Agafes un nen petitet i dones les gràcies a Déu perquè és tant bonic. Després el bateges tot i que plori perquè l'aigua està freda. Els següents anys, fins que sigui adolescent, el vas portant a missa periòdicament, cada setmana o cada mes; el portes a un col·legi en què es faci classe de religió, li vas dient de tant en tant que si no es porta bé no anirà al cel... El portes a catequesi perquè es prepari per la comunió. 

    Fa la comunió incentivat pels regals que es donen, o simplement perquè s'ha de fer. Continues portant-lo a missa, i aconsellant-li que tingui fe i resi a Déu abans d'anar a dormir. Continues aconsellant-li que faci classes de religió, o potser ara ja fins i tot la tria per si sol. 

    Al cap d'uns anys has aconseguit fabricar un autèntic creient en Déu. Aquesta creença formada per uns vint anys de continua referència a un creador i d'assistència a missa i classes de religió, la continuarà tenint per tota la vida si el individu en qüestió no ha estat capaç de desenvolupar un mínim d'esperit crític o d'anàlisi objectiva de la realitat. 

   Gràcies a tu i a elements fabricats com aquest individu, una sèrie, milers, de persones viuen a costa dels fidels i dels impostos que l'Estat dóna a l'Església. Igualment, es perpetua la creença de fe, sense cap mena de prova o dada real, per davant de la raó analítica i empírica. 

   És, aquesta, una explicació que pot valer per tots els sistemes religiosos d'arreu. Agafen nens des de petits i els inculquen creences a mesura que creixen fins que les han assimilat tant que no són ja capaços de desprendre's i pensar per si mateixos, o basant-se en proves empíriques. Ja siguin cristians, musulmans, jueus, tibetans o creients en Ra i Osiris... 

   Pots veure persones, de 40 anys, suposadament madures, parlant amb pedres, a l'aire, amb figures de guix i fang com si tinguessin 3 anyets... i d'això es tracta, que tinguin l'edat mental d'un nen petit. Són més fàcils de manar, de governar... 

   I així anem... 

   El dia 20 de novembre el primer ministre britànic, Tony Blair, i el president espanyol, José Maria Aznar, es
reuniran a Barcelona per parlar de Gibraltar. El tema s’arrossega des de fa uns 300 anys, i figura en el mateix
tractat, el d’Utrecht, que va decidir la sort castellana per als catalans.
 

Café espanyol per a Gibraltar

   El Govern espanyol està convençut que per fi podrà servir el seu famós cafè autonòmic a Gibraltar, ni que sigui una gota, descafeïnat, i tallat amb llet descremada. L’estira-i-arronsa per una roca de 6,5 km2, fa més de 300
anys que dura (vegeu EL TEMPS, núm. 737), però mai com fins ara el Govern britànic no havia mostrat cap interès a donar per solucionat el tema. El diari britànic The Guardian va anunciar fa unes setmanes que els
executius britànic i espanyol estaven preparant un acord per resoldre aquesta qüestió d’una vegada per totes, i
que una de les etapes del procés es faria el dia 20 de novembre a Barcelona.

   Els primers, i únics, que van alçar el crit al cel van ser els ciutadans mateixos de Gibraltar, que volen continuar sent britànics, o, per defecte, gibraltarenys autodeterminats dins la Commonwealth, que per alguna cosa van aprovar la Constitució del Penyal, el 1969. De fet, davant les insinuacions britàniques i la pressió espanyola, cada cop són més a l’istme els que reclamen un futur propi, pel qual haurien de reformar la Constitució per deixar de ser colònia. El cas de Gibraltar, però, no només encén els seus habitants i els espanyols. Des de Catalunya
més d’una vegada s’ha vist aquest conflicte com una oportunitat per reivindicar un retorn a l’estatus d’abans de 1714. El punt de partida és que tant la cessió a perpetuïtat del Penyal a Gran Bretanya com el del Principat a la corona d’Espanya són recollits, entre molts altres pactes de corones europees, en el Tractat d’Utrecht, signat el 13 d’agost de 1713. El Govern espanyol voldria poder anul·lar el Tractat, però només pel que fa a l’article 10, el que fa referència a Gibraltar. Una modificació com aquesta, però, obre la caixa dels trons, com va explicar l’any
1977 el Consell Nacional Català (CNC), institució creada per Josep Maria Batista i Roca, amb carta adreçada a l’aleshores president dels EUA, Jimmy Carter, que en feu el corresponent justificant de recepció. 

