rostros de aquellas personas estaban quemados por la implacable fuerza del sol, muchos habían
                      pasado la noche bajo los árboles o durmiendo en sus taxis. Otros muchos volvieron a los campos de la
                      capital de Gaza para dormir con amigos. Los estudiantes, que habían gastado todo su dinero en el
                      transporte, iban y venían del puesto de control y se sentaban sumidos en la desesperación sin tener nada
                      que hacer.

                      La gente llamaba a la Cruz Roja, a la UNRWA[2], a la oficina del representante de Egipto y a la Media Luna
                      Roja para pedirles que intentaran entrar en contacto con los israelíes y les presionaran para que abrieran el
                      control. Entonces, al mediodía, dos hombres de edad madura se acercaron a los soldados israelíes, se
                      quitaron las camisas y con las manos en la cabeza, intentaron hablar con ellos.

                      Tras explicarle la situación desde una gran distancia- algo que, desde luego, no necesitaba otra explicación
                      que no fuera echar una ojeada a los rostros de la gente que esperaba-, el soldado prometió abrir si
                      permanecíamos callados. Permanecimos callados durante seis horas con la esperanza de que abrirían.
                      Eran las 4 de la tarde cuando la gente comenzó de nuevo a acercarse al control para un intentar hablar de
                      nuevo con los soldados o incluso cruzar.

                      De repente, los soldados comenzaron a disparar gases lacrimógenos y fuego real. Los tanques y los jeeps
                      se dirigieron hacia nosotros. Saqué a mi madre del taxi, donde había estado sentada durante ocho horas, y
                      empezamos a correr. Cada uno de nosotros intentaba escapar. Con una mano llevaba a mi hijo pequeño
                      Tarek y con la otra ayudaba a mi madre, mientras mi hija pequeña Ghaida gritaba desde algún sitio
                      cercano.

                      Mi madre- ¡mi madre!- cayó al suelo y unas personas la levantaron. Yo tiraba de Tarek y corría para
                      alejarnos del gas. Grité llamando a Ghaida, ella gritaba llamándome desde algún lugar cercano que no podía
                      ver. Como madre, esos fueron los peores momentos.

                      Cinco personas resultaron heridas y unas 10 quedaron inconscientes por el gas. Se empezó a oír las
                      sirenas de las ambulancias pero todavía no había podido localizar a Ghaida. El tiroteo continuaba todavía
                      mientras el campo de trigo que había al lado del puesto de control ardía.

                      No existen palabras para expresar el miedo y la humillación de aquellos minutos. Uno se preguntaba ¿qué
                      clase de vida es ésta? ¿no merecemos vivir como seres humanos? 

                      Incluso a pesar de lo sucedido, la gente todavía mantenía la esperanza en que las FAI abrirían el control, y
                      de nuevo nos sentamos callados y en fila; centenares de rostros sombríos que esperaban. Intenté
                      convencer a mi madre para que volviera a mi casa pero ella confiaba en que abrirían, ya que el soldado
                      había prometido a aquellos dos hombres que iban a abrir y tendría que cumplir su palabra. Pero ahora,
                      había encontrado a Ghaida, quien con ocho años, y Tarek, a punto de cumplir cuatro, estaban tan cansados
                      que sus rostro estaban amarillentos.

                      Estuvimos sentados durante otras cuatro horas por mi madre. Los bulldozers y los tanques comenzaron a
                      moverse otra vez. Trasladaban arena y empezaron a cerrar la carretera. Nosotros pensábamos que estaban
                      limpiando o nivelando la zona pero estaban cerrando la carretera.La gente se puso a gritar a la vez: "Por
                      favor, no cierren, déjennos pasar". No se produjo ninguna acción violenta por parte de los que esperaban, ni
                      de palabra ni de hecho, pero ellos comenzaron a disparar de nuevo.

