Aquells que han patit una experiència propera a la mort comenten haver estat en una mena de túnel on es percebia una llum intensa des de la sortida; no arribaven mai fins a aquella sortida, perquè eren retornats a la vida. A partir d’aquesta experiència misteriosa, deduïen que hi havia quelcom indefinit després de la mort, ja sigui un Déu, una sala de reencarnacions o Teletubbielàndia.
    Puc confirmar que els qui asseguren que a les portes de la mort hi ha un túnel amb una sortida lluminosa no van gens errats. Vaig poder observar en primera persona, el dia que vaig morir, com una llum m’adduïa des del túnel on estava situat fins a la sortida -en el meu cas no hi va haver cap tornada enrera. Un cop situat a la sortida d’aquell túnel vaig poder observar que aquella llum la desprenien uns focus ubicats al sostre d’unes construccions departamentals molt semblants a les dels peatges de les autopistes. En cadascun dels departaments, situat sota els focus, hi havia un cartell escrit en tots els idiomes possibles, que marcava el peatge per on havia de passar cada persona en funció de la seva religió; així, doncs, en un cartell hi posava cristians, en un altre musulmans, en un altre budistes, i així successivament fins arribar als ateus. A tots i cadascun dels que morien els hi corresponia passar per un o altre departament i rebre les instruccions precises. Malgrat que no recordo haver cregut mai en Déu, la meva condició de cristià era evident –em va comentar l’encarregat del peatge dels ateus- ja que havia estat batejat, havia fet la comunió, i, fins i tot, havia estat confirmat. Aleshores vaig dirigir-me al peatge dels cristians, on em van rebre amb un breu “l’esperàvem” i van assenyalar-me el camí que havia de prendre; em va dir que havia d’anar al fons i a la dreta (no és allà on són tots els lavabos?) . Cal esmentar que un cop es passava el peatge, cadascun dels departaments perdia contacte amb els demés, és a dir, que el camí patia una bifurcació a partir de cada peatge on cessava el contacte amb els altres departaments. 
     Un cop començat el camí, vaig anar observant com dins del departament de cristians hi havia diferents sortides (luterans, anglicans, calvinistes,...); vaig emprendre la sortida dels catòlics i just allà em vaig trobar en Patxi, amb qui vaig mantenir una conversa fins arribar al departament d’admissions:
    -Hola me llamo Patxi Abedikamonizbodicionazlioriokoechea Armaniertazakalierria y soy de Bilbao, joder –em va dir de sobte.
    -Qué tal Patxi , yo me llamo Pau Peu Piu –vaig respondre- , ¿sabes dónde estamos?
     -Ni idea, joder. Debemos estar en las afueras de Bilbao, la hostia, en el paraíso o camino de él , joder.
   -Supongo.¿ Cómo moriste? –li vaig preguntar.
   -Pues mira, joder, estaba con mi amigo Aitor y nos jugamos un txacolí a que yo era capaz de frenar el tren con el dedo meñique de mi mano izquierda, que lo teng medio cortado, la hostia –va respondre.
   -Y claro, perdiste –vaig observar.
   -Pues sí, joder, pero a medias. Si nos hubieramos jugado el txacolí a que lo descarrilaba, yo gano, joder.
   -¿Crees que iras al cielo, al infierno o al purgatorio?
   -Pues no lo sé, la hostia, pero lo que está claro es que esté donde esté, joder, estaré en las afueras de Bilbao –va comentar. Y tu, ¿por qué te has muerto, joder?
   -Me interpuse en una pelea entre vecinos que discutían sobre si pesaba más un kilode paja o un kilo de hierro; les dije que pesaban igual y que la diferencia sólo s encontraba en lo que abultaba uno y otro. Entonces, de golpe, se miraron a los ojos y me propinaron una paliza que concluyó cuando me tiraron de un trigésimo tercer piso con un kilo de hierro en el brazo derecho y uno de paja en el izquierdo.
   -Joder,  coño, joder y joder, la hostia, vaya muerte, joder –va comentar.
   Aleshores, quan feia un instant que havíem arribat a la porta d’Admissions al Cel i a l’Infern (ACI), una veu ens va interrompre. Patxi –va dir, t’espera Sant Mamés al segonpis. Tu –va dirigir-se cap a mi- segueix-me.
