SOBRE L'ANARQUISME I LA QÜESTIÓ NACIONAL.

    El següent text té uns quants anys, però només canviant la paraula "CNT" per "anarquisme" podeu llegir un text realment actual; doncs el debat continua exactament en el mateix punt:

    La CNT i la qüestió nacional.

   La CNT, en un comunicat oficial, tot manifestant que no se solidaritza amb el que, tocant al fet nacional català, digué Josep Peirats al míting que se celebrà a Montjuïc el proppassat dia 3, afirma la seva voluntat d'agafar "la bandera de les reivindicacions populars que es plantegen a nivell actualment, i creu que el seu deure és lluitar per l'emancipació nacional i el lliure desenvolupament de les característiques diferencials de totes les comunitats nacionals, i contra tota mena d'imperialisme estatal"; particularitzant, al mateix temps que es reafirma com a organització antiestatal i antiparlamentària, es proclama defensora dels drets nacionals de Catalunya, de l'alliberament nacional català.
   ¿Fins a quin punt, però, aquesta declaració és plenament assumida pel conjunt de militants cenetistes? Faig una pregunta que, adreçada a una organització que es diu defensora de la llibertat amb majúscula, llibertat duta fins a les últimes conseqüències -que, per tant, hauria de fer seva qualsevol mena de reivindicació de llibertat, sigui individual o col·lectiva-, resultaria un autèntic centpeus si no fos que venen de lluny els plantejaments confusionistes, i fins i tot adversos, de la CNT tocant a l'alliberament de les nacions oprimides. És per aquest motiu que, entre una declaració com la d'en Peirats i la del Comité Regional de Catalunya de la CNT, per molt que aquesta darrera sigui la que resulta coherent amb la ideologia general anarco-sindicalista, hom no s'arrisca a preveure quina serà la posició que acabarà marcant la pauta en l'activitat cenetista de cada dia. I és per això que, malgrat que a l'Avui ja ha estat tractada aquesta qüestió en dos excel·lents articles -"Anarquisme i llengua", de Jordi Maluquer (7-VII-1977), i "Aclarint conceptes", de Manuel Cruells (8-VII-1977)-, crec que no perdrem res d'insistir-hi.
   Tinguem en compte que, si bé en els seus orígens l'anarco-sindicalisme mai no es presentà hostil al fet nacional català, de mica en mica s'inclinà cap a una mena d'universalisme que semblava que només podia ser assolit si es respectava l'hegemonia castellana en el conjunt de pobles que integren l'Estat espanyol. En general, l'universalisme que preconitzava esdevenia uniformitzador, més adient amb l'expansió imperialista que no pas amb l'internacionalisme proletari, el qual es basa en el respecte i, per tant, en la llibertat i la igualtat de totes les nacions. Molt encertadament, Jordi Maluquer recordava en l'article que he esmentat més amunt, que "la mateixa paraula internacional exigeix el pas previ nacional". És aquest un aspecte que els marxistes han tingut molt en compte; tots ells, a Catalunya, tant els trotsquistes com els estalinistes, com els qui no s'inclinaven vers cap d'aquestes tendències, durant els anys 30, duien en el seu programa la lluita per l'alliberament nacional com a inseparable de la lluita per l'alliberament social. En canvi, els anarco-sindicalistes, equiparant l'Estat que es poguessin donar les nacions oprimides amb l'Estat que les oprimia (com menys Estats hi hagués menys caldria abolir, es deien), contribuïen a enfortir l'Estat que pretenien destruir i ajudaven a potenciar les oligarquies que, a través d'aquest Estat, subjugaven els diferents pobles peninsulars. Al mateix temps, ajudaven a convertir en privilegiada la llengua en la qual eren dictades, a tots plegats, unes lleis que precisament igual com l'Estat, ells, els anarco-sindicalistes, combatien.
   Plantejaments com els que recentment ha fet en Peirats eren a l'ordre del dia en la quasi totalitat dels dirigents cenetistes dels anys 30. A causa, però, de la terminologia que usaven i l'irrealisme dels arguments en què basaven el seu universalisme uniformitzador i, com a conseqüència, sostenidor dels models d'opressió ideològica imposats per les nacions que s'havien convertit en instrument de les oligarquies imperialistes, per l'evident incoherència dels seus plantejaments, hom té la impressió que, víctimes ells mateixos de la ideologia burgesa dominant que combatien, no havien estat capaços de plantejar-se a fons la qüestió de les nacionalitats.
   Havia, però, d'arribar el moment que s'adonessin que nació i Estat són dues coses diferents; que nació és equivalent a comunitat diferenciada, a ètnia; i que l'Estat no és res més que una superestructura, amb la qual podem o no podem estar d'acord, però que no és pas consubstancial amb la nació; si bé, mentre els Estats existeixin, és injust que cada nació no tingui els seu, fet a mida de les seves necessitats. I que, amb Estat o sense (i tant de bo que arribés el dia en què les diferents nacions, o sigui els diferents pobles, les diferents ètnies, poguessin donar-se una mena d'organització social més lliure i harmònica que la d'ara, sense superestructures estatals), totes les nacions, grans o petites, només podran viure agermanades si totes es troben en un autèntic pla d'igualtat, sense discriminacions ni privilegis.
   ¿La CNT d'ara ha assolit superar de debò la incoherència que durant tants d'anys li ha impedit de valorar correctament els fets nacionals? ¿Són només militants isolats del context ideològic actual els qui encara no han arribat a donar-se que totes les llibertats, les individuals i les col·lectives són indissociables?
   Si fos així, per tal que tots plegats poguéssim fugir de dubtes, caldria que la CNT deixés de tenir un Comité Regional a Catalunya i passés a ser nacional als Països Catalans i a cada una de les nacions on actua. Quan ho faci, podrem començar a creure que s'ha deseixit de les seves contradiccions.

