L'altre dia vaig comprar un llibre que porta per títol Memoria colectiva e identidad nacional (Biblioteca Nueva: 2000), el qual aplega un seguit de treballs d'especialistes nord-americans, canadencs, italians, brasilers, belgues, argentins i espanyols que treballen en departaments universitaris de psicologia, sociologia, pedagogia i filosofia. El llibre està estructurat en quatre grans seccions, dins de les quals van descabdellant-se les diverses contribucions per donar resposta a una paradoxa que els compiladors ressalten en la introducció: que avui en dia es dóna el fenomen que, al mateix temps que es reclama el respecte a la peculiaritat de la història de cada Estat, hi ha qui fomenta una agra disputa -política i jurídica i tot- sobre la necessitat o no de conservar la memòria pròpia de les comunitats que comparteixen un mateix espai per construir o no, que també és possible, un futur comú. I és que, diguem-ho clar, la història és una peça cabdal de la ideologia i, per a certs historiadors, només pot explicar-se d'una manera i prou. No es tracta d'una discussió merament acadèmica, sinó que envaeix la vida pública a través dels mitjans de comunicació, ja que, com s'ha pogut comprovar en la presentació del document de la Real Academia de la Historia, la memòria pot convertir-se en record, però, també, en oblit. Vull dir que quan hom es proposa resseguir el passat i decideix quins són els fets que convé recuperar, fa al mateix temps un acte doble; canonitza la memòria i llença a les tenebres de l'oblit aquelles parts de la memòria que, conscientment i amb malícia, no recuperarà mai perquè no li són útils als propòsits que s'ha marcat o fins resulten incòmodes per explicar i donar coherència a un projecte de futur basat en la història compartida.
   En un article que va publicar en aquest mateix diari Manuel Vázquez Montalbán, La història (1-VII-2000), deia una cosa que és òbvia: que els bombardejos de Barcelona a càrrec del general Espartero, al segle XIX, posem per cas, mai no podran ser explicats de la mateixa manera des de Barcelona que des de Madrid, senzillament perquè la víctima no té la mateixa percepció dels fets que el botxí, si és que no pateix la síndrome d'Estocolm.
   Per defugir els exemples conflictius de la història de la relació entre Catalunya i Espanya, posem-ne un altre, del qual, tanmateix, la historiografia catalana en féu una interpretació oposada a la que va divulgar la historiografia i el pensament de matriu castellana. L'exemple és el que va passar a Cuba l'any 1898. És evident que ni els cubans d'aleshores ni els historiadors cubans posteriors no van viure-ho en termes de desastre, que és com ho ha plantejat fins ara la historiografia espanyola. La seva percepció era i és totalment oposada als laments dels Unamuno, Altamira, Ortega i companyia, ja que la victòria cubana de 1898 va significar l'alliberament de l'illa del colonialisme espanyol, i aquell fet és percebut, en aquest sentit, com el símbol fundacional de la Cuba contemporània. L'esdeveniment és el mateix, i per tant no hi ha engany, però el que ja no és el mateix és la interpretació ni l'estela que aquell acte va deixar a una banda i a l'altra. I aquest "prejudici passional", com l'anomenaria Pierre Vilar, que és una de les característiques de les