L'anomenada democràcia, a l'Estat espanyol, havia de significar la superació del règim franquista i retornar el poder a la societat.Vint-i-tres anys després veiem que l'actual sistema democràtic del Regne d'Espanya és, en sí, una il·lusió. 
   Deixant de banda que l'Estat espanyol es fonamenta en l'ocupació i domini d'altres pobles o cultures com Galiza, Euskal Herria o els Països Catalans, observem com l'element principal de la "Constitución Española" és la figura del monarca. Un rei anomenat pel propi Franco i que després es convertiria en la figura clau, cap d'Estat, del sistema polític espanyol. Davant d'això ja es podria ensumar el que ens vindria a sobre. Molt malament deurien estar les coses perquè els principals partits polítics catalans donessin suport a la "Constitución Española", recomanant el vot favorable. O molt bé deurien preveure que anirien les seves butxaques ("estabilitat" en diuen ells).
   Tots els partits polítics que trobem actualment al parlament accepten aquesta "Constitución", ja sigui en major o menor grau; alguns proposen algunes petites reformes, altres que es desenvolupi també totalment l'Estatut.... Cap d'aquests partits polítics es manifesta clara i nítidament com a independentista. Aquest és un espai que ha quedat, per diferents motius, als Països Catalans, en moviments i partits polítics de caire extraparlamentari. Però no volem parlar ara d'independentisme.
   Més aviat volíem assenyalar com han estat d'incapaços, si han tingut veritablement ganes de solucionar (que ho dubtem), els problemes socials que hi ha hagut al llarg d'aquests vint-i-tres anys.
   En vint-i-tres anys no han tingut temps, ni el PP, ni el PSOE, ni CiU, (ni IC i ERC... en els pobles on governen), d'acabar amb l'atur; tampoc han pogut acabar amb el greu problema de la vivenda: el seu encariment, la manca de vivenda per a joves; tampoc han tingut temps per inserir en pla d'igualtat a les dones dins del mercat laboral; ni per acabar amb les places d'alumnes que han d'estudiar en barracons mentre a les privades els subvencionen amb centenars de milions... En vint-i-tres anys no han aconseguit reduir la població penitenciària, ni disminuir la violència sexista (violacions, domèstica...); tampoc han estat capaços de crear sistemes de control per vigilar les corrupteles de tota mena (Banca Catalana, Filesa, Gescartera... i desenes més). En vint-i-tres anys encara no han acabat amb el "problema" basc. Ni tan sols han acabat, sinó que ha augmentat, la repressió cultural cap als catalans i bascos tant al País Valencià i les Illes Balears com a Navarra. Podríem estendre'ns bastant més.
   El que sí han fet molts durant aquests anys de suposada democràcia ha estat enriquir-se tant il·legalment (hi ha desenes d'exemples: Conde, Barrionuevo, De la Rosa... ), com legalment (estudiem els sous dels diputats, presidents, les comissions..). Han privatitzat el país (fotent a milers de treballadors al carrer...), han acumulat mitjans de comunicació (PRISA, Correo, Grupo Zeta...) homogeneitzant l'opinió (quants programes sindicals, de ONG's, de moviments socials, independentistes... veieu als mitjans de comunicació en aquesta "demo-cràcia?"), han creat lleis de control social (Llei Corcuera, Llei d'Estrangeria, Llei Anti-terrorista, per no parlar de les reformes laborals i les ETT's...), ens han ficat a la OTAN (gràcies al PSOE, gran partit d'esquerres...), han creat un mur de silenci sobre la monarquia, perpetuant-la; sobre les exportacions d'armes... 
   En definitiva, han tingut temps per beneficiar-se mentre desmantellaven els moviments populars que demanaven una veritable democràcia durant els últims anys de franquisme i els primers de la "Transición" (a què?).
   Si en aquests 23 anys no han tingut temps per solucionar aquests afers que esmentàvem (atur, vivenda, educació,  nacions...), res fa pensar que ho vagin a fer en els propers 23.
   Desenganyem-nos, la democràcia hem de crear-la nosaltres mateixos. Ja fa massa temps que dura aquesta mentida. Una monarquia, uns parlamentaris que cobren en un any el que nosaltres en deu, una "Constitución Española" que es basa en l'exèrcit per seguir dominant les diferents cultures, lleis que no fan més que augmentar la població presa, que no resolen l'atur i que precaritzen el treball (amb la complicitat dels sindicats majoritaris), que permeten la tortura en les detencions policials, etc.
 Un primer pas és, doncs, informar-se. Un segon pas actuar. Hem d'aprendre a construir, a mobilitzar-nos, a ajuntar-nos, a denunciar... A no fer-los cas. Quan de temps ens deixarem enganyar? 

