Aquells i els fills d'aquells que s'aixecaren contra un govern republicà legalment establert, i els altres, que són els mateixos, que beneïren l'aixecament i foren causa primera i principal del bany de sang, continuen en les mateixes, impasible el ademán. El nacionalcatolicisme espanyol (excuseu la redundància) segueix impertèrrit amb la seva cavalcada sinistra, amb més arrogància que Pinochet i l'arquebisbe de Santiago de Xile junts, perquè ningú no els ha exigit que paguin per llurs responsabilitats criminals. Per això tenen la poca vergonya d'obrir de nou les ferides -les ferides del poble- i homenatjar llurs morts: policies torturadors del temps del franquisme i capellans «màrtirs» del temps de la guerra. 

       El PP i l'Església Catòlica (EC) són una gent que no s'ha cregut mai allò de la «reconciliación nacional» que predicava l'esquerra majoritària, submissa i sotmesa. Per ells, per la dreta amb sotana o sense, no hi ha ni pau ni treva amb els qui volem la llibertat de les persones i les nacions, la fi dels privilegis econòmics i socials, la fi de l'explotació dels uns (pocs) sobre els altres (molts). Han passat més de 25 anys des de la mort de Franco i més de 60 des de l'acabament de la guerra del 36-39 i ells continuen igual. Tenien pendent desenterrar els seus i, com que els han anat molt bé tots aquests anys de la transició, sense haver de donar comptes dels crims comesos, s'han crescut i, apa!, a repartir medalles de mèrit civil i corones de sant. 

       Mentre l'esquerra sotmesa i submissa s'ho mira, l'EC i el PP segueixen amb la imposició d'una sola nació, catòlica i espanyola, perseguint els independentistes i impulsant un veritable genocidi ètnic i cultural, que pretén esborrar, per integració o per liquidació, qualsevol diferència respecte al patró oficial. Volen fer desaparèixer tots els altres i, com quan expulsaren els jueus o els moriscos, ara volen fer el mateix amb els qui som d'una altra llengua i/o d'una altra religió (o de cap religió), i tant se'ls en fot que siguem magrebins, subsaharians, indis, bascos o catalans. Tots sobrem sota la seva Espanya una, hispanoparlant i cristiana. Tinguem-ho clar, doncs, perquè cal conèixer la magnitud de l'agressió i el nom dels agressors per saber com ens n'hem de defensar.

      El Consejo de Castilla al rei Felip V, després de la caiguda de Barcelona el 1714. 
      Supuesta y asensada la calidad de que se hayan de abolir, borrar, quitar enteramente los fueros, consti- tuciones, usos, costumbres y privilegios que gozaba el Principado, será bien que las con que en su lugar haya de ser gobernado y mantenido en justicia, las mande V.M. ejercer con la calidad de por ahora; y que sea practicado desde  luego las leyes de Castilla así en lo civil como en lo criminal, actuando en lengua  castellana, a reserva de aquellos pequeños lugares que, por su miseria y situación en la montaña, en que será justo se dispense esta condición, hasta que la comunicación  y el trato haga menos difícil y costosa su introducción en ellos (...) Que en las  escuelas de primeras letras y de Gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas, y que la Doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano. 

      Felip V, 1717, 'Carta del Rey a los Corregidores', sobre l'apliació del Decret de Nova Planta. 
      Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se note el efecto sin que se  note el cuidado.

      Reial cèdula de Carles III de 23 de maig de 1768. 
      (...) Para que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua castellana. (...) y a este efecto derogo y anulo todas qualesquier resoluciones, o estilos, que haya en contrario, y esto mismo recomendará el mi Consejo a los Ordinarios Diocesanos, para que en sus Curias se actúe en lengua castellana. 
      (...) 
      VII. Finalmente mando, que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica, se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas.

      Cèdula reial de Carles III de 10 de maig de 1770. 
      Por la presente ordeno y mando a mis Virreyes del Perú, Nueva Granada, Nuevo Reyno de Granada..., que cada uno de la parte que respectivamente le tocare, guarden, cumplan y ejecuten, y hagan guardar, cumplir y ejecutar puntual y efectivamente la enunciado mi Real Resolución (...), para que de una vez se llegue a conseguir el que estingan los diferentes idiomas, de que se una en los mismos dominios, y sólo se hable el castellano, como está mandado por repetidas Reales Cédulas y Órdenes expedidas en el asunto. 

      Gobierno Superior Político de Baleares, Mallorca, 22 de febrer de 1837 (Regència de Maria Cristina durant la minoria d'edat d'Isabel II). 
      Cada maestro ó maestra tendrá una sortija de metal, que el lúnes entregará á uno de sus discípulos, advirtiendo á los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento, y el culpable no podrá negarse á recibirla;  pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro  condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción á pasarle el anillo, y este á otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que á la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena. 

