La històrica militant Hebe de Bonafini qualifica la classe política internacional per la seva hipocresia davant els successos de l'11 de Setembre a Nova York i la seva opció a la guerra. I ho fa a la inauguració de la Universitat Popular de las Madres.

«L'11 de setembre vaig sentir que la sang de molts caiguts era venjada» 

  Parlo en nom de les Mares, que som la veu dels nostres fills. Vam parlar amb la seva boca, vam mirar amb els seus ulls, vam bategar amb el seu cor. Quantes vegades ens van dir quin era el capitalisme, quin era la repressió, qui eren els EE.UU, com es formaven els militars per a torturar. ¿Quantes i quantes vegades ho escoltem?. Per això quan va passar ho de l'atemptat i jo estava a Cuba visitant a la meva filla, vaig sentir alegria. No vaig a ser hipòcrita, no em va doldre gens. No em va doldre gens, perquè sempre dic en els meus discursos, diem les mares, que els nostres fills seran venjats el dia que el poble, algun poble sigui feliç. I crec que en el moment de l'atemptat, un atemptat sense cap declaració de guerra, algú que va declarar la guerra sense portaavions, sense avions, sense míssils, sinó amb el cos, i no és molt fàcil declarar la guerra amb el cos, per això va ser inesperat, perquè tanta tecnologia no li va servir a EE.UU. 

    Jo vaig sentir que havia molts pobles en aquest moment que eren feliços i vaig sentir que la sang de molts en aquest moment era venjada. Encara que parlem en contra de la venjança que vol implementar Bush, aquest és un altre tipus de declaració de guerra. Allí no van morir pobres, no van morir poblacions. No van morir vells, nosaltres vam veure que a Iugoslàvia van bombardejar asils d'ancians, van bombardejar les refineries, van bombardejar els refugis. Vam veure els trossos de persones a Iraq, perquè EE.UU va bombardejar els refugis on estaven els nens. La xifra és gairebé de1.000.000 de nens morts a Iraq pels quals només els queda la terra,la fam i a més la contaminació, l'urani empobrit, que dura anys i anys en anar-se. 

    El vam veure i ho sentim i ho sofrim, i ens dol, per descomptat que ens dol. Però el dia de l'atemptat jo vaig sentir que havia homes i dones molt valentes. Valents, com una muntanya de valents, que es van preparar i donar les seves vides per nosaltres, tal vegada per als nostres néts, ni tan sols per nosaltres. Van declarar la guerra amb els seus cossos, manipulant un avió per estavellar-se i destruir al poder més gran del món. I em vaig posar contenta, per què no. A alguns els semblarà malament. Cadascun avaluarà i pensarà. Jo no vull ser falsa. Vaig brindar pels meus fills, vaig brindar per molts morts, contra el bloqueig, per tot el que se'm venia al cap. Vaig brindar pels valents. Vaig brindar pels homes que van fer una declaració de guerra amb el cos. Una declaració de guerra inesperada per a tots. Però una declaració de guerra per a alguna cosa que EE.UU no pot atacar perquè no sap a qui, ni com, ni on arribar. 

    Afganistan no té ni escoles, està tot destruït, viuen a les muntanyes, ¿què bombardejaran? ¿un home? Ara ha de començar a retrocedir tot aquest poder immens, però estan morts de por. 

    Aquesta por que ens van ficar a nosaltres tot el temps, amb la persecució, amb la desaparició i amb la tortura, ara ho viu el poble nord-americà sencer. Aquest poble que va callar i va aplaudir les guerres. Perquè les guerres van existir perquè el poble nord-americà les va aplaudir. Si el poble les hagués rebutjat, les guerres no haguessin existit. Perquè els bombardejos de la OTAN, els bloquejos i els milions de nens que es moren de fam en aquest món, és culpa d'aquest poder que els homes amb el cos van atacar. I tots ho sabem, i no ho anem a seguir repetint, perquè qui estem aquí gairebé tots sabem què significa EE.UU. Quan parlen de l'imperi, sí volen dominar el món, i gairebé el tenien lligat, però també tot el que es feia allí en aquest lloc, en aquestes dues torres, allí es decidia tots els quals ens anàvem a morir, a quedar sense treball, a massacrar, a bombardejar. Allí es decidia. 

   Però la propaganda és tan brutal, tenen tant en les seves mans, que com deien ells mateixos als nord-americans primer els menteixen els poderosos, els governants menteixen tant! el poble hi creu i després poden fer el que volen amb el que creu el poble, com va passar aquí. Com deia Vinyes: els nostres fills eren terroristes, i molta gent es va quedar callada perquè va pensar que estava bé que calia matar als terroristes, perquè ¿si eren terroristes què anaven a fer? Terrorisme. Aleshores, nosaltres érem les mares dels terroristes. Es va parlar i es va parlar, i molta gent va dir: no, però posen bombes. Sofrim molts anys, ens va costar tota la vida reivindicar als nostres fills com revolucionaris, posar-los el més alt possible, fer-los sentir al poble que van donar i van lliurar les seves vides per a un món millor, perquè nosaltres podem parlar, viure, sostenir-los, defensar-los i seguir lluitant. 