   Doncs ja hi som. Hem declarat la guerra a l'incivilitzat món àrab, per què...?
   Qui som nosaltres? Tothom està en guerra realment?
   Hauríem de començar per l'autocrítica: Som realment el tòtem absolut? Representem realment “la civilització”? Som capaços/es de distingir quin règim polític és coherent o quin no? Per què aquest món “civilitzat” es posa a treure o posar governs que siguin del seu gust?
    Igual els/les governants estan frustrats/ades i volen esvair-se de la seva rutina diària, necessiten d'aquestes partidetes d'escacs per distreure's.
   És que només hi ha una forma de viure dignament: hem de portar uns Levis, menjar hamburgueses Mcmerda, tenir estudis universitaris per a borregos del sistema, tenir una tele a cada habitació, i sobretot, tarja de la caixa, sinó no som civilitzats, ja ho deia la meva mare: ”vigila a on et fiques”. No convé afiliar-se a sindicats (a excepció d’UGT i CCOO que van molt bé) ni fer d'altres coses perilloses perquè et podrien fitxar al seu arxiu. S'ha de ser una bona persona demòcrata i si pot ser cristiana, també millor si votes al Pujolet. 
   Ara bé, arribem a una espècie de preguntes incòmodes pel governant: Per què serveix l´exèrcit? Per què fem aquestes guerres? Realment es volen resoldre problemes?
De què o de qui ens ha de defensar aquest exèrcit?
   Aquí ja comencem a sucar el melindro. Repassant el llibre “Ojo con los media” d'en M.Collon retrobem l'escenari de guerres com les de l'Iraq, Iugoslàvia, Panamà, etc.
Veient quina sèrie d'interessos mouen les guerres se'ns fa urgent anar cap a la cultura de la pau en la resolució dels conflictes: és absurd que actualment els estats segueixin destinant grans quantitats de diners tant en armament com en investigació militar; realment qui és l’incivilitzat? 
   Quan contemplem esfereïts com a Gènova la policia és capaç d'assassinar a sang freda en Carlo Giulliani ens adonem que quelcom no rutlla. Parlen, parlen i parlen... Però qui ostenta realment el monopoli de la violència?
   A Europa hi ha una sèrie de conflictes nacionals sense resoldre. El pensament únic, dirigit des del poder, va calant i poc a poc la gent es conforma més amb les coses.
   Doncs prou, ja no pot ser. Hi ha una manera d'enfrontar-nos-hi  directament, trenquem el pensament únic i diguem la nostra, posem en qüestió els valors bàsics de la democràcia fent-los posar vermells amb clars exemples a nivell mundial: intervenció dels EE.UU a Nicaragua, Panamà, Colòmbia (Pla Colòmbia) , Palestina (venent armament sota preu de mercat a Israel, amb aquest armament es maten persones oprimides…), Indonèsia (recolzant una guerra civil), Iraq (milers de civils morts, només eren “danys col·laterals”), etc.
   La societat civil s'ha de declarar insubmissa a aquesta barbàrie i denunciar, per exemple, a l'Estat espanyol per crims contra la humanitat en conflictes com el de Iugoslàvia, Iraq, etc. Mentre no tinguem la garantia de que una querella d'aquesta mena tirés endavant en un jutjat no hi haurà democràcia: Aznar és un terrorista com Putin, Pinochet, Fujimori, etc. El problema és que una classe dirigent s’assegura de posar límits a la llibertat. Tot depèn ,també, què entenguéssim per llibertat, ja se sap per algunes persones és poder accedir 24h a internet, sinó que ho preguntin a molta gent d’Àfrica si per a ells/es significa el mateix. Sort n'hi ha que hi ha gent que dóna color a les nostres vides. 

   Mai ha cregut que el Dret formi part consubstancial de la Justícia. Potser perquè, tal com diu l'adagi popular, els qui fan la llei solen fer la trampa. I aquest advocat penalista, defensor de causes perdudes, d'aquelles que altres professionals miren de reüll per no tacar el seu currículum, coneix en pell pròpia els límits no només del Dret sinó també del que és raonable.

   Tal vegada un dia va mirar per la finestra de la seva utopia i va descobrir que el món és ple a vessar de tramposos de guant blanc, de togues i de romanços. I davant d'aquest espectacle, va preferir el món de la carmanyola, que és, metafòricament almenys, el de la majoria. No està sol en aquest enunciat que qualifica d'empíric, però sí és el més sorollós d'un ofici que, com tants altres, s'ha adormit en el delicat embadaliment del possible. Francesc Arnau és l'esperit rebel de la seva professió. No és una postureta, és un revulsiu. Perquè no vol formar part d'aquesta legió de comparses que han tancat la seva consciència o han anat col·locant els lligalls de la seva memòria als prestatges del pessimisme.
   O sigui, vejam... Es tracta d'un resistent genuí.

