Què fer? Trencar la tele? Deixar de llegir el periòdic? Això no impedirà que la desinformació continï fent estralls al nostre voltant. Com defensar-se llavors d'aquests mèdia que repeteixen pesadament les mateixes imatges, les mateixes "informacions"?
Volem apuntar aquí algunes propostes concretes dirigides als "consumidors" de mèdia. És possible reformar els mèdia actuals?
O almenys pressionar-los? Es pot jugar un paper actiu en la informació tot i no ser un professional? Hi ha una premsa que escape al sistema dominant?

Un mètode de lectura crítica.

La informació no escapa a les relacions de força que pretén descriure, perquè aquell que llança una informació vol aconseguir un efecte.
I la nostra premsa, lluny de ser independent com afirma ser, està situada econòmicament i políticament al terreny dels rics i els poderosos d'aquest món. Així doncs, quan difon una informació, és lògic preguntar-se: qui parla, a quins interessos serveix?
És més fàcil distanciar-se quan es relligeixen articles de fa trenta o cinquanta anys. Avui en dia ens és més fàcil veure els interessos econòmics inconfesats, el racisme i els prejudicis ideològics implícits en els articles apareguts en els temps de les guerres colonials, de la guerra d'Algèria o la del Vietnam.
Els historiadors han elaborat mètodes de "crítica històrica" que permeten avaluar la fiabilitat dels documents i els testimonis del passat. L'ideal seria llegir un diari actual amb la mateixa mirada, la mateixa visió crítica.
Davant de qualsevol informació, particularment si prové d'un mitjà que es pretén neutre i no compromès, cal plantejar-se cinc qüestions fonamentals: 

     1. Qui origina la informació?
     2. Quin interès té en aquest assumpte?
     3. Quina ideologia influeix en el qui parla?
     4. Ens comunica correctament el punt de vista contrari, i si no ho fa on podem, trobar-lo?
     5. Ens indica quines són les causes profundes del problema? 

Aquí apareix ja un primer problema: amb les presses de la vida quotidiana, llegim un article o mirem un telenotícies una sola vegada, i no sempre mantenint l'atenció que caldria. En la preparació d'aquest llibre hem llegit tots els articles amb atenció, hem mirat una vegada i una altra els telenotícies -a vegades entre diversos-, i només així hem pogut descobrir certes manipulacions que fins i tot a nosaltres ens han sorprès.
Per defensar-se cal temps. Si ens empassem una informació com si fos una pizza, tenim moltes possibilitats de caure en la trampa sense adonar-nos-en. Llegeixi vostè també una vegada i una altra, revisi de tant en tant una informació important que li hagi impressionat. La llista que segueix el podrà ajudar...
 

Com reconèixer els estratagemes de la manipulació?

A través dels exemples analitzats en aquest llibre, el sorprendrà veure com s'utilitzen, una vegada i una altra, els mateixos mètodes. És realment neutre i apolític un mitjà que diu ser-ho? Heus aquí alguns criteris que poden ajudar-lo a comprovar una informació...

Les fonts. Una, o diverses? Són testimonis directes? Són independents o se citen la una a l'altra (en "cascada")? Estan identificades amb precisió ? Són desinteressades ? I fiables? Recorren a fonts-enganyifa, tals com "els observadors" o "de font autoritzada", que sovint només serveixen per ocultar la pròpia opinió del periodista o la de la seva font política?

La precisió. .Què hi ha dels llocs, dates i persones implicades? Es fa una acurada distinció entre fets reals i fets només probables o possibles?

Les contradiccions. Confrontant alguns mèdia tradicionals i comparant la premsa "per a tots els públics" amb la premsa especialitzada (financera, per exemple) descobrim a vegades contradiccions molt importants. Aquestes li donaran una pista per a la seva comprovació. Pregunti als periodistes sobre aquestes contradiccions.

El debat. Se cedeix la paraula als arguments oposats? De quina manera? Quan apareix un dubte, reflecteix realment una opinió diferent o només insisteix en l'argument general de l'autor en qüestió? Si es presenta com un diàleg neutral entre dues tesis diferents, és aquesta neutralitat real o aparent?