                      Ahora son las 7 de la tarde y se ha repetido la misma situación de antes. Pero esta vez escapamos sin
                      esperanza- con gran desesperación- tras 10 horas de espera. Casi todas las mujeres y los niños chillaban y
                      gritaban, mientras los hombres nos ayudaban y yo no podía mirar el rostro de mi madre. No tenía palabras
                      que decir. De nuevo me di cuenta de lo cansados que parecían estar mis hijos. Nuestro camino de vuelta se
                      realizó en un silencio absoluto. Incluso nuestras lágrimas se habían agotado. Deseaba que mi madre
                      hablara o gritara para descargar su tensión nerviosa y su angustia pero no lo hizo.

                      La misma espera extenuante tuvo lugar el viernes, pero en esa ocasión no estuvimos allí. Decidimos, en
                      lugar de ir, llamar a gente que conocimos en el puesto de control para tener noticias.

                      No existe final para esta historia. Mañana, esperaremos una vez más. ¿Caminaremos adelante hacia
                      nuestro destino? ¿Mi madre, enferma del corazón, se caerá sin ceremonias a la tierra y será llevada lejos
                      para alejarse del gas, de las balas, y del odio? 

                      Palestina, 16 de mayo de 2004 

                      Notas 

                      1. Moneda israelí

                      2. Agencia de Naciones Unidas para los Refugiados 

-SUMARI.
-ALTRES TEXTOS.

   Les organitzacions, col·lectius i persones sotasignants volem expressar el nostre suport a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) com a referent de l’Esquerra Independentista en les pròximes eleccions europees del mes de juny.

   L’Esquerra Independentista, per defensar els plantejaments polítics que han de permetre els Països Catalans d’avançar en el camí de la independència nacional i la justícia social, cal que sigui present amb veu pròpia en l’àmbit institucional, sense delegar la seva representativitat i la de les lluites socials en les forces polítiques que pretenen regenerar l’Estat Espanyol. I és que la nostra nació no necessita cap encaix a Espanya o a França. Els Països Catalans necessiten desfer-se d’aquest lligam imposat i assolir la plena independència nacional.

   Ens reafirmem en la lluita per la construcció nacional dels Països Catalans, com a realitat social que cal vertebrar sense exclusions de cap mena, garantint la sostenibilitat dels ecosistemes, amb un model de relacions humanes, econòmiques i territorials equilibrades i que afavoreixin l’impuls de la llengua i la cultura catalanes.

   L’alliberament dels Països Catalans s’emmarca en el context europeu, on ara per ara no podem expressar-nos ni decidir el nostre futur col·lectiu, perquè els interessos econòmics capitalistes i dels estats controlen tots els ressorts del poder.

   En l’actual procés de redacció d’una Constitució Europea que, tal i com ha estat plantejada, suposarà una nova agressió a les llibertats nacionals i als drets lingüístics i polítics del nostre poble en el marc del reforçament d’una Europa militarista dels estats i el capital, considerem indispensable que el poble català manifesti amb fermesa i claredat el seu NO més rotund.

   I novament, tan sols des de l’Esquerra Independentista podrem combatre sense embuts aquest projecte de Constitució Europea, alhora que renovem el nostre compromís amb la construcció d’una Europa social al servei de les treballadores i treballadors, una Europa dels pobles lliures construïda sota el principi democràtic del Dret d’Autodeterminació i el respecte a la pluralitat, una Europa compromesa amb la pau, la solidaritat i la cooperació internacional.

   Entenem que la campanya de les eleccions europees del 2004 ha de servir tant per internacionalitzar el fet català, com per fer arribar els nostres posicionaments polítics, i el projecte de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), a cada racó dels Països Catalans, reforçant així tant la lluita municipal, com el conjunt de l’Esquerra Independentista.

  Per això fem una crida, tant a totes les persones compromeses en el projecte de construcció d’una societat catalana plenament lliure, sobirana i socialista, com al conjunt del poble català, a donar el seu vot i el seu suport a la CUP en les pròximes eleccions europees.

   Països Catalans, març de 2004.