- Mals temps per a la lírica...
- Sí, són temps difícils. Però et diré més: els que vindran a mig termini seran encara més terribles.

   L'advocat té sobre la taula temes pendents: denúncies de maltractaments, contenciosos diversos sobre el moviment okupa, recursos i paperassa que cobreixen pràcticament el seu espai. El telèfon no para de sonar. Contesta i diu: "En cinc minuts, truca'm en cinc minuts". No para d'entrar i sortir gent. Li dic:

- No podràs resumir-me en uns minuts el que està passant al món.
- Per suposat que sí. Ha arribat l'hora de la veritat.

- Això sona a apocalíptic.
   (Es posa les seves ulleres gruixudes, s'arregla la barba i respon amb gravetat):
- Hi ha un llibre sobre la guerra del Golf al 1991 que, sense ser profètic, és, com a mínim, premonitori. Es titula "Les mentides d'una guerra" i està escrit per Manolo Vázquez Montalbán. S'hi explica que aquella guerra donaria pas a una altra més greu que, probablement, tindria lloc en un període aproximat de deu anys, com així ha passat. Aquesta guerra és la continuació d'aquella i potser assistim a mig termini a un conflicte generalitzat. Cal observar no només la dinàmica d'aquesta confrontació que alguns jutgen com a inevitable, sinó els símbols guerrers de Bush. La corbata vermella que lluïa quan va començar el bombardeig significa bel·ligerància. És una icona bèl·lica. Bush, l'OTAN i Europa han iniciat una croada contra el món àrab, tants cops ajornada.

- Bin Laden és una excusa?
- Bin Laden no justifica una guerra contra un poble, perquè si tots els pobles que han estat agredits per la política exterior dels EUA es prenguessin la justícia per la seva mà, els Estats Units no existirien. Bush diu que és una operació quirúrgica, però el primer que han fet és bombardejar la població afganesa, a centenars de quilòmetres d'on se suposa que es troba Bin Laden. Estem davant una guerra imperialista, en la qual s'està inculcant a la població occidental la cultura "inevitable" de la confrontació. El resultat sembla obvi: la nostra generació no coneixerà la pau, i, per extensió, se soscavaran les llibertats individuals, perquè la lluita genèrica contra el terrorisme és una fal·làcia per detenir qualsevol sospitós que els vingui de gust. Això és preocupant. Els ciutadans tenen sospites sobre la veracitat de les informacions que arriben. Als bars, a la universitat, als llocs de treball, el que la gent comenta és que els Estats Units no tenen proves contra Bin Laden: han fracassat. Però poc importa perquè la màquina de guerra no s'engreixa ni amb la raó ni amb proves fefaents, sinó amb desitjos de venjança.
   (Li dic que tinc la impressió que tot el món ha acceptat l'inevitable d'aquesta guerra, que falta l'antídot crític que la societat espanyola i la catalana han sabut desenvolupar en altres confrontacions).

- No li sembla?
- Tenen por, perquè el primer sentiment de la població és la impotència, i si m'apures, d'orfandat. Per això, tots els intel·lectuals han callat, perquè ara aquesta guerra va de debò, no és un joc regional, i els intel·lectuals del passat temen represàlies, i els que s'han incorporat estan encara impactats per l'exorcisme mediàtic. Aquesta és la realitat. I no els culpo. Mira, estem davant d'un líder mundial la mediocritat del qual és patètica. Als Estats Units s'ha venut molt una biografia de Bush, "El fill afortunat", en la que es relaten, entre altres coses, els seus acudits sobre els presos que acaba de sentenciar a mort. És simptomàtic que al pasquí distribuït contra Bin Laden es llegeixi "mort o viu" i no a l'inrevés. Estats Units no coneix el sentit de la justícia.

- Tampoc Europa?
- Europa subordina els seus interessos als dels EUA. Aquesta és la globalització i no n'hi ha d'altra. En aquesta bogeria que afecta fins i tot l'estament religiós, no em sorprèn el Full Diocesà distribuït a les esglésies d'Osona, on es justifica el contraatac nord-americà sense contemplar més alternativa que la guerra. Estem davant d'un nou Vietnam, més proper, és clar, perquè aquest conflicte no afectarà només aquella regió d'Àsia, sinó tota la Mediterrània.