   Aquell tipus, que era un funcionari de l’ACI, em va fer-lo seguir fins a un petit despatxon em va demanar que esperés l’arribada del director en cap d’admissions celestials. Quan va arribar el director en cap, em va comunicar que tenia forces possibilitats per anar al cel, però que hauria de passar una prova:
  -Al llarg de la seva vida ha renegat del senyor 75152484555 i ha dit 987987546546 54112184545412 paraulotes –va afirmar ell. 
   -Collons –vaig dir jo.
   -En aquests moments ja en porta 98798754654654112184545413 -va expressar amb una veu poc afectuosa.
   -Hòstia puta, impressionant. Què volen que faci?
    -A part de saber que ha tornat a incrementar nombre de paraulotes fins arribar a les 98798754654654112184545415!, haurà de superar una prova –va comunicar-me ell.
    La prova consistia en mantenir converses diverses de temàtiques diverses al llarg de vint-i-quatre hores seguides sense dir cap renec; tenia tres oportunitats per superar-la, i si no era així aniria a l’infern. Només una mesura de gràcia podia donar-me  una nova oportunitat; fins aleshores, van comentar-me, només un individu, l’humorista Paco Rubiales, havia obtingut aquesta mesura, més que res per comprovar si en Paco era capaç d’enllaçar dues paraules sense pronunciar cap renec.
   Vaig superar la prova a la primera. Havia estat una sorpresa monumental per a mi descobrir que Déu existia i estava tan impressionat que no em va costar gens superar la prova afectat pel neguit. Així, doncs, un cop passada la prova podia encaminar-me cap al cel, on seria rebut per Déu en persona. El camí cap al cel, a diferència del que es comenta habitualment, no és ascendent sinó descendent. Un cop vaig baixar fins al cel, vaig poder veure en  primera persona a Déu.
   Va ser aleshores quan me’n vaig adonar de com eren d’erronis el criteris estètics emprats fins aleshores. Al llarg de tota la història de l’art, l’home ha identificat la bellesa amb el bé i ha pensat en Déu com a exponent de la màxima bondat i la màxima bellesa, i amb aquesta finalitat s’ha pintat  i esculpit a la divinitat amb un determinat criteri estètic que ha estat entès com aquell que identificava bé i  bellesa; d’aquesta pressuposició s’han derivat moltes tendències que han repercutit en la vida quotidiana : voler ser alt i prim, menjar sense excessos, rentar-se dia rera dia,... Déu vestia malament des del criteri estètic que s’emprava en el món; si calia identificar Déu amb bellesa, calia entendre, aleshores, que el nostre criteri estètic era absolutament equivocat.
   Déu era més ample que alt, no feia més de metre i mig i devia pesar més de cent cinquanta quilos, lluïa uns cabells verds llargs enrinxolats i greixosos i duia una barba trenada fins al melic. Vestia un tanga de color daurat envellutat per sobre d’unes malles verd fluorescent i una samarreta del Barça amb el set de Figo d’una talla petita, que li accentuava  i posava al descobert la seva enorme panxa. Portava al revés una gorra originàriament blanca, de Montreal 76, que havia derivat en un color ennegrit semblant a les aigües del Llobregat. Calçava unes bambes de color rosa adornades amb uns cordons grocs fluorescent, acompanyades d’uns mitjos blancs estirats fins als genolls. Cal destacar, sobretot, la pudor que desprenia per tots els orificis del seu cos i, en especial, la seva alitosi que denotava una enorme enemistat entre ell i el senyor Signal. Cal destacar, també, un detall sense importància per a mi, però sí potser per altre gent: Déu era negre.
    Em va rebre amb un “give me five” a l’estil NBA i em va dur immediatament a fer una visita turística pel cel. Aquell indret no era tan ple com imaginava, segurament perquè s’era més exigent del que molta gent pensava. Vaig veure forces persones, de les quals me’n sonaven ben poques com Pau Casals, Antoni Gaudí, a més  d’alguns familiars, coneguts, amics o enemics; vaig saludar afectuosament a aquelles persones que coneixia i vàrem quedar per trobar-nos més tard. Sempre m’havia intrigat pel lloc on hauria anat Franco i li vaig preguntar si era al cel. Déu em va mirar amb els seus ulls blaus i va contestar-me que Franco, el dictador sanguinari, seguia al purgatori, junt amb la seva esposa Carmen Polo, recorrent  una i altra vegada les sentències que el condemnaven a  podrir-se a l’infern; segons sembla la seva última estratègia era aparèixer als judicis amb cadira de rodes i al·legant una amnèsia que li impedia recordar haver fet res dolent.