històries nacionalistes (diguin el que diguin) dels Estats nació, no admet que un mateix fet històric, encara que hagi estat compartit, pugui tenir més d'una perspectiva i es pugui explicar des del punt de vista dels exclosos o, si es dóna el cas, dels vençuts. No es tracta de defensar cap visió particularista, com dirien els il·lustres acadèpresidits per Gonzalo Anes, sinó d'un fenomen de més gran abast, que afecta la història de les nacions sense Estat, però també la història de les dones o de les classes populars, i que es proposa capgirar una explicació del passat incompleta, il·legítima i etnocèntrica (o egocèntrica).
   Quan jo estudiava, hi havia un llibre que et feien llegir a l'assignatura d'introducció a la història. Es tracta de Combats pour l'histoire (1953), un recull d'articles de Lucien Febvre, que va ser, junt amb Marc Bloch, un dels fundadors del conegut moviment historiogràfic dels Annales. De la lectura d'aquest llibre encara en conservo una fitxa en què hi ha apuntada la frase següent: "És en funció de la vida com la història interroga la mort", el que vol dir, expressat amb menys poesia, que és d'acord amb el present com la història interroga el passat. I és que organitzar l'explicació del passat segons els valors del present és allò que dóna sentit social a la història i és l'única manera de pensar-la. Diguem-ho d'una altra manera. Els historiadors es dediquen a reconstruir, a partir de documents o de restes materials, les característiques d'aquelles accions humanes que han tingut lloc en el passat, però amb això no en tenen prou, si és que no volen ser mers cronistes; cal, a més, que expliquin la significació històrica d'aquells actes.
   Doncs bé, si fa deu anys la majoria dels manuals d'història de batxillerat que es feien fora de Catalunya estaven prenyats d'una visió totalitària, excloent, farisaica, idealista i uniformitzadora de la història d'Espanya, és natural que, a mesura que s'ha aconseguit d'afermar més o menys els valors democràtics i de diversitat propis d'un Estat plurinacional i constitucional, la visió de la història d'Espanya que s'hi explica hagi canviat. No podia ser d'altra manera. A la Unió Soviètica, per exemple, tan bon punt es posà en marxa la perestroika i la glasnost, els manuals d'història foren retirats de la circulació. A Espanya, en canvi, no es va fer el mateix després de la mort de Franco i de la desaparició de la dictadura. Els llibres de text d'inspiració espanyolista i tergiversadors han format molts i molts alumnes de Catalunya fins a l'any 1988, que fou quan la Generalitat va decidir de promulgar una ordre amb la qual s'incorporaven objectius i continguts de geografia, història i trets socioculturals de Catalunya a l'antiga EGB, al batxillerat i a la formació professional. A part del fet que la Generalitat trigués vuit anys a dictar una ordre d'aquesta mena, els manuals d'història van trigar encara més a incorporar els canvis historiogràfics que propiciaven els nous temps. La reforma educativa va ajudar a fer el tomb definitiu. Deu ser això, oi, el que neguiteja els acadèmics espanyols? Ja ho deia Vilar en referir-se a la prohibició franquista del seu llibre sobre la Guerra Civil: "Una ideologia que pretén ésser hegemònica tem més els llibres petits que no pas els grans".

