Em sembla que els catalans ens equivoquem quan, per explicar les difícils relacions amb Espanya, subratllem una i altra vegada el nostre suposat fet diferencial. Ens he entossudit tant amb el fet diferencial que hem passat per alt una altra possibilitat: els diferents no som nosaltres, sinó ells. Es veu ben clar si s'observen amb atenció el senyor Aznar i els seus mitjans de comunicació: es comporten d'una manera tan diferent a la nostra i a la dels altres mortals del planeta, que ja es veu que la diferència no ve de nosaltres, sinó d'ells. Vegem-ho en un parell d'exemples recents.
      El senyor Aznar diu que el PP ha perdut les eleccions basques perquè la situació allà no estava madura; els del Basta Ya diuen que els bascos han votat la comoditat. Són opinions ben diferents de les que donarien ciutadans normals amb esperit democràtic.
      Quan es perden unes eleccions tal com les ha perdut el PP -és a dir, escandalosament, tot i la carretada d'esforços, insults i diners que hi ha abocat-, s'ha de reconèixer que s'han perdut i que s'ha fet fatal. Doncs, no: la culpa és de la situació i dels bascos, i ells hi sortiran perdent; o, com deia un comentarista legionari, "eso es una vergüenza de la democracia". (Si quan em voten a mi, la cosa és fantàstica i quan voten als altres, és una immaduresa i una vergonya, val més no fer eleccions, per no haver de passar vergonyes mai més. Visca la democràcia orgànica!)
      Un altre comentarista fanàtic deia no fa gaire a Ràdio Nacional d'Espanya -que paguem tots-, que "la Constitución dice que la lengua 'materna' de todos los españoles es el español". I els altres van aplaudir. Aquesta sí que és bona: resulta que no ho sabíem, però que la Constitució ja decideix quina és la nostra llengua materna. Així, doncs, els que hem après català, basc o gallec a la falda de la mare, som uns subversius, que anem contra la Constitució.
      Es podrien adduir dotzenes d'exemples diaris i tots confirmarien el mateix: el veritable fet diferencial és el dels que manen i pontifiquen i no tenen seny. Ells són els diferents, no pas nosaltres. Nosaltres som gent normaleta que, quan perdem, perdem, i que tenim per llengua materna la llengua que ens ensenya la mare. Ells són d'una altra galàxia. Que es quedin aquest fet diferencial. Se l'han ben guanyat.
      És clar que, continuant així, el futur és incert. Perquè, si aquest és el model espanyol, qui voldrà ser espanyol, encara, d'aquí a quatre dies? Aquesta gent són uns separatistes!

   ALACANT.- A pocs dies de l'exhibició militar que l'exèrcit pretén fer a la ciutat d'Alacant (amb espectacle aeronaval inclòs), s'intensifiquen els actes de protesta davant la parafernàlia armamentística promoguda pel PP. La desfilada es realitzarà el proper dissabte 2 de juny, data en que s'ha convocat una concentració de protesta, però ja el passat dia 26 de maig es va viure a Alacant un multitudinari acte de protesta contra el militarisme, on hi van participar més de 3000 persones convocades per la Plataforma Antimilitarista d'Alacant i sota el lema ja famós: "Cap exèrcit defensa la pau, no a la desfilada militar". 
 

"Nombroses identificacions i prohibició d'un festival"

D'altra banda, el control policial no s'ha fet esperar, i l'ajuntament de la ciutat i la Dele-gació del Govern al País Valencià han po-sat tots els mitjans per tal de silenciar els actes contra la desfilada. S'han produït nom-broses identificacions i filmacions de gent encartellant, l'ajuntament (del PP) ha tapat en poques hores els murals i pinta-des antimilitaristes i, a més, ha contractat una brigada especial per arrencar cartells i enganxines. També va ser prohibit un festival musical que s'havia de rea-litzar des-prés de la manifestació del dia 26. 

FESTA I CASSEROLADA CONTRA ELS EXÈRCITS I LES SEVES GUERRES.

