LLETRA A DOLORS 

     Em costa imaginar-te absent per sempre. 
     Tants de records de tu se m'acumulen 
     que ni deixen espai a la tristesa 
     i et visc intensament sense tenir-te. 
     No vull parlar-te amb veu melangiosa, 
     la teva mort no em crema les entranyes, 
     ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure; 
     em dol saber que no podrem partir-nos 
     mai més el pa, ni fer-nos companyia; 
     però d'aquest dolor en trec la força 
     per escriure aquests mots i recordar-te. 
     Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer 
     sabent que tu creixes amb mi: projectes, 
     il.lusions, desigs, prenen volada 
     per tu i amb tu, per molt distants que et siguin, 
     i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los. 
     Te'm fas present en les petites coses 
     i és en elles que et penso i que t'evoco, 
     segur com mai que l'única esperança 
     de sobreviure és estimar amb prou força 
     per convertir tot el que fem en vida 
     i acréixer l'esperança i la bellesa. 

     Tu ja no hi ets i floriran les roses, 
     maduraran els blats i el vent tal volta 
     desvetllarà secretes melodies; 
     tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre 
     entre el record de tu, que m'acompanyes, 
     i aquell esforç, que prou que coneixes, 
     de persistir quan res no ens és propici. 
     Des d'aquests mots molt tendrament et penso 
     mentre la tarda suaument declina. 
     Tots els colors proclamen vida nova 
     i jo la visc, i en tu se'm representa 
     sorprenentment vibrant i harmoniosa. 
     No tornaràs mai més, però perdures 
     en les coses i en mi de tal manera 
     que em costa imaginar-se absent per sempre. 
                                          
                                         (Llibre d'absències)
---------------------------------------------------------------

     Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules, 
     si voleu, ordenades amb aliva arquitectura 
     contra el vent i la llum, 
     contra els cataclismes, 
     en fi, contra els fenòmens externs 
     i les internes rutes angoixoses. 
     Ens nodrim de paraules 
     i, algunes vegades, habitem en elles, 
     així en els mots elementals de la infantesa, 
     o en les acurades oracions 
     dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina, 
     o, encara, en les darreres frases 
     del discurs de la vida. 
     Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres 
     perquè ho anem assimilant, 
     perquè ho puguem convertir en paraules 
     i perduri en el temps, 
     el temps que no és res més 
     que un gran bosc de paraules. 
     I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc. 
     I més d'un cop ens hem reconegut 
     en alguna antiquíssima soca, 
     com la reproducció estrafeta 
     d'una pintura antiga, 
     i hem restat indecisos 
     com aquell que desconeix la ciutat que visita. 
     Però la nostra missió és parlar. 
     Donar llum de paraula 
     a les coses inconcretes. 
     Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva 
     perquè triomfem en elles. 
     Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses. 
     Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga. 

     -

     Certament, teniu deures odiosos 
     i les mans avesades al desfici 
     d'horitzons verticals, massa visibles 
     per oblidar-los fàcilment, i encara 
     teniu els ulls i el cor de vidre fràgil. 
     Sou calafats, fusters o bé paletes 
     de noms obscurs, i teniu dones grises 
     i una llar de cartó i fusta vermella. 
     Però jo envejo el vostre noble ofici 
     perquè sou alts i forts i bruns de rostre,
     i estimeu tendrament les vostres eines, 
     i provoqueu esclats al pit de dones 
     desconegudes que no us saben febles, 
     i a cada instant gasteu tota una vida 
     perquè no hi ha futur que no us pertanyi, 
     i us enfileu, segurs, per les escales, 
     i canteu, treballant, velles tonades. 
     Jo us envejo i voldria ser tan orfe 
     de mirallets com deveu ser vosaltres, 
     i reposar de nits amb un bleix rítmic, 
     i llevar-me de nou, i viure els dies 
     transcorregut completament per l'aire. 
 
                                      (L'arrel i l'escorça)
--------------------------------------------------------

     Des de les hores mortes, talaiot, 
     m'omplo la pell de dibuixos obscens 
     i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós 
     et ressegueixo sines i malucs, 
     el ventre lleu i el sexe ardent i obscur 
     amb la punta dels dits extasiats. 
     Ets una sola i moltes. Complaent 
     i complaguda alhora rodolem 
     per un pendent insòlit. Cada gest 
     perfà l'extrema intimitat del joc 
     desmesurat i estricte. Marta, els mots 
     que ens diem sense dir-los no són pas 
     escuma sinó aigua, i el desig 
     és un vast horitzó. Si tanco els ulls 
     te'm fas present i esclaten els colors. 
     L'arbre de llum tan densa dels sentits 
     poblat de nou de fulles i d'ocells. 

