La globalització, una paraula que està a tot arreu i que a cada indret significa una cosa diversa. Què hauríem d'entendre per globalització? Ara mateix, el significat no és quelcom semblant a «el fenomen d'expansió de l'activitat humana a l'àmbit del globus terraqui». Globalització a seques és globalització neoliberal, quelcom molt més semblant a «expansió del capitalisme salvatge i la vulneració dels drets humans i dels pobles a l'àmbit del globus terraqui». Així és com l'entendrem aquí i, basant-nos en aquesta definició, el moviment anti-globalització seria el moviment que està en contra de la segona, no pas de la primera, definició del terme. Suposa la globalització, per se, la restricció i pèrdua de les llibertats? El capitalisme salvatge, per se, suposa elevar el benefici econòmic per sobre de qualsevol altra consideració, humana o social. Per tal de posar el benefici al capdamunt, cal erosionar els drets i les llibertats costosament adquirides a través de lluites socials i polítiques en els darrers dos segles. Com es materialitza el fet que la globalització impliqui la restricció de les llibertats? Es materialitza de dues maneres diferents en dues àrees geogràfiques diverses.

   Als països occidentals, suposadament, tenim sistemes constitucionals i democràtics que garanteixen un mínim de drets i llibertats. Als països empobrits, aquesta garantia formal no existeix. Per a aquestes àrees, els drets i les llibertats ja fa molt de temps que són inexistents gràcies a l'actuació complementària de l'imperialisme decimonònic i del neoimperialisme nordamericà. Per això, quan ara mateix parlem de «pèrdua de drets i llibertats» ens estem referint al món occidental. En això ens centrarem tot seguit. Els drets i les llibertats que ara «estem perdent» són els proporcionats per la creació progressiva de «l'estat del benestar» d'ençà de la segona Guerra Mundial.

   La pèrdua comença quasi inmediatament després d'haver-los guanyat, durant els «regnats» de la Sra. Tatcher i del Sr. Reagan. Tot i que puguem pensar que els drets i les llibertats són universals i inherents a l'ésser humà, com que aquests requereixen d'una garantia material proporcionada per un sistema juridicolegal i aquest té un caràcter històric i, per tant, mutable i canviant, doncs la seva presència o absència depèn de les forces políticosocials que hi ha al darrere. Així doncs, el sistema de drets i llibertats actual és la confluència de determinades forces socials i canvia a mesura que aquestes el fan canviar. El primer assalt fou als EUA i la Gran Bretanya als anys 80.

   El segon assalt podríem dir que ve parell a la creació de la Unió Europea i del tractat de lliure comerç a Nord-Amèrica durant els 90. Si la primera onada va minar drets civils i socials, la segona onada sembla que ataca drets econòmics i, per tant, també socials. I la tercera onada sembla que arriba en forma de lleis antiterroristes aprofitant l'avinentesa de la carniceria de l'11 de setembre a Nova York, o sigui, que representa la continuació de les onades anteriors i pretén minar els nostres drets civils, socials i econòmics. La globalització -a causa del seu caràcter econòmic- necessita minar els drets econòmics i socials de totes aquelles societats on posa la seva urpa. Però, per què també els drets civils i polítics? Seria imaginable una globalització que respectés aquets drets? Sembla bastant improbable. Una globalització com la que patim no pot deixar cap focus de democràcia i de ciutadania amb suficient poder com per fer-li front. Aquesta ciutadania que començava a utilitzar els drets civils i polítics que encara tenim per denunciar la globalització als països empobrits i a casa nostra (en forma de privatitzacions).