   BARCELONA.- Fa just un any havíem de suportar una desfilada militar a Barcelona. Un dels molts actes que els ciutadans i ciutadanes vam organitzar contra aquesta desfilada va ser un concert i festa per la pau al Parc de la Ciutadella, al qual van assistir-hi unes 50.000 persones.
   Un any després, com a "desagravi", l’exèrcit ha organitzat un concert militar al mateix parc on es va celebrar aquest festival per la pau. El concert de la banda militar serà el diumenge 3 de juny a les 12:30h al Parc de la Ciutadella. Nosaltres també anirem a fer sentir la nostra música i les nostres veus, per dir-los que estem farts i fartes:
   Estem farts i fartes d’ells, de les seves mentides i de com es reparteixen el món amb les seves guerres.
   Estem farts i fartes de les seves des-peses militars, que enguany ja superen el 25% del pressupost espanyol i que es podrien dedicar a bens tan necessaris com despeses socials, sanitat, medi ambient, educació i cultura.
   Estem farts i fartes d’aquest exèrcit preparat per a ofensives de 170.000 soldats que no necessitem per a res.
   Estem farts i fartes de vendes d’arma-ment, repetidament denunciades, a
països en conflicte, on es realitzen neteges ètniques i amb dictadures que vulneren cons-tantment els drets més elementals de les persones: Turquia, Angola, Sudan, Colòm-bia, Aràbia Saudí, Indonèsia, ... 
   Estem farts i fartes de que encara hi hagi dotze companys insubmisos a la presó militar d’Alcalà d’Henares.
   Per això convoquem una "cacerolada" popular que sortirà el mateix diumenge a les 12h de Pla de Palau, lloc del tancament obert pels drets dels i les immigrants, per anar directes al Parc de la Ciutadella a mostrar el nostre rebuig. Porteu instru-ments musicals o estris de fer soroll, i moltes ganes de festa. Ens veiem.

      Avui no hauria de parlar del rei d'Espanya ni de la seva tremenda afirmació que "a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano". Ja n'ha parlat tothom, i la cosa reial dóna poc de si. Si, tanmateix, entro en el tema és senzillament perquè no me'n sé estar.
      Vejam, un discurs reial pot ser avorrit, monòton, carrincló o ple de tòpics i d'obvietats gastats. Tot això lliga, i ningú no esperarà -ni amb govern PP ni amb govern PSOE- que el rei es destapi amb nodernitats i amb idees incessants o brillants. El que sembla que ultrapasa qualsevol expectativa raonable és que el rei negui la veritat històrica de la imposició del castellà, avalada per dotzenes, centenars de documents, i pels centenars i milers de multes, empresonaments, tortures, desterraments i morts amb què es van voler ofegar el català i el catalanisme, per posar només l'exemple que ens és més proper.
      El rei ha tingut el desvergonyiment de negar un fet innegable que ha tingut sobretot dos protagonistes que ell coneix prou, perquè és hereu -i ja és gros- de tots dos: Felip V i Franco. És clar que el rei va jurar fidelitat a Franco i als Principios del Movimiento, però això l'hauria de portar, si de cas, al penediment, no a inventar falsedats.
      Aquests dies molts han recordat que, de tot plegat, no n'és només culpable el rei sinó també aquell que li va fer el discurs. Tenen raó. Encara que els del PP siguin, de mitjana, força més joves que el rei -i potser més ignorants de certs fets del passat-, no poden pas ignorar la Constitució espanyola actual que ara tant defensen i que obliga -si obliga- tots els espanyols a conèixer el castellà. És a dir, això que "los pueblos más diversos hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes", això és fals del passat i continua essent fals avui.
      El PP, però, juga fort: s'ha apoderat de la Constitució, d'Espanya i del rei. Si jo fos el rei, aniria amb molt de compte: mentre vagi llegint els fulls que li posin al davant, serà ben vist pel PP, però el dia que badi o ja no sigui necessari, no ho tindrà gens clar. Altres monarquies -les de l'avi i del cunyat del rei, per exemple- ja han fet l'experiència de ser eliminades després de col·laborar amb grups autoritaris. Al rei li podria ser útil aprendre de la història. Però, què pot aprendre de la història aquell que en nega els fets més indiscutibles?
      Francament, amb la competència que hi ha avui, si el rei hagués de buscar feina, ho tindria molt cru.

   No hay probablemente un solo estado en el mundo cuya creación y existencia no esté directamente relacionada con sangre y violencia. La propia existencia del estado es, en términos marxistas, un paradigma de violencia y de opresión de unas clases sobre otras.

   Así pues, si no la partera, la violencia ha sido y es compañera inseparable del devenir histórico del ser humano. Ciertamente que los demás seres vivos, para subsistir, individualmente y como especie, la utilizan con profusión, de manera que sería extraño argumentar que el león es «cruel» por comerse a la gacela, o «machista» por acosar a la leona solamente para copular, desentenderse después de la prole y además ser el primero en comer lo que ella sola caza. Está en su naturaleza.

   Y está en la naturaleza humana, como mamífero superior, la utilización de su propia inteligencia a favor exclusivo de sus propios intereses como especie. La violencia, para el humano, es un útil más de trabajo, una herramienta a usar según reporte ventajas o inconvenientes, sin más. No es, por tanto, un concepto moral, no está ni bien ni mal, simplemente es útil o inútil para quien la ejerce. Oh, pobre leñador, que corta el árbol para obtener leña con que calentar los piececitos de su familia. Sin embargo, para el árbol, tan generosa acción no acaba de convencerle, ¡vaya por Dios, nunca llueve a gusto de todos!

