Aquesta és la història d'en Francesc Lapiedra i Pujol, un antic electricista de la Fecsa que va aparèixer fulminantment mort a la porta dels lavabos del congrés extraordinari del partit PCRNI (partit de centre reformista no intervencionista -no sigui que ens equivoquem-). 
   En Francesc era un bon aficionat a l'estudi de les antigues cultures americanes pre-colombines i això provocava que viatgés sovint durant les seves vacances a terres americanes per gaudir dels monuments i relíquies d'aquella època meravellosa. 
   Un estiu va viatjar cap a Guatemala per visitar alguns dels monuments de la cultura  Maia. Un cop era amb tota l'expedició enmig d'una colla de monuments funeraris, va decidir abandonar-la i seguir el camí pel seu propi compte, ja que el guia era una persona força ignorant en aquells assumptes i no els hi explicava res que ell no sabés anteriorment. Així doncs, va endinsar-se en el cor de la selva a la recerca de noves experiències. Quan portava unes dues hores caminant i estava completament perdut enmig de la selva verge, va contemplar meravellat una fossa extraordinàriament profunda; quan s'hi va adreçar el terra enfangat li va jugar una mala passada i va caure-hi dins; no va fer-se gaire cosa, fora d'unes rascades, la qual cosa suposava gairebé un miracle per ell. De sobte va adonar-se'n que estava subjectat pels braços d'una mena de gegant, que se'l mirava amb cert orgull; immediatament, aquell gegant va fer un bot que els va treure als dos de la fossa i va deixar-lo poc després de peu sobre aquell terra relliscós. Va ser aleshores quan, dirigint-se en un perfecte castellà de Guatemala, li va explicar que era un geni Maia i   que era allà des de feia molts segles esperant concedir un desig a qui li demanés. En Francesc va pensar durant una estona i va arribar a la conclusió de que aquell tipus havia de ser un impostor que devia treballar per algun d'aquells programes que gasten bromes a la gent. Així doncs, en lloc de demanar diners, salut  o amor, va voler sorprendre a aquells que li volien prendre el pèl i va dir: "Has sentit parlar d'aquella frase feta que diu "si les mirades matessin" ; doncs bé, vull tenir una mirada que mati, és a dir, que quan ho desitgi pugui fulminar a aquell a qui miri d'una forma determinada". El geni va sorprendre's per aquella petició, però immediatament va fer petar els dits i li va dir que el seu desig estava concedit; com que el Francesc no va creure-se'l ho va provar amb ell mateix, i efectivament, el geni va caure al terra fulminat. Això provocà que en Francesc fugís cames ajudeu-me tot espantat; després d'una estona corrent a tota velocitat va comprendre que allò podia haver estat un truc del geni, i com que no volia tornar enrere, va dirigir-se cap al primer poblat habitat que trobés per fer una nova prova i al cap d'una estona va retrobar-se amb la seva expedició turística; aleshores va mirar fixament al guia, i quan aquest va mirar-lo a ell, quan les seves mirades van creuar-se, el guia va caure a terra fulminant. El metge que el va assistir, va dictaminar que havia mort d'una parada cardíaca. 
   En Francesc, va tornar a casa  l'endemà, molt espantat. Després d'uns dies, però, va pensar que potser l'havien enganyat i va tornar a provar la seva mirada assassina, aquesta vegada a la delegació d'Hisenda de Barcelona. Va dirigir-se al subinspector de zona i amb un "disculpi senyor" va poder mirar-lo als ulls i va ser aleshores quan aquell home va caure fulminat. Aquella persona era massa seriosa com per entrar en el joc i , a més, no podia ser cap doble perquè el subinspector Martínez era inconfusible, i en Francesc mai oblidava una cara d'un malparit com aquell. 
   Així doncs, en Francesc va entendre que tenia un arma letal en la seva mirada, i que difícilment el podrien agafar mai. 
   Mesos més tard, va deixar la feina, perquè quan necessitava diners mirava als ulls dels guàrdies de seguretat dels furgons blindats i ja en tenia. 