                                      (Estimada Marta)
-------------------------------------------------------

     UN DIA QUALSEVOL 

     Un dia qualsevol foradaré la terra 
     i em faré un clot profund, 
     perquè la mort m'arreplegui dempeus, 
     reptador, temerari. 
     Suportaré tossudament la pluja 
     i arrelaré en el fang de mi mateix. 
     Quiti de mots, em bastarà l'alè 
     per afirmar una presència 
     d'estricte vegetal. 
     L'ossada que em sustenta 
     s'endurirà fins a esdevenir roca 
     i clamaré, amb els ulls esbatanats, 
     contra els temps venidors 
     i llur insaciable corruptela. 
     Alliberat de tota turpitud, 
     sense seguici d'ombra, 
     no giraré mai més el cap 
     per mirar enrera. 

                                 (La pell del violí)

-SUMARI.
-ALTRES TEXTOS.

Neus Català. Supervivent de Ravensbrück. Testimoni de 'Les dones als camps nazis' (Proa).
 "Els nazis n'obtenien un gran plaer, del nostre dolor"

      Enric Vila

      E.V. Com hi va anar a parar, a Ravensbrück?
      N.C. Era un enllaç dels maquis i em van denunciar a la Gestapo.
      E.V. I la van detenir.
      N.C. A mi i al meu primer marit, que ja no va tornar del camp d'extermini; em van
      explicar que va morir la vetlla de l'alliberament tancat dins un vagó amb d'altres
      presoners, explicant acudits per aixecar els ànims dels supervivents. Imagina-t'ho:
      envoltat de cadàvers i de companys que s'anaven morint d'inanició! Era un sant baró.
      El dia del nostre casament, el 29 de desembre de 1942, ja vam acollir dos guerrillers a
      casa.
      E.V. I la detenció, quan va ser?
      N.C. Poc abans de l'any de casats, l'11 de novembre. Va ser una detenció original...
      E.V. Què vol dir?
      N.C. Que els SS venien a fer una neteja de maquis i anaven armats fins a les dents.
      E.V. Va ser espectacular.
      N.C. Força. Onze SS van envoltar la casa, van plantar dues metalladores de campanya
      i van entrar amb metralletes i bombes de mà. Teníem el mapa de l'estat major darrere
      la porta del dormitori i com que la van tirar a terra va quedar amagat a sota.
      E.V. Sort!
      N.C. Sí, perquè si el troben ens cremen vius allà mateix.
      E.V. Com?!
      N.C. Ho feien, ho feien. Ens haurien fet això o qualsevol altra barbaritat de les que
      feien als deportats.
      E.V. Què va passar, al final?
      N.C. Em van portar a Perigús. Allà no em van pegar però em van tenir mitja hora amb
      dues pistoles al cap i una metralladora a l'esquena jugant amb el sistema de seguretat
      de les armes i dient-me que cantés.
      E.V. Va aguantar.
      N.C. Sí. On vaig patir va ser en el segon interrogatori, a Llemotges. Allà em van clavar
      cops de bastó, puntades de peu, cops de puny. Era una bona presó, feien avortar les
      embarassades amb puntades de peu a la panxa i tenien una tortura que consistia a
      clavar un ferro roent pel taló fins a la cama.
      E.V. ¿Ha arribat a alguna conclusió sobre la bestialitat dels nazis?
      N.C. Jo veia que n'obtenien un gran plaer, del que feien.
      E.V. ¿I ha vist més gent d'aquesta, acabada la guerra?
      N.C. Oh, i tant que n'hi ha, d'aquests petits monstres! Mira el PP.
      E.V. Dona!
      N.C. Oh! Tot el que fan és una provocació, i van apujant el to; així es comença.
      E.V. I després de Llemotges?
      N.C. Al cap de dos mesos em van portar a un camp de triatge i d'allà a Ravensbrück. A
      l'estació vaig veure el meu marit per última vegada. Anava en un altre tren. No sé què
      ens devíem dir, però vam arrencar-li una llàgrima a un SS. Va ser l'únic signe
      d'humanitat que vaig veure mai en un d'aquests monstres.
      E.V. ¿Ja sabia què passava als camps d'extermini?
      N.C. Sentíem a parlar dels camps de la mort, però el que vam trobar era impensable.
      E.V. Quin record té de la seva arribada?
      N.C. El que sents quan entres en un camp no he trobat cap deportat que ho sàpiga
      explicar. És un dels problemes que tenim els deportats: com ens podem fer entendre,
      si no trobem paraules per explicar-nos?
      E.V. Descrigui'm els fets.
      N.C. Vaig arribar-hi, després de 4 o 5 dies de viatge, en un tren que duia un miler de
      dones, apilades de 80 en 80 a cada vagó. Estàvem mortes de gana i de set perquè els
      nazis només ens van donar un vaset de líquid en tot el viatge; mortes de cansament
      perquè no hi cabíem estirades, i l'aire del vagó ens havia atordit, perquè només hi
      havia un petit respirador. Era el 3 de febrer de 1944. De matinada. En un lloc que li
      deien la Petita Sibèria: devíem estar a 18 sota zero. Van obrir les portes i ens van fer
      passar cap als barracons entre crits, fuetades, cops de porres, els dòbermans i els
      corbs.
      E.V. Corbs?
      N.C. Sí, sí, i estaven grassos. ¿No saps que Ravenbrück vol dir pont dels corbs?
      E.V. No es va enfonsar, llavors?
      N.C. Sí. No m'avergonyeixo de dir que em vaig deprimir. Només arribar t'agafava un
      regust fastigós a la gola, dels crematoris. No volia menjar. Deia a les meves
      companyes: "¿Oi que ens morirem aviat?" I elles em deien: "Sí, i tu la primera, que ens
      provoques mala consciència fent-nos menjar la teva sopa."
      E.V. Què la va revifar?
      N.C. Vaig veure una noia que s'havia suïcidat electrocutant-se. I vaig fer un clic: em
      vaig proposar sortir-me'n i explicar-ho. 
      E.V. Com va aconseguir-ho?
      N.C. Gràcies a la sort i a les ganes de viure. Al final, quan una companya em deia que
      no podia més, li responia: "Aguanta, que la vida és bella. Aquí és horrorosa però el
      nostre patiment contribuirà a fer-la més bella per a les generacions posteriors".
      E.V. Quin valor!