   En l’opuscle titulat Plantejament Històrico-Jurídic entorn del Tractat d’Utrecht, editat l’1 de gener de 1977, el secretari de relacions exteriors de l’entitat, Joan Lucas i Masjoan escriu que “en matèria de dret internacional la tesi de denúncia del Tractat d’Utrecht, acceptada pels organismes internacionals (ONU i el seu comitè de Descolonització) pot ésser aplicada, amb la mateixa validesa jurídica, pels catalans per exigir a l’estat espanyol la restitució de la constitució i llibertats nacionals brutalment abolides pel primer rei Borbó Felip V durant la Guerra
de Successió, ja que l’annexió de Catalunya a l’estat espanyol fou consumada per l’article 13 de l’esmentat tractat”. Segons Lucas tots els tractats porten implícita la clàusula rebus sic stantibus, que és l’única que permet revisar un tractat quan les circumstàncies en què es va signar han canviat. D’això Lucas ja va deduir el 1977 que si les circumstàncies han canviat per a Gibraltar, també ho han fet per a Catalunya.

   L’historiador Agustí Alcoberro descarta, però, que un canvi a Gibraltar beneficiés els anhels dels
independentistes catalans, “més aviat afectarà a la sobirania sobre Ceuta i Melilla”. Alcoberro també recorda que “a diferència dels bascos, el nacionalisme català no s’ha basat en la reclamació d’un estatus com el previ a 1714”, sinó que s’ha basat en l’Estatut del 1932. Si s’hagués recorregut a l’argument històric, explica Alcoberro, “potser les coses haguessin anat d’una altra manera”.

   De moment, però, el procés no avança ni per a Gibraltar. El dia 20 es reprèn l’anomenat Procés de Brussel·les entre Espanya i Gran Bretanya, i el primer ministre de Gibraltar, Peter Caruana, ja ha dit que si no té dret de veto no en vol ni sentir a parlar. Una actitud que reflecteix l’opinió majoritària entre els prop de 30.000 habitants del Penyal. Per això entre els gibraltarenys ha caigut com un gerro d’aigua freda que fa uns dies el ministre britànic per Europa, Peter Hain, insinués que es podrien separar els conceptes de sobirania i ciutadania, i que, per tant, Gibraltar podria ser espanyol sense que els seus ciutadans deixessin de ser britànics. Un cafè espanyol ad hoc que pocs gibraltarenys volen tastar, però que potser alguns catalans serien gustosos de servir. 

      Ahora que está de moda discutir sobre la clonación de células y la posibilidad de su  para la reproducción humana, tengo la impresión de que asistimos, otra vez, a un falso debate. Porque, ¿qué se clonaría? ¿El aspecto físico de las personas? ¿La capacidad intelectual? ¿La formación y el conocimiento del clonado? ¿La ideología?

      Leo la prensa cada día y la sensación de que el debate abierto es más falso que un duro sevillano me embarga. La clonación, en los términos apuntados, ya es una realidad. Hay que ser ciego para no darse cuenta.

      Si se trata de clonar el aspecto físico, comparen ustedes ese bigotito recortado como un sello. El flequillo engrasado y la mirada endurecida por el mesianismo. Clónico, sin duda.