   Podemos encontrar en el fabulario aquella historia de la gallina que, ante los polluelos se queja amargamente de la crueldad del hombre para con su especie. ¡Qué pocas navidades pasaron mis padres y mis abuelos!, dice con pesar y, al instante, exhorta a los pollos ¡pero, ea, no os distraigais, hijitos míos,y seguid comiendo sabrosos gusanos!

   También en Euskal Herria, la burguesía y su coro de plañideras, la pequeña burguesía, un día sí y otro también reclaman paz, no a la violencia... con la violencia no se consigue nada ­dicen los que con violencia obtuvieron todo lo que ahora tienen­. Ellos, que no dudarían un instante en inmolar a todo un Pueblo, a su propia madre si fuere preciso, por conservar sus intereses de clase. No, claro, ahora ya no más violencia... que no sea la ejercida, «legalmente», con sus aparatos de estado, porque también esa energía, la violencia, la quieren para sí en monopolio, ¡faltaría más!

   Sin violencia todo es posible ­dicen estos jesuitas­ salvo, naturalmente, lo que no es posible, esto es, la modificación del marco jurídico-político español, la Constitución y el Estatuto. Dicho de otro modo, quienes quebraron por la violencia la legalidad republicana e impusieron violen- tamente el fascismo primero y después la monarquía, el sistema capitalista y el estado-jaula de las autonomías, ahora dicen que no se consigue nada con la violencia. ¡A quién queréis engañar, traviesillos! ¿Y cómo imponéis el nuevo «orden» mundial vosotros en Kosovo, Palestina, Kurdistan, Nicaragua sandinista, Colombia... Euskal Herria? ¿Con flores a María? ¡Hipócritas!

   Claro que también abunda entre nosotros esa especie adocenada y perfectamente desmemoriada de tiempo y espacio que, con carita de angel, te endosa aquello de ¡pero eso fue hace mucho! o, ¡pero eso ocurre muy lejos, aquí no pasarían esas cosas! Y si le cuentas cosas de «aquí» te dice, como el lorito bien amaestrado: esas son consignas de los «terroristas» para desprestigiar; y tú les dices que has visto con tus ojitos y tal y nada, oye, que él-ella como ha visto la tele y dice que es mentira... y entonces te das cuenta del bodrio de mamífero adicto a «Gran Hermano» que tienes enfrente y esbozas una sonrisa de pena.

   Pero, en fin, como uno siempre quiere creer aunque no se lo crean, estaría dispuesto a transigir en que hemos alcanzado esa suerte de «estado de gracia» cuasibíblico en nuestras civilizadas y muy europeas sociedades, si le demostrasen que, en efecto, con la violencia no se consigue nada. 

   Y nada más pedagógico para demostrarlo que volver a la situación política inmediatamente anterior al cruel y violento golpe de estado de 1936, reinstaurar la república y depurar las responsabilidades de quienes, aún vivos, camparon por sus c... fusilando y torturando durante todos estos años, incluidos los de la década prodigioso- sociata-popular. Y entonces sí, me habréis convencido y diré bien alto a todo el mundo: ¡La violencia es inútil! ¡Viva la democracia! 

   El rei borbó espanyol "Juan Carlos I" ha agafat el relleu de l'ofensiva espanyolista del PP tot declarant que:

«Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes». (entrega del "Premio Cervantes" a Francisco Umbral, 23-04-01)

   De fet a aquestes paraules, de versió revisionista de la història, poc pot afegir-se perquè canten per si soles. Que li diguin als 60 milions d'indígenes assassinats a Amèrica, als milers d'indígenes (també indígenes sí) de la Corona Catalano-aragonesa morts, o als milers de navarresos masacrats...  Que els ho digui als que van patir el tancament de les universitats, al poble al que van obligar a fer les classes o a escoltar la missa en espanyol…
   Que els ho digui als que van patir el feixisme de Franco i companyia: la prohibició dels idiomes basc, català i gallec; les tortures i discriminació per negar-se a parlar la "lengua del Imperio" osigui el "cristiano". Que els ho digui als catalanoparlants del País Valencià i les Illes Balears, que encara avui són discriminats per parlar en la seva llengua...
   O que m'ho digui a mi que em van tenir un quart d'hora a dintre d'un cotxe de la "Policía Nacional" per negar-me a parlar en espanyol a casa meva, l'any 1993.
   El món al revés.
   Salut i Llibertat.