   Aquesta ciutadania que ha començat a organitzar-se i a buscar alternatives al capitalisme. Aquesta ciutadania que representa la democràcia tant com George W. Bush representa el neoimperialisme nordamericà. És per això que els drets civils i polítics no existiren a Praga (tortures generalitzades) ni tampoc a Gènova (Carlo Giuliani assassinat i més tortures a les comissaries); és per això que els manifestants a Barcelona patiren una càrrega policial preparada per la pròpia policia per tal de deslegitimar les múltiples organitzacions i entitats contra la globalització. És per això que als EUA s'ha aprovat en els darrers dies la Patriot Act i, a Gran Bretanya, ja s'està parlant de tornar a implantar l'internament, una mesura policial usada als anys 70 contra el moviment republicà irlandès que consisteix a arrestar i empresonar sense càrrecs ni judici per un temps indeterminat! Potser mesos, potser anys? És per això que ara mateix Israel ha tornat a utilitzar quotidianament la tortura a les persones arrestades i preses, quan la Cort Suprema israeliana l'havia il·legalitzat ara fa dos anys. Totes aquestes mesures són aplicades ara mateix als nous «terroristes».

   I qui són aquests «terroristes»? Potser estem parlant de la CIA (que ja torna a tenir llicència per a matar tal com feu amb Patrice Lumumba o Salvador Allende), l'FBI, Bush i Blair? Potser seria més congruent aplicar-los a ells el terme «terroristes» i internar-los en algun planeta veí, però com afirma Noam Chomsky, el terme «terroristes» no s'aplica a qui ho mereix perquè són «els forts qui controlen els sistemes doctrinals i el seu terror no compta com a terror» (Al-Ahram Weekly, 11/2001). I qui són, doncs, els nous «terroristes»?  A les societats occidentals, ho són tots els moviments socials  i polítics que qüestionen la globalització, que defensen els drets humans i dels pobles. Ho són també totes les persones que no són «nosaltres», que no tenen el mateix color de pell, la mateixa religió judeo-cristiana, la mateixa cultura o els mateixos valors. De manera creixent, ser divers implica ser «terrorista» (ni tan sols terrorista potencial, terrorista a cegues, com s'ha vist als EUA i a la UE amb les detencions indiscriminades de milers de persones «sospitoses» des de l'11 de setembre passat). I per fer front a aquesta nova definició de «terrorista»,la millor part de «nosaltres», apareix la millor cara de la «gran civilització occidental»: els sentiments xenòfobs, racistes, feixistes, irracionals... els sentiments que posen per davant el benestar material i el patrioterisme per sobre de la solidaritat humana.

   Estem vivint un moment crucial en què molta gent comença a pensar que potser no és pas tan dolent perdre una mica de llibertat a canvi de seguretat... Ja ni tan sols és la «por a la llibertat» de que parlava Eric Fromm, això s'assembla més a la prostitució o a la malvenda de la llibertat. I els mitjans de comunicació fomenten aquests sentiments amb «operacions àntrax» i difussió del discurs «venen per nosaltres i ens hem de defensar». Quin tipus de societat és aquella que delega el control del poder fins a tal punt que ja no es pot anomenar democràtica mai més? Quin és el tipus de societat en què, tot i que formalment no s'hagi delegat el control del poder, els parlaments ja no pinten res i els mitjans de comunicació són el megafon del poder? Però globalització també implica guerra. I ja sabem que, en temps de guerra, l'estat d'excepció no garanteix ni migalles als ciutadans. Sembla que globalització i guerra van intrinsecament unides.

   La globalització va començar el seu camí a mitjans dels 60 a Indonèsia, amb el cop d'estat del general Suharto i el repartiment dels recursos naturals de l'estat entre totes les multinacionals del moment, decidit a una conferència a Ginebra. Va començar a caminar sobre el genocidi d'un milió d'habitants d'Indonèsia i ha continuat el seu camí amb les vides de la gent d'Irak, de Colòmbia i dels treballadors i treballadores dels «tallers de suor» d'arreu del món, entre d'altres. I continua amb el «genocidi silenciós» de milions d'afgans ara mateix, mentre llegiu aquest article. I tot en nom dels ciutadans però en benefici de les empreses petrolieres i armamentístiques. Tot justificat en nom nostre.