   Aleshores, va ser quan en Francesc va començar a trobar sentit a una vida que fins a la trobada amb aquell geni havia estat ben frustrant. S'havia incrementat la seva vena feixista, i de fet, si un dia es despertava amb el peu esquerre, la gent que es trobava pel carrer i no li queia bé -per qualsevol gest, qualsevol mirada, perquè tingués el nas lleig, els peus massa grans, els ulls inflats, les galtes caigudes, les mans curtes, les cames gruixudes, ...- era immediatament fulminada amb la seva mirada letal. Havia mirat assassinament a més de cinc mil persones ( el seu record era de vuit-cents el dia que el Real Madrid va guanyar la "sétima" en un pavelló a la Penya Los Madriles del Prat) i la premsa estava esgarrifada davant el l'índex tan elevat d'atacs de cor produïts en tan pocs dies. Definitivament , era un psicòpata perillós; de fet, havia trobat en aquella activitat tan poc cívica la vertadera eròtica del poder. 
   Qualsevol situació podia detonar la seva ira: un quiosquer poc atent, un taxista poc amable, una vella que li frenava el pas, un policia autoritari, algú que l'emprenyava quan mirava el paisatge, ... 
Tot allò tan gratificant, només tenia un defecte: podien enganxar-lo. Tenia prou experiència   per saber fugir del lloc sense despertar sospites quan cometia un assassinat, i, de fet, ningú podia imaginar-se que algú podés matar mirant. Fins aleshores se'n havia sortit mol bé, però aquell alt índex d'infarts mantenia alerta a una població que ja havia deixat de creure en els metges - donats alguns casos de persones que estaven molt en forma que també havien mort de parada cardíaca - i començava a inclinar-se massivament per dues postures: o bé els metges no sabien del que parlaven i aquella era una nova epidèmia que acabaria amb la humanitat ( alguns diaris sensacionalistes buscaven trets comuns entre les víctimes per saber si era dirigida contra alguna part de la població ) o bé era la fi del món i aquesta començava pel nostre país. 
   En Francesc tenia previst viatjar pel món, buscar noves experiències, allunyar-se del país un temps i liquidar gent d'altres països. Fins llavors només havia fulminat uns quants guiris de Lloret, un turista japonès i una antiga núvia francesa que va tenir. 
   Però primer de tot volia complir el seu desig de liquidar a tota la cúpula del PCRNI. Era anunciat un congrés extraordinari del partit a un mes vista, i en Francesc va començar a elaborar un pla que seria letal: s'infiltraria en el congrés com un afamat centrista amb noves idees pel partit, un projecte per a un país gran i lliure i una profunda admiració per Tony Blair .Durant aquell mes va donar-se d'alta al PCRNI, va canviar-se el nom per Francisco i es faria dir Franquito , va comprar-se corbates d'Hermès , va afeccionar-se al paddle, va insultar a tothom que no fos del partit dient-li antidemòcrata o socialista o comunista, va fer-se del grup de defensa dels dictadors de dreta anticomunistes i per últim va fer una donació a l'empresa Loreto Consulting prou elevada com per ser convidat immediatament al congrés. 
    El dia del congrés, en Francesc (per tots, Franquito) estava extraordinàriament excitat. Era una situació tan magnífica que no podia deixar de tenir ganes d'anar al lavabo. La seva donació havia estat tan generosa que tenia dret a pronunciar un breu discurs cap el final de l'acte; el que era important d'això, era que la seva cara sortiria reflexada a una pantalla gegant que aclapararia la mirada de tothom. El seu pla consistiria en pronunciar  un exaltat discurs, i proferir la seva mirada en el clímax de l'acte, just en el moment en el que ell reclamés que li miressin als ulls a través de la pantalla; ell també es faria el mort, i amb la confusió podria escapar-se cap a l'estranger. 
   Estava molt nerviós i va tornar a entrar al lavabo, es va tancat en un dels wàters i es va eixugar la suor amb un tros de paper. Aleshores quan va sortir es va trobar amb una sorpresa: el cap de la tribu del PCRNI estava pixant en una de les piques, mentre cantava una cançoneta que deia una cosa així com "España va bien/ y yo voy bien/ que bien , que bien/ que españa vaya bien". En Francesc va sentir uns desigs irreprimibles de mirar-lo de forma letal, però va entendre que si l'eliminava en aquell moment perdia la gran oportunitat de fulminar-los a tots de cop. Així doncs, el va mirar amablement i el va saludar de forma cordial. Seguidament mentre l'observava a traves del mirall es va rentar les mans; un cop allà se li va ocórrer  que podria assajar aquella mirada letal per tal que no fallés en el dia més important de la seva vida, i efectivament,  no va fallar: al mirar-se al mirall va caure fulminat.     Va ser aleshores quan el president del PCRNI va passar per damunt seu i va comentar-se: "es que soy un líder mundial, soy tan bueno que la gente se desmaya delante de mío , ¡ ja , ja , ja , ja !". 