      Isabel II, en la prohibició d'obres de teatre en català: 
      A la vista de la comunicación pasada a este ministerio por el censor interino de teatros del reino, con fecha de   cuatro del corriente, en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la censura, escritas en los diferentes dialectos y considerándo que esta novedad ha de contribuir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de los mismos, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la Reina (q.D.G.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitan a la censura obras escritas en qualquiera de los dialectos de las provincias de España.
('Butlletí Oficial de  la Província de Barcelona', 29 de gener de 1867)

      Alfons XIII, reial decret de 21 de novembre de 1902: 
      Los maestros y maestras de Instrucción Primaria que enseñasen a sus discípulos la Doctrina Cristiana u otra cualquiera materia en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana serán castigados por primera vez con amonestación por parte del inspector provincial de Primera Enseñanza, quien dará cuenta del hecho al  Ministerio del ramo, y si reincidiese, después de haber sufrido una amonestación  serán separados del Magisterio
oficial, perdiendo cuantos derechos les reconoce la Ley. 

     Alfons XIII, decret d'11 de juny de 1926 instat per Miguel Primo de Rivera: 
      Vengo en decretar lo siguiente: 
      Artículo 1º. Los Maestros nacionales que proscriban, abandonen o entorpezcan la enseñanza en su Escuela del idioma oficial en aquellas regiones en que se conserva  otra lengua nativa, serán sometidos a expediente, pudiendo serles impuestas la suspensión de empleo y sueldo de uno a tres meses. 
      Artículo 2º. En caso de reincidencia podrá acordarse su traslado libremente por el Ministerio de Instrucción pública y Bellas Artes a otra provincia donde no se hable  más que la lengua oficial, en localidad de igual o menor vecindario. 
      Artículo 3º. Si se tratase de Escuelas de Primera enseñanza públicas o privadas, cuyos Maestros no estén comprendidos en lo dispuesto en los anteriores artículos,  podrán ser clausuradas temporal o definitivamente. 

      Instrucció de l'inspector Mariano Lampreave a Lleida, el 20 de febrer de 1939, 'III Año
Triunfal': 
      2º Todo libro que esté escrito total o parcialmente en lengua que no sea la española, precisamente, debe ser también retirado de la Escuela. 
      (...) 
      6º Igual procedimiento se utilizará en cuanto a las Bibliotecas escolares, de cualquier clase o precedencia que sean. 

      Ordre del governador de Barcelona de 28 de juliol de 1940: 
      1.- A partir de 1º de agosto todos los funcionarios contractuales de las corporaciones municipales de la región que se expresen en el exterior o en el interior de los edificios municipales en una lengua que no sea la del Estado serán inmediatamente destituidos, sin que tengan derecho a reclamar. 
      2.- Por lo que se refiere a maestros públicos y particulares, tal falta comportará la pérdida de los derechos a enseñar. 
      3.- Ninguna investigación contra los funcionarios será suspendida por falta de pruebas, y los indicios serán suficientes. 
 

      Font: 'El català una llengua mil·lenària per al futur de Catalunya'. Ajuntament de Girona, 1981. 
 
 

   Es curioso ver hasta qué punto el lenguaje puede ser usado para modificar totalmente su sentido. Los medios de comunicación ofrecen un claro y diáfano ejemplo de ello.
   Desde hace algún tiempo, principalmente desde que el PP tiene mayoría absoluta, hemos ido viendo como algunas palabras han sufrido una modificación de sentido. O al menos, parece ser que lo que quieren es realmente modificarlo, aunque claro, el resto de humanos (los que no los votamos) tampoco somos tan ilusos.
   Los casos más claros de utilización de términos son las palabras "no nacionalistas" y "nosotros los demócratas". Hay un refrán castellano que dice más o menos: "Dime de qué presumes y te diré de qué careces"; es un buen refrán para este caso.
   No hace falta más que tener una mínima memoria histórica para recordar cuáles son los orígenes del Partido Popular y a que ámbito ideológico pertenecen. Ahí tenemos a señores como Fraga, antaño miembro activísimo del régimen fascista anterior. Franquistas declarados, falangistas... personajes que están en las antípodas de lo que tradicionalmente (y en el resto del planeta) se entiende por gente demócrata. 
   Hasta ahora se entendía que los demócratas fueron los que se opusieron y lucharon contra el fascismo de Franco y compañía (no a todos les gustaría el término "demócrata" claro; son comunistas, anarquistas...); no sus herederos.  Bueno, pues el partido Popular y los medios de comunicación, en sacrosanta unión ideológica se han apropiado del término "demócrata". ¿Será por algo tanto empeño? 
   Lo mismo sucede con el término "no nacionalistas"; resulta ahora que los "no nacionalistas", que son los que se cuadran ante el himno nacional español y besaban la bandera nacional española (en la mili), los que opinan que es delito agredir a la bandera nacional española... son "no nacionalistas". Qué curioso. Según éstos Aznar, Fraga... son "no nacionalistas"; vamos, que Franco o Hitler también son o eran "no nacionalistas". Sumamente curioso.
   Bueno, de hecho no engañan a nadie; de hecho, no se engañan ni a sí mismos.
   De hecho, lo realmente curioso es que el PSOE (bueno, tampoco es excesivamente curioso) haya acabado adoptando el mismo lenguaje, en un intentar no quedar desbancado en la carrera por tener sus cuotas de poder. El PSOE ahora también es un partido, pues, "no nacionalista". La "E", última letra de "PSOE", debe ser un extraño símbolo sin contenido, añadido porqué sí.
   Curioso este mundo donde la izquierda vasca es tildada de "fascista" y los nacionalistas españoles (rancios y más modernos) son tildados (auto-tildados) de "demócratas". Todo un "neolenguaje" digno de ser explicado a Orwell.