   La globalització va començar matant i ho continuarà fent. La lògica del benefici econòmic de les grans multinacionals, dels lobbies d'armament i petrolieres és la lògica de la destrucció i del caos humà i terraqui. Així doncs, si la globalització és capitalisme salvatge, pobresa, guerra, pèrdua de drets i llibertats, destrucció del medi, imperialisme cultural i propagandització de la informació, què és estar contra la globalització? Un munt de coses: des de les campanyes de Salvem el Botànic, Cabanyal, l'Horta o la Punta, les mobilitzacions contra la guerra o contra la LOU, fins la defensa dels drets de les persones (amb papers o sense). Ara mateix potser són campanyes aillades, però la seva significació real per a tots i totes nosaltres s'enten molt millor si les enmarquem en aquest quadre global. I potser utilitzant les lluites locals i el marc global, podrem construir alternatives a aquesta barbàrie i, en el procés, esdevenir pobles i persones més humanes i més lliures.

   Com afirma el reporter John Pilger, ara mateix tenim «capitalisme per als pobres i socialisme per als rics». Potser caldria invertir la balança?

   El centre social El Palomar (c/Gran de Sant Andreu 1) va iniciar el seu funcionament la primavera de l'any 1997. Enmig de continues peticions de local per part dels col·lectius que formaven part de l'assemblea del que seria el futur Palomar, i de les reiterades negatives per part del districte de Sant Andreu, es va decidir agafar l'iniciativa de rehabilitar un edifici de l'ajuntament abandonat des de feia molts anys i que reunia les condicions per poder-s'hi establir un local on tinguessin cabuda activitats que no s'encaixen dins del model institucional de cultura i reivindicacions.

   La vida del centre social ha estat continua durant aquests 5 anys, amb activitats que van des dels petits tallers de guitarra i teatre, l'assaig de grups de música, de diables i xanquers, les representacions, actuacions i performances, les xerrades al voltant de temàtiques socials i reivindicatives (feminisme, ecologia, immigració, etc...), la celebració de concerts de gran i petit format, etc...  També és remarcable la celebració anual de les Festes Majors Alternatives en el marc de les festes de Sant Andreu, a inicis de cada mes de desembre, amb gran afluència i participació de la gent de Sant Andreu.

   El regidor del districte, Ferran Julian, va voler estroncar aquesta trajectòria d'un espai independent de les institucions i ara fa 2 anys va iniciar un procés judicial per tal de desallotjar l'edifici. Ara ha arribat a la seva culminació, i el proper 7 de gener volen fer-ho per la força. 

   La justificació del regidor és purament urbanística, segons diu, ja que segons ell, l'eixamplament del carrer Rovira i Virgili obliga a enderrocar l'edifici, tot assegurant que és un bé públic de més valua la millora de l'asfalt en 15 metres de trajecte viari, que el projecte cultural obert a centenars de persones que ha demostrat de llarg la viabilitat d'un centre social com El Palomar a Sant Andreu.

   Darrera del projecte, però, s'hi amagen interessos que no han estat tan difosos pel districte. Amb la suposada millora del vial, el que a la pràctiva s'aconsegueix és la implantació de dos carrils de zona blava al carrer Rovira i Virgili, dificultant així l'estacionament de vehicles de la gent que viu a les immediacions. I el factor principal, sens dubte és el sucós projecte immobiliari que s'amaga darrera l'excusa del vial: un edifici construït per una empresa privada al damunt d'uns terrenys públics, i que vendrà els seus pisos a 40 milions de pessetes, difucultant així, encara més, les possibilitats dels i les joves de Sant Andreu, de poder independitzar-se accedint a un dret bàsic com és la vivenda.

-ÍNDEX.
-ALTRES TEXTOS.

