La recerca de més seguretat, després de les massacres de l’11 de setembre als EUA, han comportat, sovint,  una retallada de drets fonamentals. Però a l’estat espanyol, la lluita
contra els grups armats, ja fa temps que generà la Llei Antiterrorista, una norma qüestionada per associacions internacionals per la vulneració de drets humans i per aixoplugar la tortura. 
 

   Aquests dies s’ha viscut la polèmica internacional sobre el tractament que les tropes dels Estats Units han proporcionat als presos acusats de pertànyer a Al-Qaida a la base militar de Guantánamo. “Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractaments cruels, inhumans o degradants”. Aquesta norma correspon a l’article 5 de la Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada i proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides. 
    Però, en el camí de la lluita contra grups armats i moviments polítics alternatius, molts estats occidentals i democràtics han generat legislacions especials que en força aspectes vulneren punts d’aquesta Declaració. Un bon exemple és el cas d’Espanya. L’any 1988, es reformava la legislació antiterrorista i quedava tal com avui la coneixem. La Plataforma de suport als detinguts/des i presos/es dels moviments socials de Terrassa ha elaborat l’informe “Legislació antiterrorista i tortures”, en el qual es fa un recull dels principals aspectes de la Llei
Antiterrorista espanyola que vulneren drets fonamentals de les persones.
   En primer lloc, ja en el registre domiciliari, la policia no està obligada a presentar ordre judicial, només l’ha de comunicar al jutge en un termini de 24 hores. Però el punt on més vulnerables resulten els drets individuals és la detenció. Si el jutge autoritza l’aplicació de la Llei Antiterrorista, la persona és incomunicada durant tres dies prorrogables a cinc. Amb l’aplicació d’aquesta legislació queden anul·lats drets com el de fer una trucada telefònica per informar sobre el lloc on la persona és detinguda. Així es queda, per uns dies, desaparegut. Segons
aquesta legislació, en el moment de la declaració, el detingut només pot ser assistit per un lletrat d’ofici, se suprimeix, doncs, el dret a triar un advocat de confiança i el dret a entrevista reservada amb l’advocat. A més a més, la declaració davant del jutge es fa a l’Audiencia Nacional. I és durant els dies d’incomunicació, just abans de la declarció als tribunals especials, que el detingut pot ser objecte de maltractaments, pràcticament amb impunitat.
   El document d’aquest col·lectiu de Terrassa destaca que diversos organismes i associacions internacionals han denunciat, en reiterades ocasions, aquesta situació. Així, per exemple, els informes anuals de l’Associació Contra la Tortura (ACT) fan referència habitualment a les denúnices de l’ús d’aquestes pràctiques a l’estat espanyol. I organitzacions com Amnistia Internacional, el Comitè Contra la Tortura de l’ONU, Human Right i el Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa han reconegut els informes de l’ACT. 
   Però a banda d’organitzacions internacionals, la Llei Antiterrorista és també contestada per sectors de la mateixa judicatura. El president de l’associació Jutges per a la Democràcia a Catalunya, Santiago Vidal, es mostra partidari de la desaparició de la Llei Antiterrorista, així com de l’Audiencia Nacional. Considera que és una legislació que ha de desaparèixer, perquè conculca drets fonamentals, ja que un detingut, sigui pel que sigui, ha de tenir els mateixos drets que qualsevol altra persona. Una crítica que coincideix amb les observacions d’organismes internacionals de defensa dels drets humans. Vidal considera, de la mateixa manera, que
tampoc té sentit l’Audiencia Nacional, un tribunal hereu de Tribunal de Orden Público, del franquisme, que es va crear en un moment d’excepcionalitat. Una excepcionalitat que si es perpetua, a parer d’aquest jutge, acaba anant contra la normalització democràtica.