      Alícia Rodríguez

      Pel que sembla, últimament, els actes oficials de l' establishment espanyol estan orientats a la provocació. La més recent: l'acte de lliurament del premi Cervantes d'enguany, emmarcat per dues frases del discurs que va llegir el rei: "El castellano ha sido siempre una lengua de encuentro" i "Nunca se obligó a nadie a hablar en castellano".
      Aquestes afirmacions -mancades, no només de serietat, sinó, cosa que és més greu, del més absolut rigor històric- són una clara bufetada a la dignitat i intel·ligència de milions de persones de diferents cultures europees i americanes que avui mateix pateixen la marginació de la llengua pròpia.
      Una d'aquestes llengües és la quítxua, que actualment utilitzem vuit milions de persones dispersades per les repúbliques de Perú, Bolívia, Xile, Equador, Colòmbia, Brasil i Argentina.
      El quítxua és un idioma mil·lenari i va ser el vehicle de comunicació per excel·lència d'una nació anomenada Tawantinsuyu (Nació de les Quatre Regions), que s'estenia des de Quito fins al riu Maule a Xile.
      L'arribada de la cultura euroasiàtica al que avui s'anomena Amèrica marca una fita transcendental per a ambdós mons: per a Espanya -Occident-, la construcció d'un imperi; i per a les cultures aborígens, el trencament violent de la seva evolució històrica.
      Pensem que l'horitzó és una frontera: el límit de l'abast de la nostra mirada i, alhora, un oferiment d'exploració. I l'horitzó canvia si ens movem del punt d'observació. És a dir, un fet es pot abordar des de diferents perspectives, però la versió del qui guanya és la vàlida, l'acceptada i la universal. El qui guanya ostenta la veritat i, a més a més,  s'atorga el dret d'escriure la història en una sola direcció.
      És així que, segons com es miri, podem parlar de descobriment o invasió, conquesta o sotmetiment.
      També es podria pensar en termes d'estratègia geopolítica, planificació i explotació d'un bé.
      La perspectiva de l'empresa econòmica explica la necessitat de despullar d'humanitat els habitants de tot un continent, de qüestionar, fins i tot, la seva entitat humana. Calia buidar de gent aquelles terres per justificar l'espoliació, calia desdibuixar les diferències culturals, prohibir religions i llengües per formar societats dissociades de la seva història i barrejar-les a totes sota el rètol indi, aborigen o indígena.
      Era imprescindible inventar el bàndol dels civilitzats contra el dels salvatges per justificar el que avui denunciaríem com a neteja étnica. Algunes cultures, com ara l'asteca, van decidir enfrontar-s'hi i van ser exterminades; d'altres, com la quítxua, van triar la resistència.
      Una de les eines més eficaces per sotmetre una cultura és aniquilar la seva llengua, distorsionar-la i després utilitzar-la com a element de desqualificació dels seus integrants.
      Per al quítxua resistir és parlar quítxua, perquè la llengua és el seu senyal d'identittat més fort, la matriu de la seva cultura.
      Per la llengua passa la tradició, la història, l'aprenentatge de les coses quotidianes i familiars i, fonamentalment, l'afectivitat, la transmissió dels sentiments.
      Tanmateix, parlar en quítxua fora de l'àmbit familiar o comunal significa ser primitiu, alienar-se i, fins i tot, ser menyspreat; parlar en castellà és incorporar-se a la modernitat i al progrés, i també un esforç per ser acceptat en el món urbà, el món dels blancs.
      La pressió que excerceix el castellà és immensa, ja que té a l'abast tots els recursos polítics i institucionals. A més, és la llengua de prestigi.
      El quítxua és un idioma en perill, com a mitjà d'expressió d'una cultura dominada que actualment té dificultats pèr poder reconèixer-se com a tal.
      Per als quítxues la dominació va començar amb l'arribada a Quito de Pizarro i uns dos-cents homes, i l'execució de l'Atawallpa l'Inka, el seu cap de govern. La classe dirigent política i religiosa quítxua va ser anorreada de manera progressiva i ràpida. La idea era sobreposar-hi un altre model sociopolític que facilités dur a terme amb èxit l'empresa econòmica de la Corona de Castella.
      I, finalment, per contestar el recent discurs pronunciat per Joan Carles I, només cal recordar la Cèdula Reial del 1770, promulgada per Carles III, que va institucionalitzar la suspensió dels drets lingüístics de les cultures d'Amèrica.