Fèlix Cucurull (14-VII-1977)
Article extret del llibre "Catalunya, nació sotmesa", de Fèlix Cucurull, Barcelona 1981.

-ÍNDEX
-ALTRES TEXTOS.

...
CÓMO NOS VENDEN LA MOTO, de N. Chomsky e I. Ramonet.

   Otro genial libro en el que N.Chomsky nos habla de lo que se oculta tras los eslóganes de este sistema llamado "democrático", y donde también Ignacio Ramonet informa de las nuevas técnicas de control del pensamiento y del control social. Veamos aquí algunos fragmentos. Dionís TC.

-EL CONTROL DE LOS MEDIOS DE COMUNICACIÓN, de N.Chomsky.

   (...) Así pues, en una democracia se dan dos funciones: por un lado, la clase especializada, los hombres responsables, ejercen la función ejecutiva, lo que significa que piensan, entienden y planifican los intereses comunes; por otro, el rebaño desconcertado también con una función en la democracia, que, según Lippmann, consiste en ser espectadores en vez de miembros participantes de forma activa. Pero, dado que estamos hablando de una democracia, estos últimos llevan a término algo más que una función: de vez en cuando gozan del favor de liberarse de ciertas cargas en la persona de algún miembro de la clase especializada; en otras palabras, se les permite decir queremos que seas nuestro líder, y todo ello porque estamos en una democracia y no en un estado totalitario. Pero una vez se han liberado de su carga y traspasado esta a algún miembro de la clase especializada, se espera de ellos que se apoltronen y se conviertan en espectadores de la acció, no en participantes. Esto es lo que ocurre en una democracia que funciona como Dios manda.

(...)  Así, tenemos un sistema educacional, de carácter privado, dirigido a los hombres responsables, a la clase especializada, que han de ser adoctrinados en profundidad acerca de los valores e intereses del poder real, y del nexo corporativo que este mantiene con el Estado y lo que ello representa. Si pueden conseguirlo, podrán pasar a formar parte de la clase especializada. Al resto del rebaño desconcertado básicamente habrá que distraerlo y hacer que dirija su atención a cualquier otra cosa. Que nadie se meta en líos. Habrá que asegurarse que permanecen todos en su función de espectadores de la acción, liberando su carga de vez en cuando en algún que otro líder de entre los que tienen a su disposición para elegir.