   El procés de substitució lingüística del català per l’espanyol té, a València (i una mica per tot arreu), una singularitat amarga (per dir-ho amb paraules de Joan Fuster): la dialectalització i l’empobriment del valencià, fins al punt de fer-ne una variant castellanitzada en lèxic, sintaxi i fonètica.
   Per tal de donar carta de naturalesa i cobertura formal a aquesta maniobra s’ha creat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, des de la qual faran bo tot el que tendesca a foragitar les formes comunes al català general i substituir-les per les pròximes o iguals a l’espanyol. Així, per exemple, refusen els mots “esmentar” o “desenvolupar”, que són d’ús en el català general, i fan servir “mencionar” o “desenrotllar”, que sonen a espanyol. O fan bó el barbarisme “gasto” per evitar el genuí “despesa”. Per aquest camí, aviat caldrà una altra definició acadèmica de “valenciano”, com ara: “catalán castellanizado” o “dialecto castellano de raíz catalana”. Potser encara seran, aquestes, unes definicions massa catalanistes...
   Els autòctons que col·laboren amb els hispanoparlants imperials en aquest afer no tenen vergonya. Com es pot pactar res favorable a la recuperació i dignificació de la nostra llengua amb els qui volen, ras i curt, la seua desaparició? Com pot pactar res sobre la llibertat l’esclau amb el senyor? Com poden pactar res sobre el menjar les ovelles amb el llop? Un amic versaire m’ha passat uns versos a l’estil de Jaume Roig (que tampoc no són de Roig), on descriu irònicament l’actitud submisa i venal de les ovelles catalanoparlants que pacten amb el llop espanyol:

Elles amb elles
ramat d’ovelles,
del president
llop prepotent
llepen la mà
que els satisfà
i els fa el cul gros.
Troben repòs
en la cadira,
toquen la lira,
calfen els ous,
cobren bons sous,
deixant-se fer
pel seu darrer:
i pel davant,
llepant, llepant,
perden la llengua,
amb minva i “mengua”
del clar llenguatge
d’antic llinatge
que és català.
Quin fer la mà
tal acadèmia!
Quina epidèmia
d’ovelles dòcils!
Quin tall de fòssils
i d’arribistes!
Quines artistes
i quin can can!
Venen i van
tots a l’ensems
rere el consens
del “money, money”,
sant matrimoni
que a tots els casa.
Tabula ras
n’haurem de fer
d’aquest femer.
I del senyor,
predicador
de butles falses,
en farem salses
ben capolat,
i escalivat,
en un solsit,
cap a Madrid
l’enviarem,
sense l’harem
que tant l’alegra;
blanca ni negra
tindrà a l’abast
per fer-ne el tast.
Que ja n’hi ha prou
de fotre’s l’ou.

   Tornem-hi, al fil: Com podem pactar el respecte a la nostra nació (i el reconeixement del seu dret a l’autodeterminació) amb els espanyols que la volen ocupada i destruïda? Des de fa més de cinc cents anys, amb la Inquisició i l’expulsió del jueus, fins al “nacionalcatolicismo” d’ahir i d’avui, passant per l’expulsió dels moriscos, el projecte de l’estat i de l’església espanyols ha estat la uniformació forçada, en llengua, condició nacional i creences, de la gent que habitava els territoris sota llur dominació.
   Contra moros, jueus i catalans, heus ací la croada del racisme espanyol. I encara hi són: davant de la imparable (i, d’altra banda, justa i necessària) allau demogràfica d’immigrants del tercer món, a la recerca de pa i feina, el govern espanyol i la jerarquia catòlica han decidit que la immigració que els convé és la provinent de les antigues colònies d’Amèrica, perquè els fills de llurs “conquistadores y misioneros” són, com diuen ells, “de nuestra lengua y de nuestra religión”. Per això, la immigració conflictivitzada i expulsable és l’africana, mentre que la bondadosa i promocionable és l’equatoriana. Cada dia se’n veuen menys dels primers i més dels segons, pels nostres carrers, i això no és natural. Cada dia ens fan veure pasteres de pobra gent africana que intenta arribar (i, sovint, no hi arriba) a les costes andaluses, però mai no ens mostren els grans avions que aboquen allaus d’hispanoparlants americans a l’aeroport de Barajas.
   Els catalanoparlants hauríem de saber, d’una vegada per totes, que nosaltres no entrem en el projecte nacional espanyol, si no és com a objectiu a abatre, mitjançant una política genocida de substitució poblacional i lingüística. L’estat espanyol en sap molt, de neteja ètnica, que ja porta molts segles practicant-la. Amb ells no hi ha entesa possible. Sota ells, estem condemnats a l’extinció com a poble diferenciat. I els nostres que pacten amb ells només en trauran la paga pel servei prestat.

- La civilització occidental cristiana mata en nom de la democràcia i Déu.