Individuals

Carles Aceña (Politòleg) - Baix Nord
Víctor Ajuria (Estudiant) - Barcelonès
Ingrid Alemany (Estudiant) - Baix Nord
Miquel Altadill (Autònom) - Baix Nord
Marta Andreu (Estudiant) - Vallès Occidental
Marc Angelats (Tècnic electrònic) - Gironès
Ferran Aparici (Estudiant) - La Plana Alta
Josep Arnaiz (Estudiant) - La Garrotxa
Bernat Artigas (Estudiant) - El Maresme
Jesús Artiola (Professor) - Baix Montseny
Miquel Badia (Periodista) - El Pla d'Urgell
Carles Badia (Envasador) - Bages
Martí Ballús (Tècnic) - Berguedà
Jordi Bardina (Transportista) - Bages
Marta Barreda (Estudiant) - Barcelonès
Roger Bassa (Estudiant) - Baix Llobregat
Marc Behie (Forestal) - La Selva
Rosa Bonmatí (Professora) - Garraf
Gonçal Bravo (Enginyer Industrial) - L’Horta
Nuri Brugada (Tècnica informàtica) - Pla de l'Estany
Roger Bujons (Politòleg) - Barcelonès
Jose Manuel Caliz (Estudiant) - Barcelonès
Eudald Camprubi (Estudiant) - Bages
Francesc Camprubí (Estudiant) - Barcelonès
Joan Josep Caparrós (Gerent) - Bages
Aleix Cardona (Regidor) - Lluçanès
Noe Casal (Administrativa) - Bages
Ivan Castro (Estudiant) - Barcelonès
Marta Claramunt (Monitora) - Baix Nord
Xavier Cols (Estudiant) - Alt Pendès
Pere Coma (Estudiant) - Vallès Oriental
Pau Comellas (Estudiant) - Vallès Occidental
Vicent Conca (Professor) - Garraf
Juli Cuéllar (Historiador) - Maresme
Fabià Díaz Cortés (Geògraf) - Vallès Occidental
Joan Doemench (Forestal) - La Selva
Joan Escolies (Estudiant) - Lleida
Marc Escolies (Ferrer) - Lleida
Carles Escrig (Estudiant) - La Plana Alta
Xavier Escuder (Periodista) - Barcelonès
Jordi Estivill (Estudiant) - La Marina Baixa
Marc Faustino (Tècnic en Relacions Laborals) - Barcelonès
Gerard Fernández (Transportista) - Barcelonès
Joan Fernandez (Dissenyador gràfic) - Bages
Dídac Fernàndez (Obrer especialitzat) - Baix Nord
Susanna Fernández (Aturada) - Bages
Amadeu Ferrari (Educador) - Baix Gaià
Montse Ficapal (Administrativa) - Bages
Judit Fons (Estudiant) - Bages
Ignasi Font (Estudiant) - Barcelonès
Guillem Fuster (Estudiant) - Vallès Occidental
Lluís Garcia (Becari ) - Baix Llobregat
Roger Gili (Estudiant) - Baix Nord
Sílvia Gili (Biòloga) - Baix Nord
Jaume Gili (Dinamitzador cultural) - Baix Camp
Àxel Gonzàlez (Estudiant) - Barcelonès
Xavier Gonzalez (Metge) - Baix Nord
Guim Pros (Estudiant) - Vallès Occidental
Joaquim Ingles (Administratiu) - Barcelonès
Joan Carles Isal (Tècnic en preimpressió) - Barcelonès Nord
Carles Miquel Jacobo (Aturat) - Barcelonès
Antoni Lecha (Tècnic Administració ) - Gironès
Sergi Lebedev (Estudiant) - Osona
Joan Llobell (Banca) - El Maresme
Adam Majó (Cambrer) - Bages
Antoni Martinez (Estudiant) - Les Valls del Vinalopó
Mercè Mases (Treballadora de correus) - La Segarra
Ferriol Masó (Monitor de Jardineria) - Pla de l'Estany
Jordi Miralles (Estudiant) - El Sènia
Xavier Monge (Estudiant) - Barcelonès
Biel de Montserrat (Estuadiant) - Gironès
Gerard Muixí (Administratiu) - Bages
Ferran Nadal (Cambrer) - Gironès
Xavier Navarro (Transportista) - Gironès
Jon Olano (Estudiant) - Baix Penedès
Teresa Parareda (Indústria) - Lluçanès
Robert Pastor (Electricista) - Gironès
Jordi Pedrós (Comerciant) - Urgell
Lluís Pérez (Estudiant) - Baix Llobregat
Oriol Piera (Tècnic administratiu) - Barcelonès
Jaume Planella (Cap de magatzem) - Alt Empordà
Joan Planesas (Paleta) - La Selva
Jordi Pons (Missatger) - Bages
Francesc Pougault (Comercial) - Rosselló
Pere Puigferrer (Fuster) - Pla de l'Estany
Albert Punset (Ramader) - Alt Empordà
Carles Reig (Advocat) - Segrià
Xavi Reina (Oficicial ram del metall) - Pla de l'Estany
Carles Riera (Sociòleg) - Barcelonès
Virgili Rico (Estudiant) - Valls del Vinalopó
Antoni Rico (Estudiant) - Valls del Vinalopó
Joan Rocamora - Vallès Occidental
Anna Maria Rodrigo (Estudiant) - Baix Nord
Narcís Rodriguez (Programador) - Baix Nord
Anna Dolors Rodríguez (Educadora social) - Baix Nord
Xavier Ros (Bomber) - Pla de l'Estany
Artur Rubinat (Estudiant) - Osona
Roger Sabà (Precari) - Alt Empordà
Marc Saborit (Estudiant) - Maresme
Lluís Sales (Ajudant de cuina) - Gironès
Laura Sanz (Estudiant) - La Plana
Luard Silvestre (Estudiant) - Maresme
Jordi Solans (Funcionari) - Segrià
Jordi Soldevila (Historiador) - Pla d'Urgell
Teresa Taus (Funcionària) - Maresme
Ivan Terra (Electrònic) - Maresme
Fernando Terra (Jubilat) - Maresme
Albert Terra (Lampista) - Maresme
Guillem Terradas (Notificador) - Gironès
Lourdes Torrico (Mestra) - Maresme
Ferran Tortajada (Forestal) - Baix Nord
Marc Urrutia (Estudiant) - El Maresme
Pol Vallès (Estudiant) - Vallès Occidental
Albert Vendrell (Estudiant de Medicina) - Barcelonès Nord
Josep A Vilalta (Regidor d'Ajuntament i conductor) - La Segarra
Liliana Vilanova (Administració Pública) - Bages
Adrià Vilardell (Estudiant) - Barcelonès
Guillem Vilaseca i Jané (Informàtic) - Baix Llobregat
Alba Vinyes (Professora) - Bages
Alexis Vizcaino (Estudiant) - Maresme