(...) Los individuos tienen que estar atomizados, segregados y solos; no puede ser que pretendan organizarse, porque en ese caso podrían convertirse en algo más que simples espectadores pasivos. 

(...) Los empresarios pusieron a prueba una nueva técnica de destrucción de las organizaciones obreras, que resultó ser muy eficaz. Y sin matones a sueldo que sembraran el terror entre los trabajadores, algo que ya no resultaba muy práctico, sino por medio de instrumentos más sutiles y eficientes de propaganda. La cuestión estribaba en la idea de que había de enfrentar a la gente contra los huelguistas, por los medios que fuera. Se presentó a estos como destructivos y perjudiciales para el conjunto de la sociedad, y contrarios a los intereses comunes, que eran los nuestros, los del empresario, el trabajador o el ama de casa, es decir, todos nosotros. Queremos estar unidos y tener cosas como la armonía y el orgullo de ser americanos, y trabajar juntos. Pero resulta que estos huelguistas malvados de ahí afuera son subversivos, arman jaleo, rompen la armonía y atentan contra el orgullo de América, y hemos de pararles los pies... El Ejecutivo de una empresa y el chico que limpia los suelos tienen los mismos intereses. Hemos de trabajar todos juntos y hacerlo por el país y en armonía, con simpatía y cariño los unos por los otros. Este era, en esencia, el mensaje. Y se hizo un gran esfuerzo para hacerlo público; después de todo, estamos hablando del poder financiero y empresarial, es decir, el que controla los medios de información y dispone de recursos a gran escala, por lo cuál funcionó, y de manera muy eficaz. Más adelante este método se conoció como la fórmula Mohawk Valley, aunque se la denominaba también métodos científicos para impedir huelgas.

(...) Estamos todos juntos, en torno a eslóganes vacíos, tomemos parte en ellos y asegurémonos de que no habrá gente mala en nuestro alrededor que destruya nuestra paz social con sus discursos acerca de la lucha de clases, los derechos civiles y todo este tipo de cosas.

(...) De hecho, tienen una idea de lo que debería ser la democracia: un sistema en el que la clase especializada está entrenada para trabajar al servicio de los amos, de los dueños de la sociedad, mientras que al resto de la población se le priva de toda forma de organización para evitar así los problemas que pudiera causar. La mayoría de los individuos tendrían que sentarse frente al televisor y masticar religiosamente el mensaje, que no es otro que el que dice que lo único que tiene valor en la vida es poder consumir cada vez más y mejor y vivir igual que esta familia de clase media que aparece en la pantalla y exhibir valores como la armonía y el orgullo americano. La vida consiste en esto.

(...) En los años sesenta apareció una nueva ola de disidencia, a la cual la clase especializada le puso el nombre de crisis de la democracia. Se consideraba que la democracia estaba entrando en una crisis porque amplios segmentos de la población se estaban organizando de manera activa y estaban intentando participar en la arena política.

(...)   Y así, precisamente con Bush, se empezó a utilizar a los terroristas internacionales, a los narcotraficantes, a los locos caudillos árabes o Sadam Husein, el nuevo Hitler que iba a conquistar el mundo. Han tenido que hacerles aparecer a uno tras otro, asustando a la población, aterrorizándola, de forma que ha acabado muerta de miedo y apoyando cualquier iniciativa del poder. Así se han podido alcanzar extraordinarias victorias sobre Granada, panamá, o algún otro ejército del Tercer Mundo al que se puede pulverizar antes siquiera de tomarse la molestia de mirar cuántos son. Esto da un gran alivio, ya que nos hemos salvado en el último momento.

-PENSAMIENTO ÚNICO Y NUEVOS AMOS DEL MUNDO, de Ignacio Ramonet.