    Això és el que fem en aquesta casa. Per això quan avui Vicente em va portar un poema inèdit del Che, perquè el Che feia poemes, jo vaig decidir que us el llegiria ¿saben per què? Perquè el Che en aquest poema representa, en una persona, perquè a vegades cal parlar de les persones, perquè quan un generalitza cal agafar-se a alguna cosa. El Che li dedica el poema a una dona molt pobra, que seria una d'aquestes dones que segur sommiaria amb això de les torres si és que les coneixia, o tal vegada en aquesta època encara no existien, però havia ja alguna cosa en ella que la faria pensar "per què em va tocar aquesta vida". 

   Passem uns fragments d’aquest capítol del llibre “Raons i tòpics: catalanisme i anticatalanisme”, de Josep-Maria Terricabras. 
   Aquest llibre del filòsof català és altament recomanable per comprendre la política en la que vivim immersos els catalans. Ens explica com es forma l’identitat, el nacionalisme, com es reivindiquen els drets col·lectius, així com també es formen els mites que té cada cultura; al mateix temps fa visibles les hipòcrites postures “no nacionalistas” del nacionalisme espanyol de sempre, moltes vegades amagades sota un fals cosmopolitisme mitjançant el qual pretén continuar imposant-se en les cultures que domina. Un llibre força interessant. Dionís TC.

   Nacionalisme ocult.

   Le nationalisme c’est la guerre.
                                      FRANÇOIS MITERRAND.

   Antes que nacionalista hay que ser demócrata.
                                       JOSÉ MARÍA AZNAR.

   La frase del president francès François Miterrand és tremenda. No solament pel que diu, sinó també per qui la diu. I és que la diu el President d’un estat que al llarg de la història ha practicat un nacionalisme centralista i essencialista, no gens exemplar. Preguntem, si no, als argelians, als corsos o als rossellonesos com els ha tractat, i com els tracta encara, la Nation. Que els ciutadans corsos de Bastia o catalans de Perpinyà, per exemple, encara avui hagin de sentir parlar a l'escola francesa “dels nostres avantpassats els Gals”, ja indica fins a quin nivell pot fer el ridícul el xovinisme francès. Semblant, tanmateix, al ridícul d’aquells manuals d’història d’Espanya que presenten els Reis Catòlics com a iniciadors de la unitat d’Espanya. I és que el nacionalisme rígid que vol ser unificador acaba essent també deformador i falsificador de la realitat.
   Ara bé, si tothom coneix la història de França, com s’explica que Miterrand es volgués desmarcar del nacionalisme -que és allò que ell acceptava i practicava- i que se’n volgués desmarcar, a més, amb un to duríssim i contundent? L’única hipòtesi és aquesta: Miterrand era tan profundament nacionalista, ho era amb tanta naturalitat -sense haver-se’n d’excusar i sense haver-ne de fer gala-, que no donava cap importància al seu nacionalisme, però, en canvi, carregava fort contra els nacionalismes que es veien més perquè encara havien de reivindicar alguna cosa. Així doncs, com que el seu nacionalisme ni el veia, Miterrand considerava que el nacionalisme era dels altres; llavors es podia permetre d’atacar-lo amb total rotunditat, i ho podia fer sense tornar-se vermell.

   (...) Ja sabem, però, que això no li passava només a Miterrand i que no passa només a França. Els estats actuals en són molt de nacionalistes. De fet, les reivindicacions mateixes de nacions com la nostra i el rebuig que aquestes reivindicacions troben en els estats europeus no demostren pas que nosaltres siguem nacionalistes -perquè reivindiquem- i ells no ho siguin -perquè s’hi oposen-, sinó que nosaltres som nacionalistes incomplets -encara reivindiquem- i ells nacionalistes complets -ja reconeguts. Ells poden ser nacionalistes amb naturalitat, sense haver d’ensenyar el carnet.
   Les coses, però, no es volen veure així, i els nacionalismes complets -seguint l’exemple de Miterrand- ens atribueixen tot el nacionalisme a nosaltres. Per això, quan els catalanistes, per exemple, reivindiquem reconeixement nacional, s’acostuma a produir una situació paradoxal: ens acusen, a nosaltres, de ser massa nacionalistes precisament aquells que no han de reivindicar res perquè ja tenen el problema nacional resolt, és a dir, ens acusen de nacionalistes aquells que no han d’anar de nacionalistes per la vida, justament perquè el seu nacionalisme ja és reconegut i no és discutit ni qüestionat per ningú.