A la fi sembla que ha arribat l’hora als catalans que poguem decidir lliure i democràticament què volem fer amb el nostre futur. Ara és l’hora de poder decidir, mitjançant un referèndum d’autodeterminació, si volem seguir lligats a l’Estat espanyol o si volem ser independents com a poble dins d’Europa.

El nacionalisme es defineix com la “Ideologia i moviment polític centrat en l’existència o la reivindicació de la pròpia nació, de la seva unitat i de la seva independència” (Diccionari Manual de la Llengua Catalana, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2000); per tant va sent hora que aquells partits que es diuen nacionalistes apliquin amb fets el que diuen ser.

Ara és el moment, per tant, que els partits polítics dits nacionalistes, i que també ICV-EuiA que ha estat mostrant-se durant la campanya a favor del dret d’autodeterminació, aprofitin per reivindicar i fer un referèndum d’autodeterminació. La ciutadania ha parlat donant el seu vot, ara toca als partits polítics aplicar la voluntat del poble que ha estat majoritària.
 

-SUMARI.
-ALTRES TEXTOS.

Moore, el tocanassos.

      Michael Moore -'Bowling for Columbine'- ha mantingut intacte en el cinema l'estil
      provocador que va posar en pràctica en el programa 'TV nation'.

      Xavier Roca
      BARCELONA

      Michael Moore ha estat fins fa poc un desconegut per al gran públic de casa nostra,
      tot i que ja porta temps tocant els nassos de la classe política i empresarial del seu
      país amb els seus documentals (Roger i jo, emès recentment pel 33), llargmetratges de
      ficció (Operación Canadá) i llibres.
      Això ha canviat gràcies al sorprenent èxit de Bowling for Columbine, un film encara en
      cartellera que ha batut rècords de taquilla en el gènere documental, i al bon ritme de
      vendes de les traduccions al català i el castellà del seu best seller Estúpids homes
      blancs, que porta setmanes ocupant el primer lloc dels rànquings en la categoria de
      no-ficció. Aviat se'n publicarà un altre, On s'ha fotut el meu país?