    El cel és un lloc on totes les necessitats bàsiques (menjar i beure, dormir,  orinar i cagar, practicar sexe,...) estan cobertes i queden, doncs, moltes hores lliures on no sé  què fer. Tot i que estem en l’eternitat, és a dir, fora del temps, cadascú triga uns dies a adaptar-se a la nova situació; de moment, observo el que fan els demés i m’avorreixo molt i molt. El cel és un lloc on pot escoltar-se contínuament la música dels “cumbes”, on es pot participar diàriament en converses típiques d’un esplai catòlic, on la gent no insulta ni agredeix, i on ni tan sols hi ha enveges o gelosies pròpies de la condició humana; el cel és, doncs, un lloc on l’ésser humà perd la seva pròpia condició i es converteix en quelcom sense passió ni sentiments.
    Aquella situació es presentava per a mi com a insostenible; pensar en passar tota l’eternitat en aquelles condicions em produïa esgarrifances. Vaig dirigir-me a Déu, i li vaig demanar una solució:
     -Déu, no entenc com és que sóc aquí, pensava que seria amb els ateus; de fet,  pensava que no hi havia cap altra vida i ja me’n havia fet a la idea. Per molt dur que resulti no estic gens còmode aquí i preferiria no haver de suportar l’eternitat, se’m  fa horrible –vaig comentar-li.
    -Ja m’havia adonat de que no et senties còmode. Mira –em va dir- les esglésiess’arrapen als seus adeptes com un gos amb un os, i sobretot la catòlica. Al estar batejat ja no hi ha res a fer, a no ser  que siguis excomunicat. A més has fet la comunió i t’has  confirmat. Normalment als ateus els envio a l’infern directament, però tu em caus bé (qui deia que Déu era just ?) i la teva mort pot ser comparable a la d’un màrtir; tu no ho saps, però si no haguessis intervingut en aquella discussió, allò hauria derivat en la tercera guerra  mundial i segurament en la destrucció del planeta. És per això –va seguir Déu- que et donaré una altra oportunitat.
    Déu em va proposar una mena de joc que consistia en tornar a la vida durant una setmana i buscar la meva excomunicació; tenia tots els mitjans que volgués, però no podia dir res de res a ningú. Si quan acabés la setmana no havia estat excomunicat, tornava al cel i no em queixava mai més; si aconseguia l’excomunicació anava amb els ateus, on no existia l’eternitat, i, per tant, moria definitivament .
    Vaig tornar a la vida un dilluns i, per tant, tenia fins al diumenge a mitjanit per ser excomunicat. Fent ús de la meva targeta de crèdit il·limitat, vaig comprar un rosari d’or amb diamants, safirs, turqueses i rubís valorat en més de mil milions i una sotana dissenyada per Giorgio Armani; tot i el suposat vot de pobresa, sabia perfectament com agrada l’ostentació als pares eclesiàstics. El meu pla era introduir-me en la reunió de joves catòlics que es celebrava aquella setmana a Roma, i un cop allà, donar els presents més una sorpresa al pontífex. Vaig adoptar una nova identitat; a partir d’aleshores m’anomenava Juan Pablo Segundo i era un estudiant de teologia pertanyent a una de les famílies més poderoses de Panamà. El dijous ja estava infiltrat en el grup Jovenes Católicos Panameños por la Beatificación de Juan Pablo II (JCPBJPII); al dir-me igual que el Papa i pagar-los el viatge i l’estada a tots els membres del grup, ben aviat vaig aconseguir ser-ne el seu representant. Més endavant, vaig guanyar-me l’estima d’altres grups fins a ser elegit un dels cinc representants dels joves catòlics de tot el món que podrien entrevistar-se personalment amb el Papa. El divendres a la tarda el Papa ens va rebre en audiència pública  (retransmès en directe per televisió a més de cent cinquanta països); vaig aconseguir que em rebés l’últim , i aleshores, vaig executar el meu pla: un cop li donats els diferents presents, vaig acostar-me cap a ell i, a cau d’orella i amb totes les meves forces, vaig cridar “get up” (gui-ra-paaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!).
    El Papa va caure fulminantment mort, ja que es trobava en un precari estat de salut. Em van detenir immediatament (mentre cridava “excomunió ja!!!”)  i em van conduir als recintes penitenciaris del Vaticà, a l’espera de que el nou pontífex dictés sentència. El meu pla anava molt bé. Havia previst assassinar, amb un crit potent, al Papa el divendres; si tot anava bé, el nou pontífex m’excomunicaria cap a les vuit de la tarda del diumenge,  com a primera mesura del seu mandat.