   (...) El nacionalisme ocult s’expressa en els textos constitucionals d’un país, perquè és des d’una concepció determinada de la nació que es pensa i es formula la Constitució que es vol.

   (...) Tots els països del món saben que la qüestió nacional no és un afegitó o una cosa secundària, sinó que és la decisió que, des del primer moment, donarà el marc de referència de totes les lleis i de qualsevol decisió posterior. Per això, a l’article primer de totes les constitucions del món, es veu quina nació parla, quina nació s’autodetermina. No és irrellevant, doncs, sinó absolutament definitiu, que la nació que parla des de la constitució sigui la catalana, l’espanyola o l’europea, que sigui l’escocesa o la britànica, perquè llavors queden decidides coses com aquestes: qui són els nacionals que tenen el dret a vot, a qui afecten els drets i els deures que consten a la constitució, o si es reconeixen o no -i com- els diferents grups nacionals que hi puguin haver a l’estat.

   (...) Les qüestions nacionals de sobirania no són, doncs, qüestions teòriques sinó pràctiques. Es necessita un nivell alt de sobirania per fer política mediambiental seriosa, que afectarà qüestions tan sensibles com les centrals nuclears, els espais protegits, l’urbanisme, els abocadors de residus o l’especulació del sòl. També la cultura, la salut, el comerç, la immigració o l’economia d’un país -per esmentar només unes quantes àrees -depenen de manera directament proporcional del grau de sobirania de què disposa el país, és a dir, del grau de control democràtic que els seus habitants poden tenir sobre el seu govern.

   (...) I és que, estrictament parlant, la nació no és allò que la constitució defineix, sinó allò que defineix la constitució. La constitució, de fet, només reflecteix la nació, constituïda prèviament per un gest d’autodeterminació que és l’origen de qualsevol acte posterior de sobirania.
   Ara s’entendrà millor que, un cop els espanyols i els francesos, per exemple, han decidit que les nacions respectives són l’espanyola i la francesa, ja no hagin de parlar mai més de nacionalisme, perquè ja tenen els drets de la nació sòlidament formulats, ja ho tenen, doncs, tot dit. No és estrany que, un cop han fet això sense gairebé ni adonar-se’n, afirmin que ells no són nacionalistes. Segons com, tenen raó: no són nacionalistes en el mateix sentit que els jutges no són autoritaris, senzillament perquè, per llei, ells són autoritat des del començament i no cal parlar-ne més: Segons com, però, espanyols i francesos són radicalment nacionalistes, perquè l’opció nacional que han fet -el nacionalisme- és a l’arrel de totes les seves decisions polítiques.
   En els estats actuals, tot això forma part d’allò que no es discuteix, del seu nacionalisme ocult que és, certament, molt més fort, molt més reals i eficaç que el nacionalisme manifest dels grups nacionals que han de reivindicar allò que els falta. No tenen raó, doncs, els nacionalistes constitucionals quan diuen, mirant cap als altres nacionalismes, que la nació no és important, que el més important és la llibertat i la democràcia, que la nació és un luxe, un afegitó, un de-més-a-més. Just a l’inrevés és veritat: totes les nacions amb poder saben que la nació és la pedra angular del seu edifici de llibertats democràtiques, que la nació és la condició que fa possible totes les altres decisions, perquè només a partir de la nació se sap qui parla i, per tant, qui té la sobirania i quanta sobirania té.
   El nacionalisme ocult és eficaç perquè és intangible i ni es discuteix. No es pot veure, però -perquè no és veritat-, que les constitucions dels estats siguin nacionalment neutres, anacionals. I de vegades sembla que sigui precisament això el que es vulgui fer creure, sobretot quan a Espanya es demana als partits nacionalistes reivindicatius que, abans que res, acceptin la constitució espanyola, perquè en ella ja hi tindran cabuda totes les seves reivindicacions. En aquesta línia s’hauria d’entendre, em sembla, la frase del president espanyol José María Aznar: <Antes que nacionalista hay que ser demócrata>, que també consta a la capçalera d’aquest capítol. Aquesta frase només és acceptable si vol dir que, enfront d’un intent dictatorial, tots posarem com a primer interès la defensa dels principis democràtics. En una situació normal, però, l’expressió no vol dir res, perquè simula una cosa impossible: que es pot ser demòcrata en abstracte i que després ja es veurà si s’és demòcrata o republicà, socialista o liberal, nacionalista o no. Aquesta idea de neutralitat democràtica prèvia a qualsevol altra cosa és una fantasia, una il·lusió. Els ciutadans que són demòcrates només ho poden ser perquè, quan es posen a redactar una constitució democràtica, ja ho fan en exercici de la sobirania nacional. La nació hi és present des del començament i és ella la que pren decisions democràtiques. No és la democràcia la que fa la nació, sinó aquesta que opta, o no, per la democràcia.
   De fet, com que la Constitució espanyola no és plurinacional, s’ha de dir que, per definició, no hi tenen pas cabuda totes les reivindicacions nacionals, sinó només aquelles que siguin compatibles amb la voluntat nacional que parla des de la Constitució. És evident que la majoria dels que viuen a l’estat respectaran, de grat o per la força, la Constitució de l’estat, perquè ella és la norma jurídica bàsica que regula la vida de tots. Ara bé, no es pot demanar, per exemple, als nacionalistes catalans, bascos o gallecs, que considerin la Constitució espanyola -que no és plurinacional- com a cosa pròpia: això equival a demanar-los que renunciïn a les seves conviccions nacionals i que adoptin el punt de vista de la nació espanyola, equival a demanar-los, per dir-ho així, que practiquin el transfuguisme nacional. No es pot fer, certament, una demanda d’aquest tipus en nom precisament de la llibertat el respecte i la democràcia.