(...) En el transcurso de los años treinta y cuarenta, los estados totalitarios -fascistas y estalinistas- fueron acusados de adoctrinar a los niños, sugestionarlos y volverlos, si fuera el caso, contra sus propios padres. Los refinamientos de la propaganda y su eficacia llevaban a preguntase con horror: ¿Podemos convertirnos, por el efecto imperceptible de la persuasión, en lo contrario que somos?¿Hay un Mr. Hyde dormitando fatalmente en nosotros que una hábil propaganda parece que tuviera el poder de despertar? Preguntas psicológicamente impresionantes y políticamente inquietantes, alas que desde los años treinta han tratado de responder George Orwell, Thomas Mann, Theodor Adorno, Walter Benjamin... Ellos veían en el desarrollo de los grandes medios eléctricos de comunicación de masas -micrófono, altavoz, disco, radio, cine- técnicas temibles para dominar e imponer un pensamiento administrado
 (...) La advertencia de Huxley no ha sido escuchada y las intervenciones que se efectúan hoy para condicionar al pequeño humano van incluso más allá del nacimiento. Los progresos actuales de la biogenética permiten, en efecto, estar informado, desde la concepción, del estado general del feto, de su sexo y de sus posibles deformaciones o enfermedades. La existencia de estas, reveladas por la ecografía, pueden conducir a interrumpir la gestación; la manipulación de ciertos genes ya permite evitar graves enfermedades invalidantes. ¿Hasta dónde se puede llegar por este camino? Los criterios mercantiles de la ideología de las ganancias, ¿son pertinentes en este ámbito? Todos sentimos que no, que eso sería una vía abierta al eugenismo, a elegir el bebé por el catálogo en función de las modas y los argumentos del mercado. (...) Los delirios más extravagantes en materia de genética se vuelven en adelante técnicamente posibles.

   El abismo entre la racionalidad y la publicidad se ha ahondado tanto ahora [escribe el ensayista americano Neil Postman] que es difícil recordar que alguna vez haya existido relación entre ellas. Hoy, en la televisión publicitaria, las proposiciones de lógica son tan raras como la gente fea. La cuestión de saber si el publicista dice la verdad o no, ni siquiera se plantea. Un anuncio de Mc Donalds, por ejemplo, no es una serie de aserciones verificables y presentadas con lógica. Es una puesta en escena -una mitología si se quiere- de gente muy guapa, vendiendo, comprando y comiendo hamburguesas y ostentando una felicidad de éxtasis. No se hace ninguna afirmación si no son las que los telespectadores proyectan sobre la escena o deducen de ella. Un anuncio puede gustar o no gustar. No se puede refutar.

(...) El diario televisado, principalmente gracias a su ideología de lo directo y del tiempo real, ha ido imponiendo poco a poco un concepto radicalmente distinto de la información. Informar es, desde entonces, mostrar la historia en marcha o, más concretamente, hacernos asistir en directo al acontecimiento. (...) En última instancia, el periodista mismo está de más en este cara a cara del espectador y la historia. El objetivo prioritario para el ciudadano, su satisfacción, ya no es comprender el alcance de un acontecimiento, sino simplemente verlo, mirar cómo se produce bajo sus ojos. Esta coincidencia es considerada como feliz. De este modo se establece, poco a poco la engañosa ilusión de que ver es comprender. (...) Cuando la información moderna se funda en la idea de que ver es comprender, contribuye a una formidable regresión intelectual que nos hace volver varios siglos atrás, a la era prerracional. 

(...) Ahora, un hecho es verdad no porque corresponda a criterios objetivos, rigurosos y verificados en sus fuentes, sino sencillamente porque otros medios de comunicación repiten las mismas afirmaciones y confirman. (...) Los medios de comunicación ya no saben distinguir, estructuralmente, lo verdadero de lo falso.

 (...) Es un error mayúsculo, por tres razones: primero, porque el informativo televisado, estructurado como una ficción, no está hecho para informar, sino para distraer. A continuación, porque la sucesión rápida de noticias breves y fragmentadas (unas veinte por cada telediario) produce un doble efecto negativo de sobreinformación y desinformación. Y, finalmente, porque querer informarse sin esfuerzo es una ilusión que tiene que ver con el mito publicitario más que con la movilización cívica. Informarse cansa y a este precio el ciudadano adquiere el derecho de participar inteligentemente en la vida democrática.