    El diumenge a les vuit de la tarda (seguia les notícies des del calabós del Vaticà), encara no hi havia fumata blanca, ni a dos quarts de nou, ni a les nou. Finalment, a dos quarts de deu, el nou pontífex va ser elegit; es tractava d’Adolfo Quieto Quetedoy, un bisbe xilè de l’ala més dura i conservadora, que era conegut per ser el confessor i capellà privat d’Augusto Pinochet.
    Un cop va prendre possessió del nou càrrec sota el nom d’Augusto Benito de todos los santos habidos i por haber I, va anunciar tres mesures. La primera consistia en iniciar la beatificació del recentment mort Papa Juan Pau II, així com també la beatificació instantània i en vida d’Augusto Pinochet (considerava provat que havia fet un miracle, ja que havia eliminat el comunisme de Xile); la segona parlava d’utilitzar únicament el llatí com a llengua eclesiàstica ; la tercera feia referència a mi, i la reprodueixo fidelment: “En referencia al chico que asesinó a nuestro queridísimo Papa Juan Pablo II, considero que no le hace falta una excomulgación, sinó un exorcismo. Nuestro nuevo santo Augusto Pinochet lo iniciará personalmente en las próximas horas”. Mai fins aleshores havia tingut tantes ganes d’anar al cel.

   Veïem esfereits com el capitalisme avança dia rera dia mitjançant un neoliberlisme esglaïador que ens inculca, sense adonar-nos-en, nous valors per sistema.
   Amb Estats Units al capdavant i amb la col·laboració d’altres estats “democràtics” estan imposant la seva economia de mercat (globalització) mitjançant el FMI, BM i el GATT. Això comporta també una globalització dels sistemes de defensa d’aquest mercat: exèrcit i policia.
    Alhora també veiem com s’està organitzant una resposta social popular per deturar aquesta globalització econòmica i militar.
   Els poders econòmics tenen controlats a la majoria d’estats, i aquests no paren de fer els deures que els impossenel GATT, FMI  i  el   BM. Mentrestant , els  exèrcits es rearmen constantment i incrementen la seva producció militar.
   A casa nostra observem com CiU reclama la celebració del Dia de les Forces Armades  en clau humanitària; això no és gaire estrany ja que CiU es va posicionar a favor de l’entrada de l’Estat espanyol a l’OTAN, una estructura que no és precisament gaire humanitària.
   L’exèrcit espanyol forma part d’aquest entramat mundial i s’està adequant als nous temps mitjançant la professionalització de l’exèrcit, i amb un bon rentat d’imatge per presentar l’exèrcit com una institució democràtica i útil en tasques “humanitàries”.
   Mentrestant segueixen les grans carències socials. Molta gent en el món no disposa de vivenda o cobertutra sanitària, i d’altres pateixen l’atur o precarietat laboral.
   Malgrat això la gent d’arreu s’està organitzant i han passat del pacifisme individual i passiu (que els estats han intentat organitzar mitjançant lleis com la de la PSS –Prestació Social Substitutòria- a l’Estat espanyol) a la solidaritat organitzada mitjançant una resposta contundent contra la majoria de fòrmules de globalització del capitalisme més salvatge (més de 1.000 persones mortes d’accidents laborals a l’Estat espanyol en l’últim any).
   La desobediència civil ha estat una pràctica habitual als anys 80 i 90 a l’Estat espanyol: 50.000 persones han practicat la desobediència civil mitjançant la insubmissió, 10.000 van ser jutjats i 1.000 van acabar a la presó. A Catalunya es van declarar més de 12.000 insubmisos.
   La insubmissió ha estat un clar exemple d’exercir el dret a la desobediència civil. Això ha estat molt positiu perquè s’ha pogut educar a la gent mitjançant una participació ciutadana real (no manipulada), molt enriquidora perquè s’ha demostratque si el poble s’organitza per assolir alguna fita, pot aconseguir-la.

    -¡Ay! -decía el ratón-. El mundo se vuelve cada día más pequeño.  Primero era tan ancho que yo tenía miedo, seguía adelante y me sentía feliz al  ver en la lejanía, a derecha e izquierda, algunos muros, pero esos largos  muros se precipitan tan velozmente los unos contra los otros, que ya estoy en el  último cuarto, y allí, en el rincón, está la trampa hacia la cual voy.