Associacions i entitats

Casal Fèlix Cucurull de Mataró - El Maresme
Casal Popular La Traca de Cardedeu - Vallès Oriental
Col.lectiu la Falç - Pla de l'Estany
Maulets - Països Catalans
Moviment de Defensa de la Terra - Països Catalans
Partit Socialista d'Alliberament Nacional - Països Catalans
Terra i Llibertat - Països Catalans
Revista Succedani - Vallès Occidental

Noam Chomsky
La Jornada

   Mucho antes de los nuevos brotes de violencia en Irak, las evaluaciones de inteligencia de agencias estadunidenses admitían que "el más formidable enemigo (de Washington) en Irak en los próximos meses podría ser el rencor de los iraquíes que se muestran cada vez más hostiles ante la ocupación militar estadunidense", señalaron Douglas Jehl y David E. Sanger en septiembre en The New York Times.

El fracaso en entender las raíces de esa hostilidad (no sólo de la resistencia armada que atrae los titulares y las secuencias filmadas en televisión) puede sólo conducir a más derramamiento de sangre y a un impasse.

El prolongado conflicto, incluidas las horribles demostraciones en Fallujah y otras partes, tal vez no hubiera ocurrido si la ocupación encabezada por Estados Unidos hubiera sido menos arrogante, ignorante e incompetente.

Conquistadores dispuestos a transferir una soberanía auténtica, como exigen los iraquíes, habrían escogido un curso diferente.

El gobierno de George W. Bush, entre sus numerosos pretextos para la invasión a Irak, ha patrocinado la visión de una revolución democrática a través del mundo árabe. Pero la más plausible razón para la invasión ha sido eludida: el emplazamiento de seguras bases militares en un estado cliente situado en el centro de los mayores recursos energéticos del mundo.