(...) Ni el Sr. Ted Turner de CNN, ni el Sr. Rupert Murdoch de News Corporation Limited, ni el Sr. Bill Gates, de Microsoft, ni el Sr. Jeffrey Vinik, de Fidelity Investments, ni el Sr. Larry Rong, de China Trust&International Investment, ni el SR. Robert Allen, de ATT, no más que el Sr. Soros o decenas de otros nuevos amos del mundo, han sometido nunca sus proyectos a sufragio universal. La democracia no es para ellos. Se consideran por encima de estas interminables discusiones en las que conceptos como el bien público, la felicidad social, la libertad, la igualdad y la solidaridad, tienen todavía sentido. No tienen tiempo que perder. Su dinero, sus productos y sus ideas atraviesan sin obstáculos, en la era de la globalización, las fronteras del mercado mundializado.
   A sus ojos, el poder político no es sino el tercer poder. Antes está el poder económico y luego el poder mediático. Y cuando se posee esos dos, como bien ha demostrado en Italia el Sr. Berlusconi, hacerse con el poder político no es más que una formalidad.

.
Cómo nos venden la moto; N.Chomsky e I. Ramonet; Ed. Icaria; Barcelona 7ª edición, 1998.

-ÍNDEX
-ALTRES TEXTOS. 

...
RECORD DE SALVADOR SEGUÍ I RUBINAT, AVANTGUARDISTA.

77è ANIVERSARI DE L'ASSASSINAT DEL SINDICALISTA.

GERARD HORTA.

   En commemorar-se el 77è aniversari de l'assassinat de Salvador Seguí (1887- 1923), succeït un 10 de març a la cruïlla dels carrers de la Cadena i Sant Rafael del Raval barceloní, sembla inexcusable evocar-ne la figura, la qual forma part de l'estol fèrtil nascut a la dècada del 1880, ufanós per virtut del sentit apassionadament constructiu amb què uns éssers fecundaren el llibre dels temps: hi trobem en Lairet (amb la i llatina de la làpida de la seva tomba), Rahola, Companys, Perenya, Rosell, Campalans, Puig i Ferreter, Rovira i Virgili (que en la silueta que en féu el definí com un "català d'ànima i de sang"), Aiguader i Miró, Serra i Moret, Recasens i Mercader, el valencià Duran i Tortajada, Domingo i Sanjuan...
   El Noi del Sucre, líder anarquista dels sindicalismes català i espanyol, malda de ben jove per formar, conscienciar i organitzar les classes treballadores, cosa que li costa empresonaments i un intent frustrat d'assassinat per part d'agents lerrouxistes. Lluny de la pràctica de la CNT, que confon l'actuació política amb la política burgesa i que propugnarà un pseudoapoliticisme intransigent fins a la Guerra Civil, Seguí prova d'articular un model sindical que abraci la participació de rabassaires, tècnics, intel·lectuals, la petita burgesia republicana i, sobretot, l'esquerra catalanista, a fi d'actuar també dins les esferes polítiques i legislatives. El context en què viu, tanmateix, no és el més avinent per crear res des d'un sindicat anarquista: entre el 1913 i el
1921, com descriu Fèlix Cucurull a la Panoràmica del nacionalisme català, 523 obrers catalans esdevenen víctimes a causa dels atemptats (i dos centenars de policies, patrons i executius empresarials). La mort d'un jove Enric Prat de la Riba (1870-1917) per raó d'una malaltia contreta a la presó (sobre això, vegeu els Quaderns d'Estudi del 1917 de Martí Esteve, citats per M. Cruells) és, potser -heus aquí una qüestió que s'ha plantejat molta gent-, un factor que acabarà d'abocar tràgicament i decisivament l'actuació de l'alta burgesia cap a l'apogeu del pistolerisme antiobrer i el suport posterior a la dictadura militar de Primo de Rivera.
El 1920 veiem en Seguí passejar amb l'amic Lluís Companys per uns jardins públics de Madrid. Una altra pregunta que s'han fet tantes persones, des d'aleshores, versa entorn dels viaranys que hauria seguit la nostra història si l'anarquisme i l'esquerra catalanista haguessin transitat plegats pels quaranta anys inicials del segle XX. Abans de morir, Seguí manifesta en mítings i escrits que no seran pas la Lliga i la burgesia que duran la independència a Catalunya, sinó els obrers, que des de la llibertat es relacionaran solidàriament amb els pobles ibèrics i europeus. L'espanyolisme a ultrança d'una direcció de la CNT infiltrada a bastament per agents lerrouxistes i governamentals acabarà conduint el poderós sindicat a l'espectacle vergonyós del 7
d'octubre del 1934, en què des de la seu de la Capitania General de l'exèrcit a Barcelona ordena als obrers de reprendre el treball l'endemà, mentre centenars i centenars de centres polítics i sindicals són clausurats (el 1935 encara n'hi ha 280 que continuen tancats) enmig d'empresonaments massius i la declaració, una vegada més, de l'estat d'excepció a Catalunya (les forces populars, organitzades per l'Aliança Obrera, plantaran cara en defensa de la República catalana a Granollers, Vilanova i la Geltrú, Palafrugell i Sabadell fins als dies 9, 10 i 11 d'octubre).