   El otro día compré un libro que lleva por título Memoria colectiva e identidad nacional (Biblioteca Nueva: 2000), el cual reúne una serie de trabajos de especialistas norteamericanos, canadienses, italianos, brasileños, belgas, argentinos y españoles que trabajan en departamentos universitarios de psicología, sociología, pedagogía y filosofía. El libro está estructurado en cuatro grandes secciones, dentro de las cuales van desovillando las diversas contribuciones para dar respuesta a una paradoja que los compiladores resaltan en la introducción: que hoy en día se da el fenómeno que, al mismo tiempo que se reclama el respeto a la peculiaridad de la historia de cada Estado, hay quien fomenta una agria disputa -política y jurídica y todo- sobre la necesidad o no de conservar la memoria propia de las comunidades que comparten un mismo espacio para construir o no, que también es posible, un futuro común. Y es que, digámoslo claro, la historia es una pieza capital de la ideología y, para ciertos historiadores, sólo puede explicarse de una manera y basta. No se trata de una discusión meramente académica, sino que invade la vida pública a través de los medios de comunicación, ya que, como se ha podido comprobar en la presentación del documento de la Real Academia de la Historia, la memoria puede convertirse en recuerdo, pero, también, en olvido. Quiero decir que cuando uno se propone reseguir el pasado y decide cuáles son los hechos que conviene recuperar, hace al mismo tiempo un acto doble; canoniza la memoria y lanza a las tinieblas del olvido aquellas partes de la memoria que, conscientemente y con malicia, no recuperará nunca porque no le son útiles a los propósitos que se han marcado o hasta resultan incómodos para explicar y dar coherencia a un proyecto de futuro basado en la historia compartida.
   En un artículo que publicó en este mismo periódico Manuel Vázquez Montalbán, La historia (1-VII-2000), decía una cosa que es obvia: que los bombardeos de Barcelona a cargo del general Espartero, en el siglo XIX, pongamos por caso, nunca podrán ser explicados de la misma manera desde Barcelona que desde Madrid, sencillamente porque la víctima no tiene la misma percepción de los hechos que el verdugo, si es que no sufre el síndrome de Estocolmo.
   Para rehuir los ejemplos conflictivos de la historia de la relación entre Cataluña y España, pongamos otro, del cual, asimismo, la historiografía catalana hizo una interpretación opuesta a la que divulgó la historiografía y el pensamiento de matriz castellana. El ejemplo es el que pasó en Cuba en el año 1898. Es evidente que ni los cubanos de entonces ni los historiadores cubanos posteriores no lo vivieron en términos de "desastre", que es como lo ha planteado hasta ahora la historiografía española. Su percepción era y es totalmente opuesta a los lamentos de los Unamuno, Altamira, Ortega y compañía, ya que la victoria cubana de 1898 significó la liberación de la isla del colonialismo español, y ese hecho es percibido, es este sentido, como el símbolo fundacional de la Cuba contemporánea. El acontecimiento es el mismo, y por tanto no hay engaño, pero lo que ya no es lo mismo es la interpretación ni la estela que aquel acto dejó en un lado y en el otro. Y este "prejuicio pasional", como lo nombraría Pierre Vilar que es una de las características de las historias nacionalistas (digan lo que digan) de los Estados nación, no admite que un mismo hecho histórico, aunque haya sido compartido, pueda tener más de una perspectiva y se pueda explicar desde el punto de vista de los excluidos o, si se da el caso, de los vencidos. No se trata de defender ninguna visión particularista, como dirían los ilustres académicos presididos por Gonzalo Anes, sino de un fenómeno de más gran abasto, que afecta a la historia de las naciones sin Estado, pero también a la historia de las mujeres o de las clases populares, y que se propone dar la vuelta a una explicación del pasado incompleta, ilegítima y etnocéntrica (o egocéntrica).
   Cuando yo estudiaba, había un libro que te hacían leer en la asignatura de introducción a la historia. Se trata de Combates por la historia (1953), una compilación de artículos de Lucien Febvre, que fue, junto a Marc Bloch, uno de los fundadores del conocido movimiento historiográfico de los "Annales". De la lectura de este libro aún conservo una ficha que hay apuntada la frase siguiente: "Es en función de la vida cómo la historia interroga la muerte", lo que quiere decir, que es de acuerdo con el presente como la historia interroga el pasado. Y es que organizar la explicación del pasado según los valores del presente es eso que da sentido social a la historia y es la única manera de pensarla. Digámoslo de otra manera. Los historiadores se dedican a reconstruir, a partir de documentos o de restos materiales, las características de esas acciones humanas que han tenido lugar en el pasado, pero con esto no tienen suficiente, si es que no quieren ser meros cronistas; hace falta, además, que expliquen la significación histórica de aquellos actos.
   Pues bien, si hace diez años la mayoría de los manuales de historia de bachillerato que se hacían fuera de Cataluña estaban preñados de una visión totalitaria, excluyente, farisaica, idealista y uniformizadora de la historia de España, es natural que, a medida que se ha conseguido afianzar más o menos los valores democráticos y de diversidad propios de un Estado plurinacional y constitucional, la visión de la historia de España haya cambiado. No podía ser de otra manera. En la Unión Soviética, por ejemplo, tan buen punto se puso en marcha la perestroika y la glasnost, los manuales de historia fueron retirados de la circulación. En España, en cambio, no se hizo lo mismo después de la muerte de Franco y de la desaparición de la dictadura. Los libros de texto de inspiración españolista y tergiversadores han formado muchos y muchos alumnos de Cataluña hasta  el año 1988, que fue cuando la Generalitat decidió promulgar una orden con la cual se incorporaban objetivos y contenidos  de geografía, historia y rasgos socioculturales de Cataluña en la antigua EGB, al bachillerato y en la formación profesional. A parte del hecho que la Generalitat tardase ocho años en dictar una orden de este tipo, los manuales de historia tardaron aún más en introducir los cambios historiográficos que propiciaban los nuevos tiempos. La reforma educativa ayudó a hacer el giro definitivo. ¿Debe ser esto, verdad, lo que  desasosiega a los académicos españoles? Ya lo decía Vilar en referirse a la prohibición franquista de su libro sobre la Guerra Civil: "Una ideología que pretende ser hegemónica teme más a los libros pequeños que no a los grandes."