      Si se tratara de clonar el carácter, el estilo de la gente, la observación adquiere carácter . La irascibilidad de los jerarcas fascistas conllevaba siempre la venganza, con  que la cuenta de un fracaso se saldaba con una barbaridad, así fuera a costa del ridículo más espantoso. Observen que a la chirigota europea cuando el Gobierno español quiso sumar partidos políticos legales a la lista de organizaciones terroristas, le sigue la pataleta de negar las subvenciones legales a ese mismo partido que, de forma legal,  concurre a las elecciones y obtiene votos legales. Clonan el comportamiento de aquellos que, ante el naufragio de su monarquía en las urnas, rompieron la legalidad republicana para imponerse de nuevo.

      Quizá sea la formación, el conocimiento adquirido lo que se pretende clonar en esta nueva fase del desarrollo científico. Y también ahí ha habido precursores.

      Ayer mismo se supo que el juez Garzón negó la libertad a once miembros de Gestoras y Senideak por razones tan claras como su responsabilidad en el atentado que costó la vida al magistrado Lidón. El hecho de que los once vascos estuvieran en prisión cuando se produjo el atentado es del todo irrelevante en la doctrina que maneja el magistrado Garzón. Será por eso que cabe sospechar en una clonación de tipo intelectual o doctrinal de aquellos otros jueces que condenaban por rebelión militar o auxilio a la rebelión a los milicianos y gudaris que defendieron la legalidad frente a los militares que la hicieron cisco. Que la realidad no te estropee una sentencia, pensaban aquellos. Tal podría pensarse ahora. Todo el mundo discutiendo y resulta que los clones los tenemos enfrente. 

   ¿Dónde estas, amiga? Desaparecida y sin migas de pan que hayas dejado para que se te pueda seguir el rastro. En tu vida cotidiana todo el mundo te añora, en internet se han bloqueado las centralitas de mensajes preguntando por ti, en la comisaría más cercana hay cola para denunciar tu desaparición y en la oficina de objetos perdidos se te ha considerado la "cosa mas perdida" del mes. Ya lo decía la vecina del cuarto que eras una perdida... pero nunca pudimos a imaginar que hasta tal extremo. Así que me veo obligado a convertirme en inventor para crear artilugios extraños que recuperen todo lo que se ha perdido.
   Mi primer invento sería en recolector de personas perdidas que iría localizando a cada persona que no encuentra a las demás porque no se encuentra a sí misma y la aprovisionaría con una brújula sentimental y un mapa de la comprensión de la vida. Junto a ese kit de supervivencia psicológica se le facilitaría el número de móvil de la persona idónea para compartir su vida.
   Pero como las vidas de las personas, en general, no son lo que deberían habría que dedicar algunos inventos a mejorarlas. Con este fin inventaría el reciclador de tiempo perdido con él se recuperarían todos los pestañeos del mundo de todas las personas de la historia. Todos esos milisegundos desperdiciados se juntarían en un condensador que hay en el interior del reciclador de tiempo y se transformarían en una eternidad (no en una de las grandes, como la muerte, más bien en una pequeña eternidad, como el amor).
   Entonces, con todo este tiempo recuperado se podrían enmendar los errores del pasado, cometer nuevos errores y vivir todo lo que todavía no habías vivido. Luego, para que todo pueda ir mejor, tendré que inventar un amplificador de pensamientos callados.
   Gracias a él la gente desconocida se iría conociendo y las palabras que nunca se han dicho se irían balanceando de persona en persona hasta que toda esa comunicación sincera que se lleva en Top-secret guardada en la caja fuerte redonda de nuestro cráneo se esparciera entre todas las gentes del mundo para acercarlas a un mismo lugar: la cercanía.
   Pero como la sinceridad, a veces, también provoca algún que otro malentendido también me vería obligado a inventar el ablandador de balas perdidas. Un artefacto hecho de algodón, gomaespuma, plumas de ave nocturna y caricias de amante que al entrar en contacto con alguna bala perdida, disparada a ciegas por inercia y dolor, haría que la bala se fuera fundiendo hasta que se volviera mantequilla derretida. El único defecto colateral imprevisto de este sistema apaciguador de odios entre las personas seria esas insufribles manchas de mantequilla que tanto cuestan de lavar.
   De todas formas, para compensar al ser humano de toda esta perdición en la que se ha visto inmerso desde siempre sería imprescindible crear un reconstitucionador de amores perdidos. Gracias a él se podría recuperar ese corazón de niño que se rompió en él primer desamor y que por mucho que lo hayas vuelto a unir con pegamento o con saliva sólo puede llegar a ser un corazón pegado. Con todo ese amor renovado para compartir se podría sentir sin tapujos y cada persona podría empezar de nuevo en cada una de sus relaciones humanas. Si este invento funcionara como es debido ya no tendría que tomarme la molestia de inventar el emulcionador de besos que faltan.
   Pues, así, gracias a estos pequeños inventos se recuperarían muchas de las cosas que se pierden y el mundo sería un lugar perfecto lleno de comunicación y amor. Todo funcionaría de una forma mucho más armónica aprovechando cada vida al máximo, aunque, tal vez, todavía quedaría por inventar el descodificador de llamadas perdidas para poder saber gratis qué quería decirte la persona que tanto te encuentra, que tanto te ama, que tanto te dice, que tanto te besa cuando te ha llamado al móvil esta mañana.