La confrontació. Que la premsa ataca una persona, a un moviment, a un país? Cridi'ls a la seu del seu moviment, a l'ambaixada o a una associació d'amistat. Han dit o fet realment el que se'ls ha imputat? Pregunti'ls el seu punt de vista, escolti la seva resposta a les acusacions. Faci's enviar documentació.

Els experts. Provenen tots del mateix bàndol? S'indiquen els seus vincles o interessos? Busqui quins experts "dissidents" han sigut exclosos.

La lògica. Són conseqüents les deduccions, o estan inspirades en "a prioris"? Es passa discretament d'un tema a un altre? Hi ha confusió entre coses sense relació? Insinuacions no provades? S'utilitzen sil·logismes enganyosos?

Les paraules. Precises o vagues? S'empren paraules "recarregades" a fi de neutralitzar la reflexió? Paraules amb una càrrega positiva com "defensa", "moderat", "pragmàtic", "món lliure", "cooperació"... O paraules amb una càrrega negativa: "règim", "terrorista", "extremista"...

Els eufemismes. S'utilitzen termes complaents per minimitzar una acció escandalosa o una responsabilitat? Exemples: "danys col·laterals" en comptes de víctimes, "informadors generals" en comptes de policia política, "reajustes" en comptes d'acomiadaments, "subdesenvolupament" en comptes de parlar d'explotació de les multinacionals...

L'estil. S'usen el condicional o les cometes per posar en dubte una afirmació? Es reserven o no a una sola de les parts? S'accentua l'aspecte sentimental per disminuir la facultat de raonament?

Les xifres. Precises? Verificades? S'il·lustren els aspectes essencials? Comparen les estadístiques coses comparables? Canvia de sentit un determinat gràfic si es modifica la seva presentació, per exemple espaiant d'alguna forma les marques o allargant el dibuix en un sentit o un altre?

La història. Es remunta fins als orígens del fenomen? Es limita la cronologia? Quins aspectes s'exclouen de la comprensió? S'indiquen les causes socials profundes de tals i tals esdeveniment, els interessos de les distintes classes i estrats socials?

Verificar tota la informació sobrepassa, evidentment, les forces d'un individu i fins i tot d'un grup. Però triar un cas concret permetrà jutjar la seriositat o la fiabilitat d'un mèdia. I cal comunicar aquesta útil experiència en el nostre entorn.
Adoptar una actitud de crítica global no implica caure en un revisionisme com el de l'extrema dreta, que nega les cámares de gas.
Tampoc implica descartar els fets que no ens agraden. Tan sols és convenient anar jutjant en cada cas si es donen les condicions per poder formar-se una opinió.
Per a un progressista d'avui en dia, la significació històrica de la guerra portada a terme per EUA a Vietnam és clara. Però no va ser així durant els primers anys, a causa de la presentació manipuladora dels mèdia.
El mateix passa amb nombrosos fets històrics importants: la colonització, els principis de la resistència als anys 40-45, l'última guerra d'Algèria, etc. Aquests precedents inciten a la prudència.
Un bon principi per al mètode de lectura crítica consisteix a ser conscients que és molt difícil saber què ocorre si ens basem en la informació donada pels mèdia dominants.

Reformar la premsa?