   A més a més, considera que una legislació antiterrorista especial és contraproduent, perquè són més que qüestionables els seus resultats i acaba reactivant discursos dels grups que envolten tot el món vinculat o proper a aquest tipus de delictes. Sobre l’ús de la tortura pels cossos i forces de seguretat de l’estat, el president de Jutges per la Democràcia a Catalunya considera que “desgraciadament existeixen” tot i que creu que són casos aïllats, “però això no significa que siguin igualment menyspreables”, diu. Vidal considera que alguns funcionaris “no han assumit encara el valor democràtic que un pres és una persona”. De tota manera, també destaca que cada any hi ha sentències en contra d’agents per maltractaments o tortures. Per combatre aquestes situacions, reconeix que l’únic procediment són les revisions dels metges forenses. En aquest sentit, explica que la preparació d’aquests metges és prou bona com per detectar els maltractaments físics, encara que els psicològics són pràcticament impossibles de detectar.
   Per Amnistia Internacional, les garanties jurídiques introduïdes en la Llei d’Enjudiciament Criminal
–com la del control judicial permanent o els reconeixements mèdics periòdics– no són suficients, o no s’apliquen amb prou eficàcia, per evitar els maltractaments físics i mentals contra els detinguts. 
   Declaracions a cops. L’estiu passat, Laura Riera era detinguda, acusada de col·laborar amb ETA. La polícia l’acusa d’haver facilitat matrícules de possibles víctimes. Riera havia treballat en un departament de l’Ajuntament de Terrassa, des d’on la policia afirma que havia aconseguit les informacions. Tant la defensa com el consistori consideren que és una acusació sense fonament. En primer lloc, perquè la informació a la qual podia accedir Riera, des del seu ordinador era pública i es podia aconseguir per altres bandes. I la defensa afirma que és absurd creure que ningú seleccioni les víctimes pel número de matrícula.
   L’advocat de Laura Riera, Sebastià Salellas, ha presentat denúncia per maltractament als jutjats de Madrid. Durant cinc dies va estar incomunicada a les dependències de la Guàrdia Civil, a Madrid. I va ser allà on es pogueren produir els fets. “Davant del llit em pegaven molt fort als laterals, al davant i al darrere. Jo em retorçava al matalàs, però si no em posava dreta de seguida em pegaven més fort. Em van fotre la bossa i em pegaven. […] O deia el que volien, o comtinuaven pegant-me. […] Van sortir deixant la porta oberta i em van deixar vestir mentre sentia les tortures de la resta. Em van dir que fes memòria. Vaig dir que sí, que havia passat
llistes al Zigor [Larredonda, és un altre dels detinguts], com ells deien, i em preguntaven quantes llistes. Com que ja no sabia què dir, em van dir que el Fernando [Sánchez Burria, també detingut] havia dit que n’eren cinc. Vaig dir que no i em van fotre amb una barra de ferro embolicada amb diaris. Vaig dir que sí, cinc llistes.” Aquest relat de Laura Riera està inclòs en l’informe redactat per la Plataforma de suport als detinguts/des i presos/es dels moviments socials de Terrassa.
   La defensa havia presentat, després de la detenció, mitjançant un procediment d’habeas corpus, informació sobre uns problemes de tipus neurològic de Riera. Però aquesta documentació, en poder de l’Audiencia Nacional, no apareixia en els informes del metge forense. En la primera visita permesa als pares, a sota de les dependències policials, Riera els ensenyà blaus a cames i esquena, i no sentia pràcticament res. La metgessa de la presó de Soto del Real detectà diferents cops en el cos i un problema d’oïda, encara persistent avui. A Laura Riera encara no li han autoritzat cap visita d’amics, només de la família i de l’advocat. Té la correspondència intervinguda i només pot fer una trucada cada la setmana. I està pendent de la resolució d’una petició de llibertat. En una situació semblant es troben els altres detinguts, que també han denunciat haver rebut tortures. 
   Sebastià Salellas, l’advocat de Riera, afirma que contra la seva representada “no hi ha proves, però en el terreny de l’antiterrorisme no existeix la presumpció d’innocència, hi ha la presumpció de culpabilitat”. 
Sigui quin sigui el resultat final d’aquests processos, continuarà existint una legislació especial a Espanya que permetrà –o facilitarà– la vulneraració de drets fonamentals. Un fet que, probablement, juga en contra de la mateixa democràcia.