   Una vegada més la civilització occidental cristiana se salta a la torera el seu 5é manament ("No mataràs") i comença a massacrar a qui ella consideri convenient. Maten civils arreu del planeta en nom de "Déu" i de la "Democràcia", quan no del "Bé", del "progrés" o de la "legítima defensa". 
   La OTAN, a la qual pertany l'Estat espanyol, està ara mateix assassinant població civil a l'Afganistan, com ja ho ha fet abans a l'Iraq, al Sudan, a Iugoslàvia... D'aquest assassinat en diuen "danys col·laterals" (us imagineu a l'ETA o al IRA parlant de danys col·laterals?  -i tothom acceptant-ho tant feliçment...-).
   Si la mort de població civil dels EEUU fou un crim rebutjable, la mort de civils afganesos també ha de ser un crim rebutjable. Per aquests també hauria d'haver minuts de silenci davant de les institucions oficials. O no són persones humanes? Ja sabem, però, que cap "responsable" farà ni convocarà minuts de silenci per aquestes persones. Hi ha persones de primera i persones de segona. Hi ha "civilitzats" i "subdesenvolupats".
   Proposem que els "Deu manaments" siguin declarats símbol de la hipocresia humana. 
   Després veiem a tots els responsables fent misses i parlant-nos que "amb la violència no s'arriba enlloc" quan els qui l'usen són organitzacions populars i nacionals com l'IRA, l'ETA o el GRAPO...
   I així anem...

- Atac als EEUU.

   Des de qualsevol punt de vista l'atac contra els EEUU s'ha de considerar un acte absolutament criminal, perquè la població civil no pot ser mai objectiu militar. Això només ho fan fanàtics com els nazis o religiosos integristes com la Santa Inquissició, els colonitzadors europeus de l'època moderna o alguns musulmans extremistes.
   D'altra banda no s'ha d'oblidar la implicació directa dels EEUU en grans atrocitats com les bombes atòmiques tirades sobre població civil japonesa, la impossició de dictadures a tota Sudamèrica (i la conseqüent desaparició i eliminació de milers de persones), l'ensenyament de tàctiques militars i de tortura per a països i criminals aliats (Casa de les Amèriques...), els bloquejos econòmics a Cuba, a l'Iraq... (i la conseqüent pobresa i mortalitat provocada), els bombardejos esporàdics i mortals sobre Sudan, Afganistan..., la pena de mort aplicada sobre minories étniques als EEUU, la persecució i aniquilació de moviments socials, i tantes altres atrocitats provocades en nom del progrés, la democràcia i el capitalisme.
   Per no dir que els talibans als quals ara volen atacar, van ser ajudats pels propis EEUU per lluitar contra els soviètics. Igual que va succeir amb Saddam Hussein en la guerra contra l'Iran, sembla que fins i tot els seus aliats acaben per odiar els nord-americans.

   L'actual "democràcia" continua devaluant-se. El diari El Mundo ha censurat un article de Javier Ortiz (del qual aquí hem publicat algun article seu -veure secció d'Altres textos- que tractava sobre el banquer Emilio Botín (BSCH). L'articulista es feia ressò del llibre "El poder", de Josep Manuel Novoa, que analitza l'enriquiment d'aquest personatge i el control que té sobre els  mitjans de comunicació de l'Estat espanyol -com s'ha demostrat-. (podeu llegir més a El triangle nº 543)
   Igualment el divendres 27 el diari Avui va publicar l'article  El referèndum és una forma de diàleg , escrit per mossèn Dalmau, que va ser publicat al setmanari El triangle nº 540, perquè l'Avui l'havia censurat per "excessiu". Sembla que la denúncia pública del setmanari ha fet que el diari regionalista s'ho repensés.
   Aquesta és la web de Javier Ortiz:  http://www.mundofree.com/javier_ortiz/

-La veritat sobre l'assassinat del jove italià a Gènova.

   Podeu llegir aquí el que la premsa no ha publicat i la successió dels fets, amb fotos incloses, de l'assassinat del jove italià a Gènova: http://www.lahaine.f2s.com/Internacional/secgenova.htm

-ÍNDEX.
-ALTRES TEXTOS.