Un manual d'autodefensa com aquest no estarà caient en un pessimisme exagerat? És que potser no és possible corregir, reformar la premsa?
Nosaltres pensem que no. Com ja expliquem més amunt, el sistema dels mèdia està imbricat en un sistema econòmic i polític internacional, i funciona com un arma essencial per mantenir el sistema capitalista.
Així que veiem difícil que les multinacionals renunciïn al seu poder sobre la informació.
És cert que s'han proposat solucions als mals de la premsa, però quina seria la seva eficàcia? Alguns parlen de crear una associació de periodistes o un consell nacional de la premsa.
Ja existeixen "jurats d'ètica publicitària", per exemple, que fan que la professió s'autocontroli; en el fons, però, aquest control té una funció molt clara, que és defensar el seu propi interès i, sobretot, salvaguardar la seva credibilitat.
Uns altres avancen la solució de l'ombudsman. Jean-Louis Péninou (Liberation) "reflexiona sobre la possibilitat d'apel·lar a un ombudsman, el paper del qual seria el de vetllar per l'exactitud dels fets i les anàlisis, i arbitrar els litigis entre el diari i els lectors. Nomenat per la redacció durant un temps determinat, les seves decisions serien irrevocables" (1). El sistema de l'ombudsman existeix fa molt de temps en el Washington Post. Vegem-ne els resultats. "Creat en 1970, l'ombudsman li va tocar en sort a Richard Harwood, que en aquest moment n'era redactor en cap a nivell nacional. Lluny de mostrar-se com un crític independent, Harwood va agradar tant a la jerarquia que, quan l'empresa del Washington Post va comprar a mitjan els 70 el Trenton Estafes, li'n van confiar la direcció" (2). Analitzant els mèdia americans, Lee & Solomon constaten tantes faltes deontològiques al Washington Post com als altres diaris. I apunten que aquestes faltes es deuen a la integració del diari en
l'establishment econòmic i polític.
Aquí resideix el problema. Qui nomena l'ombudsman? El propi diari? En funció de quins paràmetres polítics i ideològics? Els mateixos que marquen la seva línia editorial? Perquè llavors és un peix que es mossega la cua!
Significa això que hàgim de perdre el nostre interès pel que els ocórri als grans mèdia dominants? No, lluitar contra la privatització és indispensable si es volen mantenir i reforçar els mitjans de les radios i televisions públiques.
Sense il·lusió, perquè ja hem dit que una radio o una televisió pública també legitima el capitalisme. Però l'estatus de servei públic permet -a pesar de tot- que el públic exerceixi un poc més de control, i deixa un poc més de llibertat als periodistes progressistes.
Per mantenir i fins i tot desenvolupar un servei públic d'informació (inclosa una agència de premsa nacional), i per garantir tan com sigui possible la seva independència respecte als grups privats, és just exigir mitjans financers seriosos; per exemple, fent que s'anul·len tots els cànons de televisió allí on els hi haja.
Per garantir la independència convindria igualment suprimir la publicitat comercial: què ha aportat aquesta sinó un descens quant a la qualitat i un augment de la pressió de les multinacionals?

Per a una lectura activa.

Com controlar les manipulacions informatives dels mèdiamonopolis? El combat és desigual, i no obstant això, és possible; a condició de sortir-se del conegut esquema: d'una banda, l'espectador passiu sofrint la informació; per l'altra, el periodista actiu i omnipotent.
Es pot actuar en diferents nivells: 

     1. Intervenint al camp dels periodistes.
     2. Criticant als mèdia.
     3. Utilitzant els mitjans alternatius. 

És possible exercir una pressió progressista sobre els mèdia?
Hi ha dos arguments que permeten ser optimistes respecte als resultats d'una tal acció. Primer, perquè en les institucions mediàtiques (que no són monòlits en què es pugui posar tots els periodistes dins d'un mateix sac) hi ha persones que s'oposen a la jerarquia, a les corrupcions, a les pressions dels poders, i que realment volen fer la seva feina amb honestedat.
Aquí és on vostè pot ajudar. Facilitant-li informacions o documents inèdits, aportant-li les fonts o testimonis que ells desconeixen, enviant-los cartes de felicitació per als seus bons reportatges: tot això els ajudarà a defensar-se contra certs lobbys.
D'altra banda, perquè si les direccions dels mèdia veuen que les informacions manipulades provoquen reacciones negatives i que se'ls denuncia públicament, es tornaran més prudents, per la simple raó que tots els mèdia dominants són sensibles als nivells d'audiència i saben que fins i tot una lleugera baixada d'aquesta pot comportar grans pèrdues en ingressos publicitaris.
Així que no dubti a utilitzar el correu dels lectors, i difongui en el seu entorn cartes crítiques, transmeti còpies a altres mèdia, als periodistes, a tot aquell qui estigui relacionat amb el tema.
Si envia cartes crítiques, fins i tot a periodistes que vostè aprecia, intenti ser igualment positiu, proposar una alternativa.
Indiqui concretament quines altres informacions hagués pogut utilitzar el periodista, quin testimoni o expert estava disponible per anar contracorrent dels prejudicis dominants, quin tema concret mereixeria un reportatge, etc.
No es tracta d'un mètode miraculós. Coneixem persones que han escrit en moltes ocasions per rectificar informacions i anàlisis incorrectes i no han obtingut cap resultat. Però això tindrà almenys un efecte positiu: li permetrà determinar quins periodistes són honestos i oberts a la crítica.
Així doncs, és bo pressionar els mèdia. Encara que sense fer-se il·lusions: si un periodista canviés de cop, tindria moltes possibilitats de ser acomiadat...

