La paraula democràcia esdevé una burla al poble quan un/a treballador/a, a sobre que se'l priva de treballar, a més se li retiren les prestacions per no voler acceptar una feina a trenta quilòmetres de casa. L'empresari primer et clava la ganivetada i l'Estat després et remata per si de cas. El drama psicològic d'un jove, una dona, una parella amb fills... i el de la seva família es veu agreujat per una llei que, en lloc de protegir-lo i oferir-li una sortida, encara l'apreta més i l'empeny al xantatge d'acceptar una feina precària i lluny de casa. Quan un govern se suposa que hauria d'estar al servei del poble, en les democràcies liberals s'està demostrant cada cop més que això no és així: el primer són les multinacionals i que els amos dels EUA-Israel, Japó i Alemanya puguin fumar-se un bon havà abans d'anar a dormir. 

   Els treballadors (i les treballadores) estem completament desprotegits, els que som més joves hem de suportar uns contractes penosos i en molts casos, sense un sindicat d'empresa que vetlli per nosaltres. Els joves estem sent actualment víctimes d'acosaments laborals de tota mena: hores extres sense pagar i sense dret a rebutjar-les, humiliacions psicològiques continuades per part de l'empresari aprofitant-se de la precarietat dels nostres contractes i la pèrdua de drets accentuada per la inexistència d'un sindicat de classe fort a l'empresa, sobreexplotació horària els caps de setmana, frau a les nòmines a l'hora de pagar els treballadors (quants cops ens hem de mirar la nòmina amb lupa a final de mes i hem hagut d'anar a reclamar algunes hores que ens han intentat estafar?),... Si les teves queixes per reclamar el que et pertoca o per negar-te a fer hores extres de franc superen el cupo que l'empresari vol suportar, aquest recorre a l'acomiadament amb una ridícula indemnització per extinció de contracte. Si no ets tan jove, segurament treballes en una empresa que vol tancar portes i muntar un altra màfia que la succeeixi amb mà d'obra més jove i menys costosa. I en el cas dels immigrants, són una xifra preocupant els que malviuen en circumstàncies infrahumanes donant la pell per la feina més miserable que els autòctons no volem fer. 

   L'Estat no en té prou amb precaritzar el mercat de treball que, per a acabar d'escanyar les i els treballadors, vol acabar de sentenciar els que es troben a l'atur augmentat la seva inseguretat i condicionant el seu futur sense que aquest pugui triar i amb les condicions que es mereix. Tan condemnable és l'actitud de l'Estat com la dels partits polítics que s'autodenominen d'esquerres (que no fan més que deixar anar sermons quan estan a l'oposició i es canvien de jaqueta quan assoleixen el poder) com els sindicats CCOO i UGT, símbol de la botifleria més rància que convoca vagues per fer propaganda i després es baixen els pantalons perquè la patronal els llepi la cigala a canvi del seu silenci, el qual els permet mantenir les subvencions, seguir cobrant dels fons de pensions i mantenir la classe treballadora infrarrepresentada i desmobilitzada. 