   Els Estats Units d’Amèrica són actualment sinònim del capitalisme i l’imperialisme més terrorista, descabellat, impune, inhumà i agressiu que ha existit mai. Com a potència mundial, s’han cuidat únicament de mantenir-se com a amos del món a costa del que sigui. El govern dels EUA és directament responsable d’atrocitats com les d’Hiroshima i Nagasaki, Vietnam, Xile, Palestina, Iraq, Cuba, El Salvador, Kurdistan... o amb altres paraules, estan directament implicats en assassinats de persones de tarannà indiscutiblement llibertari com Víctor Jara o Malcolm X, han finançat a gent com Saddam Hussein o al mateix Bin Laden per a acabar amb el comunisme a l’Afganistan. EUA ha estat darrera de la invasió de Panamà, Haití, l’illa de Granada. L’ex-president Richard Nixon encarregà a la CIA l’assassinat d’en Salvador Allende, la CIA també fou l’encarregada d’assassinar Olaf Palme per a evitar l’acostament del govern suec a l’ex-URSS, i no parlem de l’intent de matar en Fidel Castro l’any 1971. Els Estats Units protegeixen econòmicament i recolzen militarment règims prou totalitaris com el de Colòmbia, Turquia, Kuwait, Israel,... Els EUA és actualment un estat que actua de manera unilateral, actualment està violant la llei internacional a molts indrets del planeta, rebutja obertament les resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i no està limitat per cap convenció internacional. L’única legitimitat que tenen és que a base de jugar brut i aprofitant-se de les guerres que hi ha hagut a Europa durant el segle XX, han aconseguit ser la potència mundial més poderosa del món, i com que són els més poderosos, no existeix cap legislació internacional que limiti la seva política exterior i jutgi les irregularitats i les atrocitats que cometen en altres països del món.

   Amb això, ni molt menys pretenc justificar l’atemptat contra les torres bessones, en les que han mort desenes de milers de civils innocents. Independentment del que ens vulguin fer veure els ianquis i els seus inseparables aliats, els atemptats del passat 11 de Setembre van ser accions de lluita armada protagonitzades per sectors àrabs descontents amb la política exterior dels EUA. El govern dels Estats Units encara no han presentat proves que demostrin que hi ha en Bin Laden darrera d’aquesta acció, però veient el que han tardat en trobar un cap de turc i com volen silenciar la veritat, no tinc cap mena de dubte de què en George Bush i els serveis secrets nordamericans coneixen prou bé qui és l’autor i qui ha de rebre. En Bin Laden és un boig extremista, però en George Bush i el govern nordamericà, d’innocents en són tan poc com aquest element.

   L’invasió d’Afganistan no és més que una excusa tapadora de la qual no ens expliquen la veritat. Afganistan és un dels països més pobres del món, amb una renta per càpita de 40.000 pessetes per any, i el règim que el governa el van pujar els mateixos ianquis. Al contrari del que ens volen fer creure, les intervencions militars dels EUA a territoris de l’Àsia Central responen exclusivament a la necessitat de garantir el subministrament d’energia als països industrialitzats, i això resulta problemàtic quan no hi ha governs afins als interessos del règim nordamericà. Per tant, el problema dels EUA no és el terrorisme internacional, sinó els règims que poden danyar exclusivament els interessos nordamericans. Així ha estat històricament, i així serà. 

   Coneixent, tant els nordamericans com els governs occidentals que els recolzen, el recel que molts ciutadans del mateix món occidental tenim contra els ianquis, intenten guanyar-se la credibilitat a base de sobredimensionar els atacs contra les torres i el Pentàgon, i fer-nos partícips de l’odi contra els àrabs amb l’argument de l’amenaça d’una guerra química o biològica encetada pels promahometans. Si als ianquis ara els alarma l’àntrax, s’obliden dels milions de persones que moren cada any de còlera o malària, els càncers de pell que estan sorgint a causa del danys a la capa d’ozó, l’avenç del SIDA en els països més subdesenvolupats i moltes altres malalties fruit de la desindustrialització, la fam, o la desproporció de gasos que emetem diàriament a l’atmosfera.

   En conclusió, no es tracta d’una guerra entre el Sant Pare Ianqui el Salvador i el malvat musulmà dirigit pel temible Bin Laden. Es tracta d’una guerra bruta entre dos interessos: per una banda els de l’imperi ianqui i per l’altra els de l’imperi musulmà, i guanyarà qui sàpiga jugar més brut i sigui més fort. Però tractant-se sempre d’una batalla entre terroristes, no entre salvadors de ningú.