Organitzar la crítica als mèdia.

Enfront del sistema dels mèdia i de la seva influència creixent sobre les ments, les reaccions individuals són indispensables, encara que és clar que només serà eficaç una resposta col·lectiva.
Fins i tot en el seu aspecte material: detectar les mentides dels mèdia, analitzar-los en detall, recopilar informacions rebutjades, trobar les fonts i els testimonis alternatius i donar forma als resultats, tot això requereix molt de temps i supera les forces d'una sola persona.
Ens ha fet falta un any per fer aquest llibre, i hagués sigut millor que aparegués abans, més pròxim als esdeveniments.
També ens agradaria llançar una crida a tots aquells qui estan interessats a col·laborar en la crítica dels mèdia (3). Hi ha moltes formes de participar-hi: anotant acuradament alguna manipulació destacada i transmetent-la després, reunint informacions inèdites sobre una qüestió, un sector, o un país, transmetent documents poc coneguts, assenylant fonts alternatives d'informació, assenyalant experts amb els que verificar un o altre punt. I veient com treballa un grup que estigui preparant la publicació d'una anàlisi crítica sobre tal o tal mentida dels mèdia. Ajuntant moltes bones voluntats i amb petites contribucions, potser serà possible desenvolupar una activitat de resposta capaç d'analitzar les mentides mediàtiques del futur i de reaccionar al més ràpid possible.
En resum, de feina no en falta... 
 

Notes
1. Citat per Robert Ménard (Periodistes sense fronteres) en "Dossiers de l'audiovisual", INA, ja citat. També Esprit (França), desembre 1990.
2. Lee & Solomon, Unreliable sources, ja citat.
3. Conracto via l'editor- EPO, 20A rue Houzeau,1080 Bruxelles, Tel.02/428.29.88. 

     El PP i el PSPV-PSOE, els dos principals partits valencians, acaben d'acordar la composició de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquest acord donarà pas a la constitució d'una entitat que, segons la llei que la institueix (article 3), ' té per funció de determinar i elaborar... la normativa lingüística de l'idioma valencià'. La contundència de l'expressió 'idioma valencià' hauria de deixar pocs dubtes sobre l'objectiu final de  l'Acadèmia, que no és sinó el de separar, tant com siga possible, el 'valencià' del 'català'. Però, per si no fóra prou, l'Acadèmia incorporarà, i possiblement en majoria, personatges que no tenen gens de crèdit científic o, pitjor encara, que han defensat i sostingut reiteradament posicions contra la unitat de la llengua catalana. Avui, per tant, veiem acomplir-se un poc més un dels objectius històrics marcats durant la transició pel nacionalisme espanyol: el d'evitar la formació d'un bloc entre el Principat, el País Valencià i les Illes; un bloc que ens portara a la normalitat que, ara, no tenim.

     Condensar en poques ratlles trenta anys d'història valenciana no és fàcil. Han passat moltes coses. I tots n'hem fet de mal fetes. La feblesa dels grups polítics nacionalistes i la desavinença d'aquests i les organitzacions culturals ha afavorit un arc polític desinteressat, en el millor dels casos de la normalització lingüística, i en general, contrari. En canvi, el nacionalisme espanyol no ha estalviat la més mínima combativitat contra tot allò que fera olor de valencianisme. Quan ha calgut, han fet un article de la constitució per blocar-lo expressament. Quan ha calgut, ha posat bombes a casa de Manuel Sanchis Guarner o de Joan Fuster (bombes que, recordem-ho, encara avui la policia ignora com o qui les va posar: tot un rècord!). Quan ha calgut, ha finançat generosament tota mena de grups i grupuscles dedicats a atiar la ignorància o els instints més primitius d'una part de la població, que sovint ni parlava la llengua que deia que defensava. I quan ha calgut, ha creat mitjans de comunicació o ha dictat lleis destinades a entrebancar continuadament l'ús de la llengua pròpia dels valencians.