HOMES I DONES NOUS

   En el decurs de la seva lluita, Salvador Seguí insisteix que la realització de l'anarquia comporta no pas una destrucció de l'Estat cenyida exclusivament a literaturitzacions incendiàries, sinó la generació de contextos que indueixin a possibilitar la transformació i el naixement d'homes i dones nous: les biblioteques populars, les escoles modernes, els hospitals per guarir els malalts, les organitzacions d'ajut mutu, tot aquest maremàgnum ampli del teixit civil ha de ser consecució i alhora mitjà en el camí per alliberar la societat d'un dolor aclaparador perpetuat en la injustícia i l'explotació sobre la majoria. Aquesta visió transformadora i igualitarista la comparteix plenament amb el seu company íntim Francesc Lairet (1880-1920), assassinat per pistolers tres anys abans que Seguí. Totes dues morts assenyalen l'estroncament definitiu de la conjuminació anarcoindependentista, el qual s'expressa d'una manera inqüestionable al període republicà, ja que entre el 1931 i el 1936 la CNT catalana (composta majoritàriament per la mateixa població que vota ERC) perd més de la meitat dels afiliats. El 1939 el
vaixell col·lectiu d'aquest país s'enfonsarà de nou en el sofriment: resulta massa agosarat negar que continuem pagant-ne les conseqüències.
   Dalt del cim intens, penetrant i misericordiós de l'avantguarda, Salvador Seguí va percebre el paradís de la veritable solidaritat, ell que amb la seva dona estimada, na Teresa Montener, aprengué de precarietats i butxaques buides. Historiadors erudits han conclòs que el Noi del Sucre no fou un ideòleg, com si existís un sol humà que des del seu pensament no pugui concebre una manera determinada d'ordenar el món i comunicar-la als qui l'envolten. El dia 4 d'un altre mes d'octubre, el del 1919, l'Heraldo de Madrid publica una entrevista que li fa el periodista Antonio Cases (vegeu l'edició d'Escrits del 1976, a cura d'Isidre Molas). El líder anarquista respon així una de les preguntes: "La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida". Potser no som davant d'un ideòleg d'oficina, efectivament, sinó d'algú que transcendí el seu temps: un poeta
del poble que sols podem homenatjar ara, 77 anys després del traspàs, des d'una necessitat salvatge d'amor i llibertat. Els revolts incerts del futur albergaran els homenatges que li retran els fills del present perquè les flors reneixen, cada cop que les olorem, amb la intenció que omplim els camps d'esperança. Com a reflexos temporals de l'eternitat, siguem-ne conscients. La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.

Avui, 2-11-00.

-ÍNDEX
-ALTRES TEXTOS.