Los iraquíes no soslayan este tema crucial. En una encuesta de Gallup realizada en Bagdad y divulgada en octubre, cuando se preguntó a un grupo de personas por qué Estados Unidos había invadido Irak, uno por ciento dijo que era para establecer una democracia, y cinco por ciento, que era para ayudar a los iraquíes. El resto señaló que el motivo de Washington era controlar los recursos de Irak y reorganizar el Medio Oriente para satisfacer los intereses estadunidenses.

Otra encuesta de opinión en Irak divulgada en diciembre por la firma encuestadora Oxford Research International también es reveladora: cuando se formuló la pregunta sobre qué era lo que necesitaba Irak, más de 70 por ciento dijo "democracia". Otro 10 por ciento mencionó a la Autoridad Provisional de Ocupación, y 15 por ciento, al Consejo de Gobierno Interino iraquí. Por "democracia" los iraquíes querían decir democracia, no la soberanía nominal que el gobierno de Bush ha estado planteando.

En general, "la gente no tiene confianza en las fuerzas de Estados Unidos y Gran Bretaña (79 por ciento) o en la autoridad provisional (73 por ciento)", según la encuesta. El favorito del Pentágono, Ahmed Chalabi, no tenía respaldo alguno.

El conflicto entre los estadunidenses y los iraquíes en materia de soberanía fue altamente visible en el primer aniversario de la invasión. Paul Wolfowitz y su personal en el Pentágono señalaron que "estaban en favor de una estable, prolongada presencia de soldados estadunidenses y de un ejército iraquí relativamente débil como la mejor forma de alimentar la democracia", escribió Stephen Glain en The Boston Globe.

Esa no es democracia, tal como la entienden los iraquíes. O como la entenderían los estadunidenses, si estuviesen sometidos a una ocupación extranjera.

No tenía sentido invadir Irak si eso no conducía a estables bases militares en un estado dependiente del tipo tradicional.

La Organización de Naciones Unidas puede ser convocada, pero Washington está pidiendo que "respalde un futuro gobierno iraquí de soberanía sólo nominal y de dudosa legitimidad, bajo cuya invitación las potencias ocupantes podrán quedarse en el lugar", comentó The Financial Times en enero.

Mas allá de los temas de control militar, los iraquíes también entienden que las medidas impuestas intentan reducir la soberanía económica, incluyendo una serie de órdenes para abrir las industrias y los bancos al efectivo control de Estados Unidos.

No resulta sorprendente que los planes estadunidenses hayan sido criticados por empresarios iraquíes que denunciaron que eso destruirá la industria local.

En cuanto a los obreros iraquíes, el gremialista David Bacon dice que las fuerzas ocupantes allanaron oficinas de sindicatos, arrestaron dirigentes, están haciendo cumplir las leyes antilaborales de Hussein y han entregado concesiones a empresarios estadunidenses conocidos por su inquina hacia los sindicatos.

El resentimiento iraquí y el fracaso de la ocupación militar han hecho que Washington tuviese que dar marcha atrás de cierta manera en sus medidas más extremas.

Las propuestas para abrir la economía al capital extranjero han excluido el petróleo. Al parecer, eso hubiera sido demasiado osado. Sin embargo, los iraquíes no necesitan leer The Wall Street Journal para descubrir que "el conocimiento en detalle de la destruida industria petrolera de Irak", gracias a lucrativos contratos proporcionados por contribuyentes estadunidenses, "eventualmente podría ayudar a Halliburton a obtener grandes contratos de energía" en la nación árabe, junto con otras corporaciones multinacionales respaldadas por gobiernos.

Falta aún saber si los iraquíes pueden ser obligados a aceptar la soberanía nominal que les ha sido ofrecida por las potencias ocupantes.

Otra pregunta es aún más importante para los privilegiados occidentales: ¿permitirán sus gobiernos "alimentar la democracia" y favorecer los intereses de esos estrechos sectores del poder a los que sirven esas administraciones, pese a la vigorosa oposición iraquí?

   La cultura italiana és japonesa? La cultura gallega és extremenya? La cultura xilena és francesa? La cultura andalusa és catalana? 