     Durant els anys de govern del PSPV-PSOE es van fer uns pocs i tímids avenços; pràcticament un de sol, la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, que ha permès la despenalització de la llengua a l'escola. Una altra de les grans promeses en aquest terreny, la creació de la Ràdio TelevisióValenciana, no solament no ha servit per normalitzar la llengua, sinó que és un mecanisme poderós contra la normalitat lingüística. El PSPV-PSOE no va tenir mai la valentia necessària d'ofegar l'anomenat 'conflicte lingüístic'. Per desinterès de la majoria de la direcció i, molt particularment, de Joan Lerma. Quan varen perdre el poder no hi havia res resolt. I això deixava tot el camp obert al PP.

     Del PP, no se'n podia esperar res sinó això que ha fet. Dirigit per un president que ignora la llengua dels seus ciutadans, el PP ha efectuat una maniobra important d'enfocament del debat. Ha aconseguit d'oficialitzar la tesi segons la qual el conflicte real no està entre l'ús del català i el del castellà, sinó en una manca d'acord sobre el nom i la territorialitat de la llengua.

     Fins avui, aquest conflicte era, purament i simplement, fals. Al País Valencià els qui usem la llengua pròpia i la fem servir amb normalitat no plantegem aquest debat. Els qui el plantegen , els qui l'han plantejat fins ara, són o bé aquells qui només parlen castellà o bé aquells qui tenen uns objectius polítics molt concrets: entrebancar la normalitzaciódel valencià.

     Però, mentrestant, la inèrcia descatalanitzadora que desfibra el conjunt del país va erosionant la resistència dels partidaris del català.  I ara ens trobem amb una situació en què, per primer volta, hi ha valencians indubtablement conscients de la realitat lingüística que es presten a participar en la descatalanització, convençuts que no hi ha res a fer o atrets per les imaginàries facilitats del nou règim lingüístic. Alhora, el Principat de Catalunya es desentén completament d'això que passa a València o, molt pitjor encara, presta crosses al Partit Popular perquè fabrique una llengua artificialment separada. Això és el que ha fet especialment el president del Parlament, Joan Rigol --un dels incitadors d'aquest pacte que avui cal recordar d'una manera especial.

     Hi ha qui de bona fe pot creure que aquest pacte posarà fi al conflicte i que permetrà, finalment, la recuperació lingüística. Per part meua, he de dir que no hi ha cap indici que això serà així i que, en canvi, n'hi ha  massa que fan pensar que aquesta Acadèmia serà un bastió important contra la llengua --i no solament contra la unitat.

     Durant quinze anys els acadèmics que avui sabrem qui són tindran poder per a determinar quina és la llengua normativa del País Valencià.  Això en una societat més o menys normal no importaria gaire. A València, sí. Si cal usar 'est' o 'aquest', 'avui' o 'hui' és un debat poc important. A VilaWeb mateix, aquests duplicats hi concorren. El mal és que quan l'Acadèmia impose 'hui' l'ús de l'expressió 'avui' serà perseguit amb sang i fetge. Segur que ningú no es preocuparà de quanta gent o de qui usa 'hoy' allà on hauria de dir 'avui' o 'hui'. Però segur, seguríssim, que milers de mestres valencians sofriran a les escoles la persecució d'un cos d'inspectors que ja fa anys que es dedica a aterrir-los, eliminant tot rastre de dret de càtedra, atemptant de manera sistemàtica contra els drets individuals. I segur, seguríssim, que no es podrà aspirar a publicar ni un sol llibre en el valencià que tots hem tingut  fins avui com a model i referència --tret que nasca directament de la iniciativa privada i no toque ni remotament cap àmbit públic. O segur, seguríssim, que continuarà i creixerà la pressió contra les universitats valencianes per tal que retiren la paraula 'català' dels estatuts, ara amb un nou argument legal, com és el del dret normatius atorgat a aquesta Acadèmia. Amb tres exemples n'hi ha prou. Aquest és el sentit de la maniobra: acorralar i marginalitzar els qui han usat, usen i usaran la llengua com a eina normal de relació intel·lectual amb l'entorn.