      15 ENTREGUES: 1 EMMY
      Potser seria un bon moment, doncs, per conèixer la seva incursió televisiva, el
      programa TV Nation: una coproducció entre la cadena nord-americana NBC (després va
      passar a la Fox) i la britànica BBC, que va constar de només 15 entregues entre els
      anys 1994 i 1995, -que, malgrat tot, van fer Moore mereixedor d'un Emmy-. L'estil era
      l'habitual del cineasta: reportatges satírics amb una combinació de denúncia i humor
      absurd i surrealista, que posaven el dit a la llaga dels aspectes menys complaents de l'
      american way of life. 
      Així, en un dels seus reportatges es va dedicar a predicar l'amor entre grups que
      proclamen l'odi; per exemple, enviant una banda de mariachis a cantar rancheras i
      boleros a una reunió del Ku Klux Klan de Geòrgia, o un cor multiracial a un congrés de
      la organització neonazi Món Ari. En un altre, va protestar contra les zones residencials
      que tenen platges restringides als seus veïns envaint-les per mar com si es tractés del
      desembarcament de Normandia.
      Moore també es va venjar -en nom dels seus espectadors- de diverses persones que
      dificulten la convivència entre la gent: va enviar una dotzena de cotxes a les sis del
      matí a casa del més important fabricant d'alarmes d'automòbil, a fer-les sonar, i va
      col·lapsar el telèfon personal d'un empresari dedicat al telemàrqueting, promocionant
      un cop rere l'altre el programa TV Nation.
      Per comprovar el nivell de coneixement dels grans empresaris d'allò a què es dediquen
      les seves empreses, el director de Bowling for Columbine va perseguir un directiu d'IBM
      perquè li formategés un disquet, un de Philip Morris perquè li cargolés una cigarreta,
      un de Colgate perquè omplís un tub de pasta de dents... L'únic que va acceptar el
      repte va ser un dels caps de comunicació de la Ford, que es va veure capaç de canviar
      l'oli d'un cotxe.

      ANTIRACISME
      Un dels cavalls de batalla de TV Nation va ser el racisme. L'equip va agafar un director
      d'una emissora de televisió, negre, que -només pel fet de ser-ho- havia estat aturat
      per la policia més de 20 vegades i considerat sospitós d'algun delicte; van distribuir
      cartells amb la seva imatge i descripció i el lema No se'l busca per cap crim, i van emetre
      anuncis televisius en què el mateix ciutadà demanava educadament als agents de la
      llei que el deixessin tranquil. Michael Moore també va col·locar en una cantonada l'actor
      afroamericà Yaphet Kotto (un dels protagonistes d'Alien) i un delinqüent blanc que
      havia passat per diverses presons, tots dos demanant un viatge als vehicles, que
      sempre van recollir el criminal i van deixar de banda l'actor. I, abans que l'Estat de
      Mississipí declarés il·legal l'esclavitud (cosa que no va passar fins al 1995!), un
      col·laborador del programa va posar un anunci a la premsa en què se sol·licitaven
      esclaus de qualsevol raça. Curiosament, la demanda va tenir resposta, i es va dedicar
      a passejar-los encadenats pels carrers.
      Per demostrar com resulta de fàcil manipular els sentiments de la gent en les cartes
      que demanen donatius, TV Nation va enviar a gent anònima correspondència que
      sol·licitava caritat per a diferents persones, i argumentava -amb una sèrie de sofismes-
      perquè era necessària la seva solidaritat. Les persones eren, entre d'altres, un
      psicòpata caníbal engarjolat, la reina d'Anglaterra, un senador acusat d'assetjament
      sexual i un musulmà acusat d'atemptar contra el World Trade Center. Tots ells van
      rebre donatius, sobretot l'antropòfag.

      UN EXESPIA I UN ASSASSÍ
      En una altra entrega van contractar, a través d'un anunci a la premsa, un exespia del
      KGB a l'atur, i li van encomanar missions com ara esbrinar qui hi ha realment enterrat a
      la tomba de Nixon, on havien anat les il·lusions del Partit Demòcrata. I en una altra,
      van disposar-se a demostrar la tranquil·litat amb què operen els assassins en sèrie.
      Van llogar una casa en una barriada tranquil·la i hi van fer viure un actor d'aspecte
      inquietant, que de matinada manipulava destrals i disparava trets. Hi van escampar
      sang pel jardí, li van canviar l'adreça pel número 666 i hi van penjar cartells que
      convocaven infants per a una festa. L'única persona que va semblar molestar-se va
      ser una veïna que va trobar excessivament alta la música satànica que posava de nit.
      A TV Nation no li van mancar problemes de censura. Per exemple, en uns jocs olímpics
      sanitaris que va organitzar, on un hospital dels EUA, un de canadenc i un de cubà
      competien per una mateixa operació i es valorava la rapidesa amb què s'intervenia i el
      seu cost. Va guanyar Cuba, cosa que els directius de la NBC van impedir que es fes
      pública, i van obligar a convertir el Canadà -que havia quedat en segon lloc- en el
      vencedor.
      Seria interessant que a algú se li acudís comprar els capítols de TV Nation per
      emetre'ls; o, encara millor, fer-ne una versió autòctona. Però, després d'haver-se
      carregat Caiga quien caiga o de veure com han tocat el voraviu les amables caricatures
      de Toni Albà, probablement no corrin bons temps per a la sàtira.