   Sembla clar que cap cultura és millor ni pitjor, ni superior o inferior a cap altra. Totes les cultures han de ser respectades per igual i cap ha de ser discriminada. 

   Això, però, no significa que confonguem expressament manifestacions culturals pròpies d'una determinada cultura (“La Feria de Abril”) amb una altra cultura pròpia d'un territori (com la cultura catalana és la pròpia dels Països Catalans) o que per interessos polítics (com debilitar cultures) o econòmics (rebre més subvencions) intentem confondre termes. 

   A algú se li passa pel cap que una manifestació pròpia catalana realitzada, per exemple, a Cuba, sigui considerada com “cultura cubana”? Si els catalans organitzem una ballada de sardanes a La Habana és allò un acte cultural cubà? No és més aviat una manifestació cultural catalana a Cuba? Tot i que sigui realitzada pels fills o néts dels immigrants catalans a Cuba... O realitzar una desfilada de gaiters escocesos per la Rambla de Barcelona no és una manifestació cultural escocesa a Barcelona, o a Catalunya? La consideraríem una manifestació cultural catalana? Mai de la vida. Per tant, què i qui hi ha darrera del fet de voler considerar  manifestacions culturals pròpies d'altres pobles, com l'andalús (totalment respectable), com a actes propis catalans? 

   Posem per cas la gastronomia: la “paella valenciana”, o la “pasta italiana”, han de ser considerades com a “gastronomia japonesa” pel fet d'organitzar una mostra culinària al Japó? No seria “paella valenciana” igual? O hauríem de dir-li “paella japonesa”? Li diríem a la “pasta italiana” , “pasta japonesa”? O a la “música celta” l'anomenarem “música filipina” pel fet de fer una mostra de música celta a les Filipines? O un “barret mexicà” serà conegut com a “barret angoleny” pel fet que uns mexicans es quedin a viure o vagin de viatge a Angola? 

   En canvi, aquí als Països Catalans, curiosament sectors més aviat afins ideològicament al nacionalisme espanyol -polítics del PP i PSC-PSOE, columnistes de El País, El Mundo..., periodistes de ràdios nacionals espanyoles, fins i tot organitzacions de caire nacional espanyol com SOS Racisme...- volen identificar manifestacions culturals andaluses com a pròpies catalanes. Específicament passa amb aquest tema, perquè altres manifestacions culturals les deixen tranquil.les, o alguna vegada em sentit a dir que la cultura que fan les cases gallegues a La Rioja són cultura riojana? O que la cultura xilena que es fa a Austràlia és cultura australiana? 

   No serà que la cultura andalusa, que ha estat des de sempre, especialment amb el franquisme, utilitzada com a element cultural unificador de la nació espanyola, vol introduir-se dins de la cultura catalana com a element d'espanyolització? En definitiva, com a element aglutinador i homogeneitzador de totes les cultures que hi ha a l'Estat espanyol? 

   Com dèiem, cada cultura és absolutament respectable i no ha de ser discriminada. Però que no ens facin passar gat per llebre. Igual que la llengua anglesa no és llengua catalana pel fet de ser parlada a Catalunya, la cultura andalusa no és cultura catalana pel fet de representar-se o manifestar-se a Catalunya. A menys que acceptem que les sardanes formen part de la cultura finlandesa quan es ballen a Finlàndia, ja sigui per catalans que hagin anat a ballar-les com per descendents de catalans que viuen a Finlàndia. 

   Compte amb missatges que volen atiar l'odi entre cultures i provocar confusió, perquè darrera hi ha els de sempre. Els que ens volen homogeneïtzar a tots, al cap i a la fi als que tant els fa que morin o desapareguin les cultures pròpies de cada poble, de cada territori. Totes les cultures han de respectar-se i comunicar-se però sense confondre. 

   Per cert, a nosaltres les sardanes no ens agraden gaire, preferim altres manifestacions culturals catalanes com la música d'arrel tradicional que s'està recuperant per grups com La Carrau, Pomada... 

   Respecte a totes les cultures. 

   Salut i llibertat. 

   Succedani.

-SUMARI.
-ALTRES TEXTOS.