     No sorprèn gens que el Partit Popular i el president Zaplana tinguen aquest objectiu. Sorprèn una miqueta més que el PSPV, el Bloc Nacionalista Valencià i altres partits i institucions es bleguen amb tanta facilitat i es rendesquen a la maniobra. Però sobretot sorprèn molt que la classe política del Principat haja cedit amb una facilitat tan esborronadora a l'engany. Fa anys que es predica prudència a Barcelona, sobre les coses que passen a València. Però ningú no ho fa a Madrid. Ningú. A Barcelona, sí. Cal ser prudents. I la pregunta, parafrasejant el famós discurs de Jordi Carbonell de l'any 1976, és si aquesta prudència no és una traïció.

     Alerta: no m'opose als pactes ni tan solament en aquest tema. Crec que són positius. Però, què s'ha pactat ara? S'ha pactat una renúncia a defensar la unitat de la llengua catalana. S'ha pactat l'oblit de decrets legals (fins i tot del decret del govern espanyol 3118/1976, del 26 de novembre) que atorguen a l'Institut d'Estudis Catalans la capacitat normativa a València. S'ha pactat de deixar via lliure al procés de separació simbòlica, primerament, i normativa després, del valencià. I tot en canvi de res: ni l'Acadèmia no serà formada per una majoria de persones enteses en la matèria; ni hi haurà una sola referència a la unitat de la llengua. Si es volia un pacte, perquè no es pactava una relació vinculada de l'Acadèmia amb el IEC? O per què no es pactava que l'AVL i el IEC, en igualtat de condicions i representació, signaren un acord lingüístic seguint el model del neerlandès, que abasta el flamenc i l'holandès? O per què no es pactava que es constituïra l'Acadèmia fent una declaració d'unitat de la llengua i, a partir d'ací, parlant sempre de 'valencià'? No s'ha fet això perquè els pactes es fan entre iguals. I el  nacionalisme (pràcticament tot: el de València i el de Barcelona; el del Bloc i el d'ERC i el de Pujol) ha emprès el pacte mesell i disposat a transigir en tot. Acovardit. Incapaç de creure en la pròpia gent. Atemorit.
 

     No és l'únic cas. Ni és causa gens de sorpresa. Aquests darrers anys s'observa prou com s'afluixa la tensió que sostenia el nacionalisme, i són cada dia més habituals les actituds de deixadesa que abans semblaven èticament intolerables. A València i a Barcelona. Però ens podem demanar si això passa perquè el país ho vol així o perquè qui representa el nacionalisme no sap on és ni on va.

     Fa anys que defense que l'alegria i la facilitat amb què els nacionalistes del Principat se sumen amb entusiasme a 'dialogar i pactar' sobre les coses que passen a València són la mostra més clara de com degenera el nacionalisme al Principat, apagant-se atemorit i poruc. Ja és curiós que els mateixos que no accepten, per exemple, que el castellà siga també llengua també de Catalunya accepten qualsevol transacció al País Valencià. Ara, voler ser radical al Principat i, alhora, voler ser moderat aValència no és una forma d'esquizofrènia, com podríem pensar-nos. No: és una demostració. Demostra que el Principat ja ha entrat pel camí que, quan estiren un poc més la corda des de dalt, també acceptarà qualsevol transacció en canvi de no irritar. Abandonar València és la  primera acceptació d'una derrota que sembla inevitable. És un indici massa evident de la pròpia feblesa. Perquè es fa pensant en allò que en pensaran 'ells' (com hauria dit Joan Fuster) i no en allò que pensem 'nosaltres'.

     He dit abans que ens podem demanar si això passa perquè el país ho vol així o perquè qui representa el nacionalisme no sap on és ni on va.  I és justament ací que vull acabar l'editorial amb un missatge positiu.  País Valencià, els qui defensem la llengua no hem tingut mai res a favor.  I malgrat això, hem avançat moltíssim. Per nosaltres l'Acadèmia de la Llengua Valenciana (ai no!, Acadèmia Valenciana de la Llengua) únicament serà un obstacle més a sumar i a superar. I ho farem. I, vist com es comporta, espere que el Principat aprofitarà l'ocasió per interrogar-se i mirar-se a l'espill; i que si hi pot veure la imatge que projecta avui als valencians, també espere que se'n done tanta vergonya que es decidesca a canviar de manera de fer.