                                                              Agustí Colomines i Companys.
                                                              Profesor de Historia Contemporánea de la UB.
                                                              (Avui, 17-7-00)
-ÍNDEX
-ALTRES TEXTOS

   Ai, ai , ai... que així no anem pel bon camí. Aquesta joventut s'està quedant tonta perduda. Tanta televisió, tant futbol, tant cinema, tanta pel·lícula d'acció i d'executius triomfadors (oh yeah!)... estan deixant a la joventut amb menys neurones que una ameba.
   El bombardeig mediàtic al que està sotmesa, perquè consumeixi tota mena de productes massius l'està deixant fatal del cervell: que si cotxes que t'hi cagues amb airbag-radio-cassette-stereo-pim-pam- ultrasurround, mòbils amb e-mail-internet-sense-mans que només els manca consolador a quatre velocitats (pels nens i per les nenes), que si ves a esquiar, o al parc temàtic i torna ple de blaus de les hòsties a les cues... però deixat la cartera...
   Jo no sé, però em suposo que si a molts dels nostres pares els hi diuen que en això consistia la democràcia igual s'ho pensaven dues vegades. 
   Una joventut tant despolititzada que no es mou a menys que els subvencionin, i que és molt més conservadora que els seus avis (que com a mínim van aconseguir fotre fora a la Monarquia). Ni es sindica, ni protesta contra les ETTs, ni contra les taxes, ni contra la limitació de la llibertat d'expressió als mitjans públics (en queda algun?)... total per a què. Si demà guanya el Barça tot solucionat.
   Això sí, com els canviïs de canal quan estan veient "Mision Imposible 36" o qualsevol programa educatiu tipus "Crónicas marcianas" alerta, que es desperta la fera reprimida (per tantes hores de sofà) que porten dins... 
   Una joventut que perquè es mogui li has de posar un bitllet de deu mil davant dels nassos. Que si alliberen a banquers corruptes encara et diuen que tu també ho faries; que justifiquen actes racistes perquè els immigrants només porten problemes (i generalment ells mateixos provenen de persones immigrades...), que si protestes al carrer et diuen que ets un notes. En definitiva una joventut més reaccionària que Franco. Almenys ell es movia del sofà, tot i que fos per signar penes de mort contra algun anarquista, comunista o membre d'ETA.
   Això ha aconseguit la democràcia a l'americana. Partits de dretes o de pseudoesquerres que si es caracteritzen per alguna cosa és per alternar-se en el poder i enriquir-se, així com desmobilitzar a tota la joventut... perquè "la política es fa als parlaments"; quan no hi ha mai Política sense la participació ciutadana. Però clar, si la ciutadania està aletargada perduda, consumint-se les neurones intentant entendre acudits de Chiquito de la Calzada o veient com es casen o es descasen les infantes o Jesulín de Ubrique... què hem de fer...
   Doncs res als quatre que es mouen se'ls veu com il·luminats i gent que té ganes de buscar-se problemes. Increïble. Mig planeta morint-se de gana o malalties, milers de pisos buits perquè s'especuli confortablement mentre has d'hipotecar-te la vida per viure en un pis... i són ganes de buscar-se problemes.
   Senyors que maneu tant, ho heu aconseguit. Teniu la joventut més tonta de la història. Més tonta que quan els obligaven a ser cristians a cops de vara, perquè així, almenys, es rebotaven per dintre. Ara amb tanta teta de silicona, tanta sèrie d'executiu triomfador (oh yeah!), i tant somriure de pasta de dents, heu aniquilat tot moviment neuronal al cervell dels consumidors (perquè la societat no és altra cosa).
 Així, és normal que el jovent no tingui descendència, primer perquè no té lloc on fer-ho, i segon perquè amb tant desneuronament ja no sap ni on ficar-la (o que li fiquin).
   En fi, i els quatre queden doncs res, al menys si em de passar per la presó o correr davant de les pilotes de goma per demanar una mica més de dignitat doncs viurem una mica més moguts que si estiguessim asseguts al sofà o pagant moltes pessetes per una tonteria plastificada i de colorets (perquè Tot, Tot i Tot, avui en dia, és plastificat i de colorets...).
   Apa, apalancats, no us hi canseu.