Els deures essencials del periodista en la recerca, la redacció i el comentari dels esdeveniments són: 

               1. Respectar la veritat, siguin quines siguin les conseqüències que això pugui comportar-li,
               donat el dret que té el públic de conèixer la veritat. 
               2. Defensar la llibertat d’informació, de comentari i crítica
               [...]
               6. Rectificar tota informació publicada que es reveli inexacta. 

                                                 Declaració de Drets i Deures dels Periodistes de la Unió Europea (1971) 
 

   Ho sabíem que passaria, però no pensem defallir. Quan vam anar a calcular la manifestació
convocada per rebutjar l'atemptat contra Ernest Lluch i vam veure la gent que hi havia, vam comentar
entre nosaltres: “Diran [la/les fonts oficials de torn i els mitjans de comunicació] que hi ha un milió.”
No es tracta pas que siguem endevins, sinó que en aquest camp juguem amb certa experiència i amb
un cert coneixement de la lògica dels mèdia a l’hora d’abordar les manifestacions. Estàvem segurs
que, com ja havíem advertit en l’anterior tramesa, la font oficial (l’Ajuntament de Barcelona, via
Guàrdia Urbana, suposem) inflaria la xifra d’assistents i que, donades les circumstàncies, és a dir,
tenint en compte el motiu de la manifestació, els mèdia l’acceptarien a ulls clucs i l’esbombarien (i fins i
tot l’arrodonirien a l’alça, ja que 900.000 no té les ressonàncies mítiques i simbòliques que pot tenir la
xifra d’un milió). 

     Per determinar l’àrea que ocupava la manifestació i poder calcular el nombre d’assistents, dues
persones del nostre col·lectiu que es trobaven a l’alçada de la capçalera quan la marxa arribava al seu
final van contactar per telèfon mòbil amb altres dues persones per saber on es trobava la cua (alçada
del carrer Rosselló). Ho expliquem perquè es vegi que no és gaire difícil determinar aquesta àrea si se’n
té la voluntat. Després es pot recórrer a comptaquilòmetres, podòmetres o mapes amb escala per tal
de calcular les distàncies. Doncs bé, un cop fet aquest primer pas i tenint en compte l’observació de la
separació dels manifestants (la densitat) i quines parts del Passeig de Gràcia ocupaven, vam poder
concloure que: 

       a) Hi havia un quilòmetre del Passeig de Gràcia  ple de banda a banda (54 m), és dir,
     54.000 metres quadrats, dels quals s'han de restar un 5% d'àrea no útil (arbres, parades,
     quioscos, terrasses, tanques, etc.). Per tant, l'àrea ocupada útil són 51.300 metres
     quadrats. [Cal tenir en compte que hem homogeneïtzat aquest tram a l’alça, perquè hi
     havia zones en què per les voreres del Passeig de Gràcia i fins i tot pels carrils laterals s’hi
     podia caminar arrossegant una bicicleta sense gaires problemes. Volem dir que en aquestes
     zones la densitat era molt inferior a la que establirem a l’apartat d). Algunes imatges de
     televisió corroboren el que acabem de dir.] 