LA EXTREMA POBREZA.

   “Hay que luchar contra la extrema pobreza” berrean los políticos, frase falsa y demagógica ya que contra la pobreza extrema no se puede luchar, porque no es en sí una causa sino un efecto de la desproporcionada riqueza extrema. ¿Por qué no dicen “lucharemos contra la extrema riqueza”?

   Eso sí sería posible, porque esta muy localizada. Pero imposible de llevarlo a cabo, ya que los explotadores y el gobierno son socios y cómplices en el robo generalizado contra nuestra nación. Lo que no hemos sabido hacer es identificar al verdadero enemigo, siempre atacamos al gobierno en turno, pero escuchen...:

   El gobierno es sólo el representante visible del enemigo, el títere que cada seis años se renueva para
que descarguemos en él nuestro resentimiento. Hay que recordar:  pasó Echeverría, López Portillo,  De la Madrid, Salinas etc., pero el verdadero poder no pasa, está siempre presente. Los verdaderos depredadores del país son: la alta burguesía explotadora, banqueros, industriales, comerciantes,  inversionistas, caciques y terratenientes, y las empresas transnacionales, la oligarquía eclesiástica, pero no confundir con el clero pobre y progresista, y el ejército...

   ¡Salud Chiapas! Pase lo que pase pienso que en principio ya ganaron ustedes desde el punto de vista moral, política y militarmente. Lo que venga después será otra historia, sólo hay que recordar que negociador es embaucador y que negociar quiere decir tranzar y como dijo nuestro apóstol Flores Mabón “Revolución que tranza se suicida”. Los mejicanos hicimos la primera revolución del siglo XX y creo que vamos a hacer la última.
 

NO NOS QUEDÓ OTRO CAMINO.

   “No nos quedó otro camino”.
   Es el grito, no de justificación sino de aclaración que el viento fuerte de arriba y el viento suave de abajo traen desde la selva Lacandona, donde el primero de enero de 1994 y con las armas en la mano 
los indios choles, celtales, zociles y  tojolabales entre otros, decidieron  enfrentar a la muerte pero con una esperanza de vida.

   No es una acción suicida, es profunda y razonada, que nace de la gran sabiduría indígena y de la inteligente y decidida acción de los compañeros de la vanguardia del comité clandestino revolucionario indígena del E.Z.L.N.

   Es un grito que nace desde la profundidad de 500 años de explotación, torturas, marginación, secuestro y asesinato que los nadinos y racistas regímenes Priístas, en complicidad con los caciques locales, han descargado en contra de los indios chiapanecos. 

“No nos quedó otro camino”, más claro. No se necesita ser muy inteligente para entenderlo. “No nos quedó otro camino”, ya se habían agotado todas las formas pacificas de lucha: marchas, huelgas de hambre, toma de alcaldías y carreteras, denuncias en todos los foros nacionales e internacionales... Nadie los escuchaba, nadie.

   “No nos quedó otro camino”. Y la bala que salió disparada desde la selva Lacandona traspasó los oídos del burgués y el oligarca. Les quitó el sueño a los finqueros, caciques y ganaderos chiapanecos, e hizo perder el apetito a los señores de horca y cuchillo. Y sacudió la conciencia de banqueros y empresarios, industriales y comerciantes, políticos de centro derecha e izquierda.

   La bala salvadora dio la vuelta al mundo y se quedo suspendida como una gran interrogación en la arrogante y soberbia sinrazón del PRIgobierno. Y, por fin, se dieron cuenta de que los indios existen, son reales y que son capaces de organizar y dirigir una guerra antes que morirse de hambre o de vergüenza.

Gaudeix
De cada moment.
Atrapa
el vent entre els dits
i sent
intensament.
Després
diràs quins temps aquells
sense 
gaudir del present.

Gaudeix
de cada alè,
assaboreix
 la vida a grans glops, 
reprén
la il·lusió del primer cop.
Si no, què?
 

PERSEGUIRÉ ELS MEUS SOMNIS.

Perseguiré els meus somnis
 per corredors de sorra
I buscaré respostes
 en la incandescència

Perseguiré els meus somnis
 fins que no hi haja nits
Pels camins del goig
 demanaré la lluna

Intentaré ser lliure
 de prejudicis
Lliure de vicis
 i d’estultícia
Lliure d’enganys,
lliure de dogmes
Lliure de falses 
necessitats

Perseguiré la vida
 redescobrint la dignitat
Em buscaré
  en els colors del cel
recolliré els fruits tendres
   de la meua fe

Perseguiré els meus somnis
 per carrers d’incomprensió

I lluitaré per ells
contra la rutina espúrea
de la desídia

I esperaré pacient,
encara que no arriben
hauré buscat Itaca.
..

Buscaré
        la bellesa
Demanaré
 utopia
Assoliré
 alegria
 

ALLIBERA’T.

Ara, que les ones ens baten les orelles
Ara, que les ones ens omplen els sentits
I les gavines ens mostren la saviesa
Ara que les ones ens parlen d’altres èpoques
Ara és el moment

Allibera la teua ment
I no tingues por de mirar al sol
Vola 
Pels precipicis de la teua imaginació

Somia amb els ulls oberts

La vida és
sovint extranya:
un joc d’atzar,
una lluna de perfum tropical;
un conglomerat de riures i plors
La vida és un poema:
Quan la comprens 
s’ha acabat
 

RÉQUIEM PER LA HUMANITAT.

Cada dia soc
més misàntropa.
No soc jo,
és la gent.

En quin món vivim?
en què un somriure s’ha de comprar
ètica immoral
estètica de l’opulència
  obscena

Cabreig
intens
permanent?