Heinz Dieterich Steffan
El Siglo

   Un  reciente estudio patrocinado por la Oficina  Regional de la UNESCO para América Latina  y el Caribe (OREALC), revela que  en la región existen tres niveles de calidad educativa:  1) a la cabeza de la excelencia educativa se encuentra  Cuba;  2)  muy  atrás  viene  un  segundo  grupo  compuesto  por Argentina, Brasil, Chile, México y, probablemente, Uruguay; 3) a la cola de la  excelencia  educativa  se  sitúa  el  resto  de los  países  del  área.

   La topografía  de la  calidad educativa en América  Latina fue reconstruida por  el  Laboratorio Latinoamericano  de  Evaluación  de la  Calidad de  la Educación (LLECE), fundado en  noviembre de 1994 en la Ciudad de México con la participación  de diez  países latinoamericanos y la  coordinación de la OREALC.  En 1997,  el Laboratorio  aplicó el "Primer  Estudio Internacional Comparativo sobre  Lenguaje, Matemática  y Factores Asociados  en Tercero y Cuarto Grado",  a los alumnos respectivos de trece  países de la región. La metodología fue estandarizada y los cuestionarios fueron aplicados conforme a  los  rigurosos  patrones  de las  muestras  aleatorias  representativas.

   A  finales de  1998,  los resultados  fueron  publicados por  la UNESCO  en Santiago de  Chile, pero sufrieron el  destino habitual de toda información que  muestra la  realidad  de Cuba  verídicamente: no  existe para  la Casa
Blanca,  ni para  el  Banco Mundial  y, en  consecuencia, tampoco  para los medios de comunicación estadounidenses y criollos.

   La supresión  de esta información científica  sobre la calidad educativa en América Latina  se explica por dos razones:  a) destruye el mito neoliberal de  que  sólo  la  educación  privada  puede ser  eficiente,  al  demostrar
empíricamente que  la educación  pública cubana es  muy superior a  toda la educación pública  y privada del resto de América  Latina y, b) termina con las mentiras propagandísticas sobre  Cuba que pretenden ocultar los avances de este  proyecto latinoamericanista  y popular ante las  mayorías y clases medias de la Patria Grande.

   La  diferencia casi  abismal  entre el  nivel educativo  cubano y  el resto latinoamericano se refleja en los siguientes datos. Los logros promedios en la prueba de matemáticas, expresados en términos de respuestas correctas de los  alumnos  del  tercer  y  cuarto  grado,  fueron: Cuba:  83,1  y  84,2; Argentina: 47,3  y 58,1; Brasil: 47,3 y 58,1;  Bolivia: 46,3 y 47,0; Chile: 45,6 y 55,8; Colombia: 44,2 y 52,0; Paraguay: 41,2 y 47,8; Dominicana: 38,6 y 41,2;  Honduras: 35,3 y 41,4;  Venezuela: 34,9 y 38.8.  En las pruebas de lenguaje,  se  repite  el  perfil  de  la asignatura  de  matemáticas:  los promedios de  Cuba son  87,4 y 88,7;  después siguen Argentina  y Chile con 60,7 y 71,1 cada  uno y al final de la escala se encuentra Bolivia con 43,3
y 46,1.

   Estos datos  fueron elaborados  en 1997, cuando  los impactos de  la crisis económica de  Cuba (1989  a 1993) todavía  eran fuertes en  todo el sistema social. Pero  desde 1994,  la economía cubana ha  registrado un crecimiento anual  sostenido de  alrededor de  4.6 por  ciento, mientras que  en Tierra Firme  el  horror  económico   y  educativo  neoliberal  se  ha  prolongado ininterrumpidamente hasta el día  de hoy; de tal manera que la tijera de la calidad educativa en la Patria Grande se ha abierto, probablemente, aun más
en favor de Cuba.

   El hecho de que Cuba sea el único país en América Latina que cuenta con una ciencia y tecnología de punta (biotecnología) ha sido siempre un indicio de la  calidad de  su sistema de  educación; pero  el meritorio estudio  de la UNESCO aporta evidencia empírica  directa sobre este parámetro referencial. Y explica, de paso, por qué el imperio del norte no ha podido vencer a esta revolución.

 -ÍNDEX
 -ALTRES TEXTOS