                                                                          Geslacht 
-ÍNDEX
-ALTRES TEXTOS
 

   Xiscla que xisclaràs la veu estrident de la Marieta no parava de foradar-me les orelles, i jo cansat i mig marejat m'aixeco de l'aposento i faig via cap a ca la Maria. Em paro sota la finestreta i li dic:
-Tu puteta com no callis i tanquis la boqueta et fotré el pixot fins al fons del cony!
   Ben acabat de dir aquestes paraules, que sento com corrents per les escales baixa enfurismat son pare que amb l'escopeta de caçar s'encamina on jo estava a fotre'm pel cap alguna bala. Ja em veig corrents tot desesperat cap algun amagatall proper, i entre dos arbres i una roca m'estiro perquè aquell animal no em veiés. 
   Al final vaig sortir-ne il.lès, però ara tenia ja els collons escaldats i planejava una cruenta venjança per fotre a aquella berganta. La família de la Marieta, alellenca de tota la vida, vivia a la masia de Can Cabús; jo, nouvingut però força conegut al poble, sempre havia considerat el seu pare i son germà com els dos pallussos més grans de la comarca.  La Maria era dona immaculada com poques n'hi havia, no havia estat mai foradada i romania freda com el glaç sempre que topava amb qualsevol mascle. Malgrat això tenia el culet bonic i rodonet; uns pits grans i eixerits, i jo sempre me la tocava imaginant que li grapejava tots aquells regals de Déu que la noia malauradament per tots desaprofitava.
   Vaig planejar que quan son pare se'n anés a caçar a les sis del matí amb el burro de son germà, jo entraria a casa i forçaria a la frígida Maria.
   Així que m'espero a fora la casa sota la finestra de l'habitació de la senyoreta i mentre em tapo la cara amb el drapot que portava i indecís estic a punt de fer la meva escomesa...
   Què collons! Que veig entrar a la fornera balancejant el cul gros que tan sols ella tenia. Sorprès i encara sense saber què fer, va i arriba per ma sorpresa la peixatera; aquella dona per tots desitjada que era casada amb el sabater del que deien que la tenia més grossa que el llobarro que venia sa dona al mercat. Jo que miro pel finestró de la cambra i veig a la Marieta grapejar la pitrera de la fornera, i ara la peixatera que s'axarranca i la fornera que me li llepa la xona, i de sobte la Maria que s'estira i a sobre se li posa la del cul gros; al mateix temps la dels llobarros, que es fot un palot a la vagina tot simulant una verga, tota ràpida entra fins al fons de la Marieta la qual de goig gemega i jo que de tant tocar-me-la buido tota la lletona que dins del meu cos hi tenia. Allò era un triangle! Com els que m'ensenyaven a l'escola!
   Des d'aquell succés, a mi se'm pot trobar cada dia passats dos minuts de les sis a davant de Can Cabús tocant-me la titola tot excitat i agraït dels plaers de la Maria.

                                                                                                                 Lo foder.
 -ÍNDEX
 -ALTRES TEXTOS
 

   “Qui sap què és un orgasme, sap el que ÉS la vida”. Sota aquesta cita cèlebre, feta per mi un dia de sol, s’amaga l’essència de la vida; modèstia a part, clar.
   Ja no parlo d’orgasme com a principi primer de tot ésser viu, sinó com a principi de tota ética i comportament social i cultural humà. ¿Què seria de la nostra existència sense els móns que obre l’orgasme?
   Afirmo que tota conceptualització d’elements absoluts i infinits prové de la ment dels primers orgasmadors de la humanitat, d’aquells primers homes que van poder sentir un orgasme. (Així, també s’explicaria perquè el paper de la dona ha estat secundari tradicionalment: perquè l’home li ha negat l’orgasme fins que ella s’ha sentit forta per exigir-li a ell; fins a aquest moment ella, pobreta, no ha estat gairebé res).
   Els primers orgasmadors varen poetitzar el sentiment i sensació corporal, divinitzant-lo i infinititzant-lo; veient com a quelcom misteriós (diví) tot aquell gust concentrat en una cosa tant petita –en comparació amb la resta de la creació, clar-. Amb el temps, d’aquí van sorgir els primers fanatismes i dogmes: “el meu orgasme ha estat millor que el teu”. Se’n derivaren les terribles guerres de religió: les creuades, la sang i el fetge, les guerres entre cristians i musulmans, entre cristians i cristians, entre musulmans i musulmans, i entre els indis que estaven per allà plantant patates i ara els que queden són cristians… fins als nostres dies, que amb la secularització es passaren dels absoluts divins als absoluts polítics i les guerres per ideologies “salvadores”, i últimament les purament econòmiques –si em treuen el petroli no podré orgasmar amb calefacció central-.
   Els provocadors d’aquestes guerres, com sempre, foren els que, lluny de la puresa orgasmàtica dels primers orgasmadors, deixaren l’orgasme genital de banda; pensant-se que tota l’essència estava en les paraules i els mites transmessos generació rera generació.
   Així, religiosos, militars, ideòlegs i herois, formats en una vida poc propícia a l’orgasme i la felicitat absoluta que és –ÉS- , són proclius a discutir, a barallar-se i a hostiar-se indefinidament fins que un d’ells es senti guanyador absolut –quan l’infeliç no sap que “absolut” és un adjectiu, no un substantiu com tothom sap-.
   ¿Qui dubta que si els militars orgasmessin més no estarien tan pendents de qui té el canó més llarg? ¿Qui dubta que si els ideòlegs orgasmessin més no tindrien tant temps per ficar-se amb l’oponent? ¿I si orgasmessin els religiosos, no deixarien inmediatament de veure fantasmes i divinitats artificials, tot entregant-se a la veritable essència de la vida, que és el procrear i perpetuar els gens, i fer-se carícies?
   Tornem a la nostra naturalesa, a l’orgasme. Deixem-nos de conceptualitzacions dogmàtiques i místiques que no són més que un succedani d’aquest. Visquem amb harmonia amb els nostres companys i companyes, amb la nostra naturalesa. Fem de la nostra existència un orgasme continu, deixem que els líquids i fluxes corrin com el riu de la vida. Perquè si els aturem, s’estanquen, i ja sabem que allò estancat es podreix i fa pudor, perquè hi surten bactèries dolentes.
   Fluim, visquem, orgasmem.