   Després de catorze anys de militància en organitzacions, o en revistes pròpies, d’encartellades, de vagues, de manifestacions... un es comença a preguntar (més aviat ja fa temps que s’ho pregunta...), on anem a parar.
   Qui escriu això és el primer conscient que calen les mobilitzacions per crear consciència (que la gent vegi que
hi ha gent protestant o creant alternatives i propostes diferents), així com perquè els qui manen vegin que no tenen a tothom submís i obedient.
   Però, un es pregunta si tantes manifestacions, tantes vagues, tantes encartellades, pintades, murals... realment, serveixen per a quelcom més que per quedar-se un autosatisfet.  Perquè, tot això, fa canviar realment 
l’estructura del sistema, del poder, de la política que hi ha dominant-nos?
   Recordo, per exemple, les manifestacions contra la Guerra del Golf de principis dels noranta. Desenes de milers de persones baixant per la Via Laietana, milers de veus, de cartells, d’octavetes... de paraules... durant aquells dies de denúncia. Deu anys després hem de dir que tot allò no va servir per res. Deu anys més tard no només no van cesar els bombardejos, sinó que continua bombardejant-se l’Iraq. Deu anys més tard ha mort més d’un milió de civils per fam, malalties...
   Podríem parlar de tantes i tantes manifestacions i mogudes: contra la deforestació de l’Amazònia (continua desforestant-se, i cada vegada més bestialment), contra les reformes laborals, amb vagues incloses (totes les reformes laborals aprovades, i ara buscant feina per ETTs... amb sous de misèria...); contra els camps de Golf 
(en deu anys s’han quadriplicat els camps de Golf i n’hi ha en projecte, només al Principat, una seixantena 
més...), la consulta sobre el deute extern i el 0,7% (s’ha aconseguit?) etc.
   No és qüestió de ser pesimista, ni vull incitar al pesimisme. Al cap i a la fi aquí estem, participant encara dels actes i mobilitzacions, però, on anem?
   És cert que hem tingut petites victòries, per exemple la insubmissió va ser un triomf força gran, no tant perquè s’assolís la desaparició de l’exèrcit, que tampoc, sinó per la mobilització social i el compromís que comportà 
(gent disposada a anar a presó, i no un ni deu, sino milers...).
   Vull plantejar que les mobilitzacions habituals, que jo continuo recolçant, són eines que, segons veig jo, tot i crear consciència, no perjudiquen el més mínim al sistema, ni comporten cap risc per ell. Tots sabem que a l’endemà de les vagues generals continuem treballant; i les reformes laborals ens les han colat totes.
   Vull dir que les mobilitzacions, sinó són realment creatives i combatives (desobediència civil total –per 
exemple, no reconèixer el jutge, l’autoritat...-? lluita armada?), realment ens deixen freds, i al sistema encantat. Una gran manifestació contra el sistema, contra la globalització a Barcelona. A l’endemà què? A l’endemà, que 
és avui, els països rics poden permetre’s no assistir a les trobades internacionals per acabar amb la fam del món... A l’endemà els polítics i les forces de seguretat desmunten la paradeta i fins la propera. La manifestació 
de milers de persones queda englobada com una gran protesta legítima en democràcia; el sistema –“democràtic” ara- la permet i l’assimila.
   I és que, després de tantes manifestacions i mogudes, han deixat de tenir poder i milers de milions de euros i dòlars els banquers? Han deixat d’estendre’s per arreu les multinacionals? Han deixat de ser explotats els nens d’Àsia? S’ha deixat de fabricar i de vendre armament? Han deixat d’invertir els estats la major part del seu pressupost en armament? Han deixat les empreses de tallar boscos i boscos a l’Àfrica, Àsia i Sudamèrica? 
S’han democratitzat les patents?... S’ha tornat el món més democràtic o està dominat per una superpotència i un únic sistema?...
   Les respotes les coneixem tots i totes. 
   No és fàcil, és veritat. Però, com seguim només fent manifestacions i demés productes “light”, em permeto dir-ho, només que per tenir la consciència tranquil·la i participar d’una activitat lúdica, no se... jo crec, que no arribarem gaire lluny. Com, de fet, es demostra per l’estat de tot plegat.  
   Què proposo? Ho he dit, o creem mesures més creatives, més fortes, de desobediència civil, i d’altres formes de lluita que no es poden dir perquè sinó t’acusen de “rojo-judeo-masón” actual, és a dir, de “terrorista”, o jo, particularment, veig el futur força negre. Per molt que hem sortit al carrer no s’ha acabat amb els bombardejos a l’Iraq, ni amb la fam al món, ni aprovant el 0,7%, ni la independència del Sàhara, ni la persecució a la llengua catalana del País Valencià...
   Altres, com els irlandesos, després de lluita armada han aconseguit que el govern britànic accepti incloure un referèndum per l’autodeterminació. Altres, com els corsos han fet que els francesos, per primera vegada des de la creació de la República s’hagin dignat a negociar sobre l’estructura política de Còrsega... I com van 
aconseguir els moviments obrers que es respectessin els seus drets? I les sufragistes? Sinó lluitant conscientment, radicalment, disposant-se a anar a la presó... a lluitar, anant a per totes. Com van aconseguir els bolxevics i anarquistes fer la revolució? I, com es va haver de frenar el feixisme sinó amb tota una II Guerra Mundial?
   Política, violència, maquiavelisme... tots sabem com funciona això. I tots veiem que mentre les clases populars es van dretanitzant (aburgesant) a Europa, votant a la dreta i a l’ultradreta, cada vegada el món és més desigual (segons reconeix la pròpia ONU amb els seus informes anuals sobre riquesa i pobresa).
   Acabo ja. Només era una reflexió. És cert que les coses són sempre força complexes. Però és cert, que sense acció no farem res. Acció continua i pressió. I no esperar que deu anys de manifestacions portin enlloc. Perquè deu anys de manifestacions ens han portat on som ara, a un món més desigual, més injust, més contaminat, més desforestat... I no és retòrica. Són dades. Dades de Greenpeace, d’Amnistia Internacional, de la ONU, de la Càtedra Unesco per la pau i el desarmament, fins i tot de Càrites...
   En fi. El camí el fem nosaltres. Reflexionem i actuem.
   Salut i llibertat.