Cossos sense ànima
nous esclaus
 del capital
¿Aspiracions?
Ser més ric
 que el del costat
Sublimar la repugnància
en una urna absurda
 bruta
  de sang.

El pensament autònom
és pecat?

Cada dia soc
més misàntropa.
No soc jo,
és la gent.
 

TERRA.

La terra
que m’ha parit
gemega.
Els seus crits
desperten
la consciència.

València. T’odie
perquè t’estime.
           ...
Urbs
murs d’asfalt
entre els teus habitants.
Merda salpicant
per finestres d’insolidaritat.

Ciutat
Què t’ha passat?
L’apisonadora
t’ha fagocitat:
Les llums interroguen,
les càmeres empresonen,
els cotxes agredeixen
... i la gent assenteix:
“A mi què se me’n fot?”

Però els balcons no canten,
els sentiments no ballen,
no es veuen les persones
ni es senten els silencis.

La terra
que m’ha parit
gemega.

Els seus crits
desperten
la consciència.

València. T’odie
perquè 
t’estime.
 

DESIG.

Desig
d’una nit
feliç.
De paraules amb sentit
De sentir
la sang
fluïr.

Desig
de no pensar en el matí
veient el sol
eixir.
D’oblidar el que he patit
i atrapar entre els dits
eixa innocència
que ja no tinc.

Desig
infinit
de nits
de desig.

Pregunta a Indymedia.

 Bones,
 hem sabut que a Euskal Herria s'ha obert una web Indymedia basca; hem buscat l'enllaç per Indymedia Barcelona i no l'hem trobat; us animem a que el poseu si ja està la web en funcionament.
   Voldríem també animar-vos a superar aquesta mena d'autoodi que teniu i que us fa posar el nom d'una ciutat (quin centralisme!!!) en comptes de la nació (Països Catalans) com fan tota la resta d'Indymedies que hi ha (us podem afirmar que les hem visitat quasi totes i totes tenen el nom de la seva nació...).
 Teniu autoodi o és simplement pur centralisme?
 Per què els catalans no només vivim a Barcelona, com ja sabeu...

 De moment, res més.

 (ens agradaria que surtís això publicat si pot ser, per incitar al debat...)

 Salutacions cordials.

 Salut.
 http://paisoscatalans.org/succedani

Resposta d'Indymedia.

hola companys/es:

enllaç i reflexió... coses necessàries!

l'enllaç:
- --------
el treball és molt, no sempre podem respondre amb la rapidesa que (ben segur) molta gent espera de nosaltres, per açò no et preocupes, ja el posarem, tenim prou contacte amb la gent d'eh per tal de nofallar quan arribe un 'punt limit' en aquest sentit gràcies per recordar-nos les coses importants, les aportacions com
aquestes permeten que indymedia no s'adorga als llorers... ;)

la reflexió:
- -----------

primerament, em sap greu (parle únicament a nivell personal, com ho sent) que faces la crítica d'una manera tan agressiva, doncs sense coneixer-nos ens acuses de 'centralistes', d'autoodiar-nos'... és una actitud pocconstructiva, m'agradaria pensar que no tindrem cap problema per parlar qualsevol dia amb una cerveseta i temps per davant però bé, centralistes no, localistes

indymedia barcelona es va proposar trencar amb l'esquema estatalista (que no nacionalista, doncs ni frança, ni uk, ni belgica, ni alemanya, ni tantes altres són nacions... o pregunta a bretons, occitant, escocesos, flamencs, etc...) importat dels eua

val a dir que aquest esquema és totalment comprensible allà (als eua, dic) on la cultura en aquest aspecte és molt diferent (ni millor ni pitjor) però aqui quedava massa estatalista, per això vam plantejar referir-nos a l'espai local on i des d'on l'indymedia treballa i cobrir, mentre ningú no s'animara a crear altres indymedies, la informació referida a les zones culrural, social o econòmicament rel.lacionades.

més encara, tampoc no crec que des de barcelona poguem tindre 'legitimitat' per informar de tot el que passa a les illes (per posar  un exemple) quan el nostre vincle és tan poc (i no per falta d'interès)... potser cal que els companys/es illencs s'apunten a col.laborar o a crear el seu propi mitjà

i bé, crec que això és tot el que jo puc dir, un valencià que col.labora en indymedia barcelona i que si poguera (cada persona té les seues  raons) estaria al front d'indymedia alacant ;) una forta abraçada des de barcelona,

topi

PS: com a idea, publiqueu, creeu el debat, que no ho haja de fer ningú per vosaltres! ;)