    -Sólo tienes que cambiar la dirección de tu marcha -dijo el gato, y  se lo comió.

   Tornen els grisos! Disfressats de mossos o de nacionals, insultant en català o en castellà (a gust del consumidor) i repartint en l'idioma universal de la violència. Aquesta fou la resposta dels nostres representants polítics (sic) a la mobilització dels pagesos contra l'abús dels carburants.
   El seu diàleg és aquest: primer pego, després pregunto i al final decideixo el que em surt dels ous (més o menys iguals que els teus segons la proximitat d'eleccions).
   Ja se sap, la política és engany i quan no enganya més recorre a les forces repressives per convèncer el personal amb arguments més sòlids i contundents.
   Com sempre, de la manera més cobarda i atacant per l'esquena (de dret a les costelles de gent de més de quaranta anys!), les forces pujolianes i valdecasino-aznarines van practicar les relacions a distància. Cadascú per la seva banda, però lligats per una línia calenta -"coordinadament"- van aconseguir un orgasme comú, tot i que no compartit.
    Un cop més ha funcionat la comunicació sexual entre la dreta catalana i l'espanyola. I, a la vella usança, les coses s'han resolt com en temps de felips cinquens i companyia: a òsties, que per alguna cosa tenen  l'absolutisme de la majoria.

P.D.: Les últimes notícies diuen que s'acaba la vaga. No hi ha rebaixa dels carburants, però els transportistes, pagesos i pescadors no poden aguantar més sense treballar. És un reagrupament o és que ja ens han dat massa pel sac? En tot cas ha estat un primer assaig de la única solució que se'ns acudeix: la vaga general. O, si no, com a Seattle i Praga, que ja els tenim tots bastant plens.

         Jo, que sempre he estat una persona honrada, vaig veure’m abocat per les circumstàncies a planejar l’atracament d’un banc per tal de poder subsistir. Tot va començar quan vaig muntar un restaurant al centre de Madrid especialitzat en la realització de gustosos entrepans de pa amb tomàquet. El recinte tenia tres mil metres quadrats,  estava situat al costat de l’estadi Bernabeu i es deia “El pantumaca pa Madrid; desde Cataluña con amor”. Vaig trigar massa temps en comprovar que aquell negoci seria ruïnós; el propi dia de la inauguració, l’any 1994, en la nit d’un Madrid-Barça (en la que Stoitxkov va marcar tres gols, va insultar a l’àrbitre abans i després de ser expulsat i, un cop es retirava cap al túnel de vestidors, va agredir a l’entrenador de l’equip rival, a sis aficionats merengues, un membre de la creu roja i a un guàrdia de seguretat a més de mossegar a tres gossos policies), l’afecció va entrar en massa al local i el cremà. Un cop construït de nou el restaurant, tres mesos més tard, el local va tornar a ser destruït després d’un nou partit. De fet, el restaurant, al llarg dels quaranta cinc intents d’inauguració i posada en marxa, només va sobreviure vuit hores obert en total. La destrossa del local, un cop acabava el partit que jugava el Madrid, s’havia convertit en un ritual; la gent es reunia  religiosament  davant del restaurant, un cop finalitzat el matx, amb estris duts de casa  o de la gasolinera més propera i cremava el local. L’agent d’assegurances va suggerir-me que bategés el restaurant com “La Pròrroga Merengue”, donada la tendència de l’afecció a continuar la festa al voltant del meu local. Vaig tirar endavant tot i que no van assegurar-me’l per quaranta cinquena vegada, amb el risc de quedar completament arruïnat i, com és lògic, em vaig arruïnar. La meva obstinació em va jugar una mala passada i, com quasi totes les meves coses, va quedar cremada definitivament en el quaranta cinquè incendi que va patir el restaurant al llarg dels tres anys i mig de vida.