Text elaborat per la Secretaria d’Acció Sindical de la INTERSINDICAL-CSC

                El govern espanyol va proposar a finals dels mes d’abril una proposta per reformar de
                forma integral el sistema de prestacions per desocupació. Després de la darrera
                reforma laboral, del pacte de pensions que van signar l’executiu del PP i CCOO
                aquesta nova proposta situa José María Aznar i els seu gabinet en l’autèntica punta
                de llança d’una Europa que, sota la ideologia neoliberal imperant, es disposa a
                desmantellar de forma fulminant el seu model social. 

   A nivell purament tècnic les modificacions més importants que es proposen són les següents:

   1.- L'eliminació dels salaris de tramitació en els casos d'acomiadament improcedent accedint directament a les prestacions per desocupació si fos el cas. Això implica a la pràctica un abaratiment dels costos per 
acomiadament per als empresaris.

   2.- La pràctica desaparició del subsidi agrari a Andalusia i Extremadura. A hores d’ara suposa la congelació 
que suposarà la  desaparició del subsidi agrari. 

    3.- Tendir a l'equiparació contributiva del Règim Especial Agrari pels eventuals amb el Règim General de la Seguretat Social. 

   4.- S'exclou de la cotització de desocupació, i per tant no es generarà dret, als treballadors i treballadores que participin de les polítiques actives d'ocupació malgrat tinguin contracte laboral. 

   5.- Redefinició del concepte "Empleo adequado" deixant-lo finalment a criteri del "servicio público de 
empleo", la qual cosa en combinació amb els nous supòsits de forçada mobilitat territorial que s'aplicaran, incrementaran molt la flexibilitat. 

   Els supòsits de referència són: 

   A) Que hi hagi allotjament al lloc de treball. 

   B) Que estigui el lloc de treball a menys d'un radi de 50 Km del lloc de residència, que el desplaçament no 
sigui superior a tres hores i/o no suposi una despesa superior al 20% del salari net.

   C) Es reforça el sistema disciplinari, incidint més en el criteri del corresponent "servicio público de empleo". 

   D) Limitar la protecció als treballadors fixos-discontinus. 

   E) Posar més traves a la percepció del subsidi de desocupació, fonamentalment ampliant els conceptes a tenir en compte a l'hora de determinar les rendes per sota de les quals es tindrà dret a la prestació. 

   F) Endarrerir l'abonament de les prestacions per desocupació durant l'hipotètic període de vacances, s'hagin o no realitzat o pagat. 

   Si tinguessim que resumir a nivell social les conseqüències principals d'aquestes reformes destacaríem els següens aspectes: 

  - Modificació del concepte mateix de prestació social passant de la consideració d'un dret a la consideració de beneficència. La futura gestió de les prestacions d'atur, l'existència de contractes individuals i tutors i una major discrecionalitat de l'administració (sancions, mobilitat, treball adequat…) així ens ho fan creure.