       b) Hi havia un tram de 180 metres de longitud amb el carril central ple (16 m), és a dir,
     2.880 metres quadrats útils. [Cal recordar que el Passeig de Gràcia fa 1.250 m. de llarg.] 

       c) L'àrea total ocupada útil és de 54.180 metres quadrats. 

       d) Com que la manifestació era dinàmica (la gran majoria de la gent estava en moviment) i
     la gent anava molt compactada, considerem que la densitat era de dues persones per
     metre quadrat. Això fa que el nombre total de manifestants fou de 108.360. (1) 

     Els qui dubten (la majoria, ja ho sabem) dels nostres criteris i xifres i, en canvi, accepten sense
vacil·lar les xifres oficials, abans de res haurien de poder contestar les preguntes següents: 
 

      a)      És possible encabir 16’6 persones en un metre quadrat? Si més no, aquesta és la
        densitat que cal deduir de la xifra oferta per l’Ajuntament i els mèdia que no l’inflen (si ho
        calculéssim per un milió, n’obtindríem 18’5). 

      b)      Algú sap el mètode que fa servir la Guàrdia Urbana per calcular el nombre d’assistents a
        una manifestació? Ho preguntem perquè és un misteri que encara no hem pogut
        resoldre i el mínim que se’n pot dir és que incoherent. Si els periodistes fessin el seu
        propi recompte, se n’adonarien de seguida. Per exemple, el 20 de maig de 2000, el dia
        de la manifestació contra la desfilada militar, la Guàrdia Urbana va oferir la xifra de
        12.000 manifestants, mentre que els organitzadors van proporcionar la de 100.000.
        Segons el nostre càlcul (tenint en compte que els manifestants ocupaven tota la Via
        Laietana, és a dir, 1050 m., i que la densitat fou de 1’5 persones per metre quadrat), la
        xifra fou de 17.892 manifestants. La diferència entre la xifra de la Guàrdia Urbana i la
        nostra es deu segurament que aquell organisme devia aplicar una densitat d’una persona
        per metre quadrat, cosa que ens semblaria correcte si ho fes en altres ocasions (per
        exemple, amb la manifestació per rebutjar l’atemptat contra el regidor Ruiz Casado, en
        què els manifestants anaven bastant separats els uns dels altres i, en canvi, segons les
        dues xifres reflectides als mèdia, la Guàrdia Urbana va aplicar una densitat d’onze o
        setze persones per metre quadrat). 

       c)      Com és que s’accepta sense dubtar-ne un “mètode” tan incoherent? Sincerament, fa
        més de quatre dies, des de la Il·lustració com a mínim, que el recurs a l’autoritat com a
        argument està invalidat. 

     Ens agradaria que aquest paper fos llegit amb ànim constructiu, en el sentit que, com hem dit
abans, caldria que els periodistes fessin un recompte propi i no es deixessin guiar per les conveniències
polítiques d’algunes fonts oficials i pretesament neutrals. Estem convençuts que aquest recompte
estaria molt més a prop de la nostra xifra que no pas de la que ofereix la Guàrdia Urbana. No creiem
que enganyar els ciutadans tingui res a veure amb la informació. 
 

              (1) Per un error de picatge, en el comunicat tramès dijous 23 vam oferir una xifra errònia (107.360)
en lloc de la correcta (108.360). 

-ÍNDEX.
-ALTRES TEXTOS.