   (...) A mi, sempre m’ha resultat sorprenent que es pugui pensar malament d’aquells que demanen poder i llibertat per a la seva nació però que no es pensi malament d’aquells que no els la volen donar. Em temo, però, que, en el fons, escampar dubtes generalitzats sobre el nacionalisme reivindicatiu només té la funció de desacreditar-lo, prescindint del fet que el dubte estigui més o menys justificat. I és que quan, des del poder dels estats o dels mitjans de comunicació, es dubta del tarannà democràtic dels nacionalistes no s’estan només expressant dubtes que realment es tenen, sinó sobretot dubtes perquè es tinguin, dubtes que es vol que es tinguin, dubtes que es volen sembrar, engendrar en els altres, per evitar que algú pugui mirar els nacionalismes reivindicatius amb simpatia o, almenys, amb indiferència.

-ÍNDEX.
-ALTRES TEXTOS.

Finançament.

1) - Augmentar el finançament públic de les universitats fins al 17,5% del PIB.
- No finançar els centres privats amb cabals públics: no homologar-ne els títols impartits i prohibir l’adscripció a centres de titularitat pública.

2) - Donar gratuïtat als estudis mitjançant l’eliminació gradual de les taxes; la gratuïtat del material; beques de transport, habitatge i menjador, i la implantació de les beques-salari.
 - Crear les places necessàries per acollir en primera opció tota la població universitària.
- Eliminar la selectivitat i els numerus clausus.
- Suprimir les penalitzacions per a segones i successives matriculacions.
- Augmentar les beques i revisar-ne els criteris d’assignació, a fi de no deixar cap estudiant fora de la universitat per raons econòmiques.

3) - Transferir a la Generalitat les competències en matèria de plans d’estudi, accés a la universitat i beques.

4) - Crear una llei catalana d’universitats, negociada amb el conjunt de la comunitat educativa.
- Liquidar el deute de la Generalitat amb les universitats.
- Actualitzar el pla plurianual d’inversions i crear un mapa universitari consensuat, el qual tingui en compte les necessitats reals de cada centre.

Qualitat.

- Desmassificació: el nombre de matriculats no pot superar la cabuda de l’aula. Això implicat un augment de grups i de professorat.
- Reduir la ràtio alumne/professor a 15.
- Assegurar la plena integració de persones amb discapacitats.

Plans d’estudi.

- Revisar els Plans d’estudi. Això vol dir normalitzar els diferents ritmes, mantenir horaris de matí i tarda (intensius) i planificar els continguts per garantir un ensenyament integral i humanista.

Democratització.

- Substituir el sistema de representació estamental pel de sufragi directe.
- Establir un sufragi directe actiu i passiu. Tot membre de la comunitat universitària ha de poder accedir als càrrecs de l’equip de govern, actualment reservats al professorat.
- Reformular el paper dels consells socials, perquè connectin realment amb la universitat i la societat. L’han de formar els representants legítims de la vida social.
- Aclarir les competències dels òrgans del govern i els seus representants.

Treballadors/es (Pas i Pdi).

- Reconèixer el dret a la negociació col·lectiva dels i les treballadores.
- Augmentar el salari igual a l’IPC, a més de recuperar el poder adquisitiu perdut.
- Acabar amb la congelació de la plantilla.
- Augmentar la ràtio Pas/Professorat del 0,5 actual a l’1,7 (actual mitjana de l’OCDE).
- Prohibir la contractació mitjançant ETT a la universitat.