   - S’incrementen els índexs de precarietat i exclusió social. Tinguem en compte que tota facilitat en els
acomiadaments té un efecte domino sobre la reclamació de qualsevol dret laboral i que, a més, la precarietat té un efecte disciplinari. Això ha estat molt ben analitzat i resolt pels sindicats italians a partir de la modificació proposada per Berlusconi, ja que la no readmissió en el cas d’acomiadaments improcedents implica torpedinar  
la línia de flotació del sistema de garanties laborals a Itàlia, i la resposta sindical, a diferència del que de moment passa a l'Estat espanyol, ha estat contundent. Es va consolidant una visió dual de la societat.

   - Es veu una creixent complexitat en la xarxa de prestacions i ajudes socials degut a la seva fragmentació. 
Això no implica però un creixement d’aquestes prestacions i sovint duu incorporat una privatització de la seva gestió. Seria més fàcil i entenedor per al ciutadà un sistema més universal. En la mateixa línia anirien totes les modificacions en la gestió de les baixes laborals, procés iniciat el 1994, i que segurament acabarà amb la privatització del control de les baixes en l'àmbit laboral degut a la proliferació de les mútues privades que sovint controlen les mateixes patronals. 

  Que ningú es pensi que aquestes retallades de drets i prestacions es deuen a dificultats financeres de la caixa 
de la Seguretat Social. La Comissió Europea va denunciar al passat mes de gener l'ús per part del govern de l'Estat dels excedents de la Seguretat Social per tal de fer front als seus compromisos macroeconòmics, i molt especialment a la reducció del dèficit públic. El que resulta més preocupant és que les retallades afectin sobretot als sectors socials menys afavorits, que també seran els menys beneficiats per les modificacions de l'IRPF. És evident que plourà altre cop sobre mullat. 

   Pel que fa a la protecció per desocupació cal recordar que des del 1993 ençà la despesa global s'ha reduït un 47,3% i els ingressos de la Seguretat Social en concepte de cotitzacions han augmentat un 31,3% en termes reals. Hi ha un superàvit de més de mig bilió de pessetes anuals en allò referent a cotitzacions i prestacions per desocupació, que l’executiu s’entesta a no invertir en la millora del sistema de benestar.

   I si no hi ha, ara per ara, problemes de finançament de la Seguretat Social, a sant de què aquesta reforma? 
Des de la INTERSINDICAL-CSC entenem que hi ha un canvi en el model, per passar d’un un model europeu basat en l'Estat del Benestar a un model més semblant al dels Estats Units d'Amèrica. La situació del Regne Unit després del període de govern ultra-conservador de Margaret Tatcher seria un bon exemple. 

   A més, hi ha una altra circumstància important que obliga a una recomodació del capital a Europa, ens referim 
a l'ampliació de la Unió Europea. La previsió actual és la de tancar el màxim de processos de negociació abans del 2004, any de les properes eleccions al Parlament Europeu. Tenint en compte les tendències actuals i els criteris, tant d'entrada a la UE com els ja establerts internament pel que fa a drets laborals i socials -fonamentalment definits en el Tractat d'Amsterdam-, no necessàriament és una bona notícia. L'espectativa de dumping social pressionant sobre la competitivitat, entesa en termes economicistes és una realitat. I això ens remet de ple al debat sobre quina Europa volem i quina Europa ens imposen. 

   Un altre element important a tenir en compte, tant pel que fa al fons com a les formes, és la poca capacitat o voluntat de resposta des dels sindicats majoritaris. De 1994 ençà estem en una dinàmica progressiva de pèrdua  de drets i garanties. La substitució del problema de l'atur pel de la precarietat, la creixent fragmentació del món del treball i el fet que les reformes es facin pas a pas i sempre afectant als sectors més desvalguts –que també són els menys capaços de generar respostes- o directament a través de les lleis d’acompanyament dels
pressupostos generals de l’Estat suposen importants desafiaments. 

   Uns desafiaments que per a la INTERSINDICAL-CSC només es poden assumir des d'estructures sindicals confederals, de classe, defugint corporativismes i en clau de mobilització solidària.