                                                                 Dionís TC.
-ÍNDEX
-ALTRES TEXTOS

   “Quien sabe qué es un orgasmo, sabe lo que ES la vida”. Bajo esta cita célebre, hecha por mí en un día de sol, se esconde la esencia de la vida: modestia a parte, claro.
   Ya no hablo de orgasmo como  principio primero de todo ser vivo, sino como principio de toda ética y comportamiento social y cultural humano. ¿Qué seria de nuestra existencia sin los mundos que abre el orgasmo?
   Afirmo que toda conceptualización de elementos absolutos e infinitos proviene de la mente de los primeros orgasmadores de la humanidad, de aquellos primeros hombres que pudieron sentir un orgasmo. (Así, también se explicaría porqué el papel de la mujer ha sido secundario tradicionalmente: porque el hombre le ha negado el orgasmo hasta que ella se ha sentido fuerte para exigírselo a él; hasta este momento ella, pobrecita, no ha sido casi nada).
    Los primeros orgasmadores poetizaron el sentimiento y sensación corporal, divinizándolo e infinitizándolo; viendo como algo misterioso (divino) todo ese gusto concentrado en una cosa tan pequeña –en comparación con el resto de la creación, claro- . Con el tiempo, de aquí surgieron los primeros fanatismos y dogmas: “mi orgasmo ha sido mejor que el tuyo”. Se derivaron las terribles guerras de religión: las cruzadas, la sangre y el hígado, las guerras entre cristianos y musulmanes, entre cristianos y cristianos, entre musulmanes y musulmanes, y entre los indios que estaban por allí plantando patatas y ahora los que quedan son cristianos… hasta nuestros días, que con la secularización se pasó de los absolutos divinos a los absolutos políticos y las guerras por ideologías “salvadoras”, y últimamente las puramente económicas –si me quitan el petróleo no podré orgasmar con calefacción central-.
   Los provocadores de estas guerras, como siempre, fueron los que, lejos de la pureza orgasmática de los primeros orgasmadores, dejaron el orgasmo genital de lado; pensándose que toda la esencia estaba en las palabras y los mitos transmitidos generación tras generación.
   Así, religiosos, militares, ideólogos y héroes, formados en una vida poco propicia al orgasmo y la felicidad absoluta que es –ES-, son proclives a discutir, a pelearse y a hostiarse indefinidamente hasta que uno de ellos se sienta ganador absoluto –cuando el infeliz no sabe que “absoluto” es un adjetivo, no un substantivo, como todo el mundo sabe-.
   ¿Quién duda que si los militares orgasmasen más no estarían tan pendientes de quién tiene el cañón más largo? ¿Quién duda que si los ideólogos orgasmasen más no tendrían tanto tiempo para meterse con su oponente? ¿Y si orgasmasen los religiosos, no dejarían inmediatamente de ver fantasmas y divinidades artificales, entregándose así a la verdadera esencia de la vida, que es procrear y perpetuar los genes, y hacerse carícias?
   Volvamos a nuestra naturaleza, al orgasmo. Dejémonos de conceptualizaciones dogmáticas y místicas que no son más que un sucedáneo de éste. Vivamos en harmonía con nuestros compañeros y compañeras, con  nuestra naturaleza. Hagamos de nuestra existencia un orgasmo continuo, dejemos que los líquidos y flujos corran como el río de la vida. Porque si los paramos, se estancan, y ya sabemos que aquello estancado se pudre y huele mal, porque salen bacterias malas.
   Fluyamos, vivamos, orgasmemos.
 

                                                              Dionís TC.
-ÍNDEX
-ALTRES TEXTOS