         Amb l’autoestima per terra, sense cap possibilitat de trobar feina ni algú que m’avalés els dos mil milions que devia  i perseguit pels creditors, vaig veurem abocat a planejar un atracament a un banc. Cal tenir en compte que cada cop que sortia al carrer era perseguit per totes les empreses de pagament, des de l’home del frac fins un individu vestit de pantera rosa; tenint en compte les circumstàncies i la mancança total de confiança en mi mateix, no vaig planejar gaire bé l’atracament. Sortia poc de casa i només vaig visitar la seu bancària tres cops, amb la intenció d’elaborar un estudi sobre les hores de més freqüència de clients i saber l’horari d’obertura de la caixa forta –havia vist a les pel·lícules que les caixes fortes s’obren a través d’un programador de temps a una hora determinada. Vaig comprovar que l’assistència de la gent al banc no corresponia a cap lògica  especial; s’acudia al banc sense cap rutina ni hàbit, a vegades no hi havia ningú i d’altres arribaven deu persones de cop. Tampoc hi havia un dia –fora de principis i finals de mes- on la gent anés més al banc, d’acord amb els escassos estudis que havia fet. Així, doncs, vaig decidir posar un ciri a Sant Pancraç, patró dels impossibles i esperar que per una vegada a la meva vida, i encara que això fos una excepció, em sortissin les coses bé. Volia no trobar-me amb gaire gent al banc a l’hora en que s’obrís la caixa forta i amb uns empleats solidaris amb la meva causa. Vaig pensar que passaria més desapercebut si em feia passar per cec; amb tal intenció vaig reclutar de la gossera municipal un pequinès vell i atrotinat (era l’únic que els hi quedava) perquè em fes de guia. Vaig batejar al gos com a Dioni. Com que tenia els dies comptats per pagar, no vaig tenir temps d’ensenyar-li gaires coses, ni a donar-me la poteta –encara que si hagués disposat de tot el temps del món crec que no hauria après res de res. Vaig robar d’un quiosc proper el fascicle número u de la col·lecció “armes de tot el món”, en la que es regalava un revòlver del calibre quaranta cinc i el fascicle número dos de la col·lecció “perruques de tot el món”. Va ser aleshores quan vaig pensar que ja estava llest per cometre l’atracament
         Quan passaven tres minuts de les deu del matí, vaig sortir de casa amb el temps calculat al mil·límetre. Caminava amb els ulls tancats per introduir-me més en el paper d‘invident, pensant que el gos em va entendre quan li vaig explicar el camí cap al banc. Després d’estar a punt de ser atropellat dos cops i de xocar contra tres aparadors (d’una pastisseria, i  dues carnisseries), vaig decidir obrir els ulls i encaminar-me cap a l’entitat bancària amb la meva pròpia vista, afectada per les ulleres fosques que duia i pel cop que m’acabava de donar al pòmul contra l’aparador de la pastisseria, que no em permetia obrir bé l’ull esquerra. La imatge va ser força patètica: vaig arribar amb sis minuts de retard sobre l’horari previst i arrossegant al Dioni amb indignació. Qualsevol que em veiés no podria evitar sorprendre’s, ja que veure com un cec,  amb un cabell enrinxolat de color ros platí i un mànec d’escombra per bastó, entra en un banc arrossegant el seu gos guia deu ser poc freqüent. Un cop dins, vaig situar-me al final de la cua per contemplar bé tota la situació. Hi havia més gent del que esperava i vaig esperar que arribés el meu torn. Al llarg dels vint següents minuts no va entrar ningú més al banc; mentrestant la cua anava minvant poc a poc, sense cap pressa. Just quan m’anava a tocar amb mi, va entrar un personatge vestit de pantera rosa, a qui vaig creure identificar com un dels habituals cobradors que em perseguien amunt i avall. Immediatament vaig pensar que tot estava perdut; ni la perruca, ni el bastó, ni el gos l’havien despistat, i el molt porc em seguiria un cop més per recordar a tothom que jo no pagava a ningú. El tipus va dirigir-se cap a mi, i quan va ser a la meva alçada, vaig veure que no era qui em seguia habitualment; ell va continuar endavant per situar-se enfront dels banquers i dir-los: “Mans enlaire, mal parits. Doneu-me tot el que teniu”. Dos minuts més tard, quan es dirigia a la porta amb tots els diners de la caixa, va ensopegar amb la pixada que acabava de fer el meu gos i va caure a terra. Aleshores, vaig dirigir-me cap a la bossa per agafar-la i sortir corrents, però el Dioni va ser més ràpid que jo i va escapar-se amb els diners. Dues hores més tard van trobar al meu gos,  estirat al terra de la pastisseria amb la que havia xocat camí del banc, amb la panxa molt plena, nata i xocolata als morros i sucre al nas. Era mort, per golafre! Deien, en aquell carrer, que poc abans havia passat per dues carnisseries. Segons sembla, deixava bones propines.
 

                                                                    Geslacht.
-ÍNDEX.
-ALTRES TEXTOS.